Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

LA IMPREMTA CATALANA

I ELS SEUS PROTAGONISTES

A L’INICI DE LA SOCIETAT LIBERAL

(1800-1933)

LA IMPREMTA CATALANA

I ELS SEUS PROTAGONISTES

A L’INICI DE LA SOCIETAT LIBERAL

(1800-1833)

Montserrat Comas i Güell

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el XXVII Premi Ferran Soldevila de Biografies, Memòries i Estