AAVV - Tendències de la historiografia catalana

S’acordà que l’edició del 1922 del premi Patxot tractés sobre la història de la física i les matemàtiques a la Catalunya medieval. Fou atorgat finalment el 1929 a J. M. Millàs i Vallicrosa, pel seu Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), llibre que ha estat reconegut com la primera obra moderna en història de la ciència feta a Catalunya.

Cap al 1930, un jove mestre i estudiant de química, Antoni Quintana i Marí (1907-1998), de Tarragona, salvà i estudià els papers, la biblioteca i alguns instruments pertanyents a Antoni de Martí i Franquès (1750-1832). Organitzà el centenari de la seva mort i preparà una edició de les principals memòries de Martí, que aparegué el 1935, juntament amb un estudi magistral del context de la seva obra i del seu temps. El contacte internacional de Quintana fou amb Aldo Mieli, secretari perpetu de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences.

Millàs i Quintana formaren part a partir del 1932 del grup espanyol de l’Académie, que fou dissolt pel secretari general el 1934 en enfrontar-se els seus dirigents amb l’Académie. Tanmateix, renovant la seva confiança en el grup català, el mateix 1934 es constituí oficialment la secció catalana d’un nou grup espanyol de l’Académie, que l’esclat de la Guerra Civil Espanyola impedí de reconstituir. De la secció catalana formaren part el metge Jaume Peyrí, el musicòleg Higini Anglès, els filòsofs Joaquim i Tomàs Carreras Artau i els geògrafs Pau Vila i Gonçal de Reparaz.

La guerra civil de 1936-39 comportà que Quintana deixés de banda la història de la ciència per un llarg període, en el qual esdevingué un dels fundadors de la química cerealística a Espanya. Millàs, per la seva banda, reincorporat a la seva càtedra de semítiques, es trobà en condicions de continuar la seva tasca investigadora, amb la col·laboració, a partir de mitjan any 1940, de dos deixebles molt destacats, Joan Vernet i David Romano, amb els quals constituí un vertader grup de recerca, el primer en l’àmbit català. Una de les expressions d’aquest grup fou la celebració el 1959 del IX Congrés Internacional d’Història de les Ciències a Barcelona i Madrid. Per a la seva organització, Millàs promogué, alguns anys abans, l’Asociación para la Historia de la Ciencia Española, entre els membres de la qual volgué comptar amb Quintana, com a símbol de continuïtat amb la secció catalana d’abans de la guerra.

El grup de recerca de Millàs a la Universitat de Barcelona s’incorporà plenament a la comunitat internacional d’historiadors de la ciència, sobretot pel que fa a la història de l’astronomia medieval, amb l’edició i l’estudi de molts textos científics andalusins i jueus hispànics, que posà de manifest el caràcter d’avantguarda de la producció científica medieval a Al-Andalus i el seu paper en la transmissió i actualització del llegat científic clàssic cap a Europa. Cal destacar l’arribada a Barcelona el 1960 de Thomas F. Glick. El seu mestre a Harvard, I. Bernard Cohen, li recomanà Barcelona per a portar a terme un treball sobre història de la ciència àrab medieval, dins la qual acabà centrant-se en les tècniques d’irrigació. El contacte de Glick amb el grup de Barcelona fou decisiu per a la seva formació com a hispanista.

Durant els anys de la postguerra cal destacar, a Barcelona, l’obra d’Antoni Cardoner, el qual féu recerques sobre història de la medicina a la Corona d’Aragó.

Dels inicis de l’activitat de José M. López Piñero fins a la fundació de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (1962-91)

En aquest període es donà una primera fase d’expansió de la història de la ciència en diferents universitats i centres de recerca dels Països Catalans, i s’obtingué un reconeixement més ampli, tot i que l’estatus acadèmic de la disciplina era encara força precari.

A l’Estat espanyol, la història de la ciència tenia una presència molt escassa a les universitats. A la Universitat de Barcelona, el pla d’introduir assignatures d’història de la ciència, expressat al segon congrés universitari català del 1918, no s’arribà mai a posar en pràctica. Fins i tot, el grup de Millàs no ha constat mai com d’història de la ciència des d’un punt de vista administratiu, sinó com un grup de cultura i literatura àrab.

Després de la guerra, per influència de P. Laín Entralgo, la història de la medicina fou consolidada com a assignatura obligatòria de la llicenciatura de Medicina. Això féu que aquesta especialitat sigui encara la més representada a l’Estat espanyol.

Pel que fa a l’àmbit de la cultura catalana, José María López Piñero, catedràtic d’història de la medicina a la Universitat de València, impulsà un projecte de recerca sobre la ciència i la tècnica a l’Estat espanyol als segles XVI i XVII. Aquest projecte es materialitzà en un grup pluridisciplinari i en un institut de recerca, actualment dependent de la Universitat de València i del CSIC. Entre els membres inicials d’aquest grup, destaquen l’historiador de la química E. Portela Marco i l’historiador de la física V. Navarro Brotons, els quals, juntament amb López Piñero i Glick foren els redactors del Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), que conté més de 800 biografies de científics espanyols, molts d’ells de l’àmbit català, des dels Reis Catòlics fins al segle XX.

Una de les aportacions més originals del grup de València fou el seu enfocament metodològic, partint del concepte d’història total i basat a combinar els estudis quantitatius (sociomètrics i bibliomètrics), amb els estudis institucionals i del contingut dels sabers científics i tècnics. Les tasques docents que aquest grup assumí a la Universitat de València i l’existència d’un entorn cultural sensible a la ciència al País Valencià poden explicar les síntesis sorgides d’aquest grup de recerca, entre les quals destaquen la Història de la ciència al País Valencià (1995), redactada per López Piñero i Navarro Brotons. El grup de València ha promogut una sèrie molt àmplia de publicacions els darrers vint-icinc anys, entre les quals sobresurt l’aparició el 1999 de la revista Cronos .

Alguns historiadors de la ciència del País Valencià (Navarro Brotons, Portela, J. L. Peset) participaren molt activament el 1976 en la creació de la Sociedad Española de Historia de la Ciencia, entitat que pretenia fer convergir els esforços de tots els historiadors de la ciència a l’Estat espanyol, tal com es posà de manifest en el seu respecte estatutari a la diversitat cultural i lingüística de l’Estat.

La història de la ciència ha interessat un bon nombre de professors i ciutadans que, tot i no trobar un suport institucional definitiu, han portat a terme aportacions rellevants. El grup impulsat pel catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel ha desenvolupat, des del final de la dècada del 1970, treballs en un conjunt força ampli de matèries, amb la referència principal de la ciutat i el territori: destaquen els estudis d’història de l’enginyeria als segles XVIII-XX (enginyeria militar, cartografia, enginyeria forestal); d’història de les ciències de la Terra, des del segle XVIII fins als nostres dies, i la història de les xarxes tècniques com ara el telègraf, el telèfon o el gas. El mitjà d’expressió del grup a Internet és Geo Crítica.

Arran de la llei de reforma universitària del 1983, es creà una àrea de coneixement d’història de la ciència que, a més dels professors d’història de la medicina, incorporà historiadors de la ciència. Això facilità la consolidació professional d’aquest col·lectiu, principalment a València. El 1987, el professor valencià Ll. Garcia i Ballester (1936-2000), antic membre del grup de López Piñero, creà a Barcelona un Departament d’Història de la Ciència dins del CSIC. El seu nucli principal de recerca ha estat la medicina i la sanitat medieval i renaixentista. Un dels projectes impulsats per Garcia i Ballester des del 1975, amb el suport inicial de la Universitat de Barcelona, ha estat l’edició crítica de l’obra completa d’Arnau de Vilanova.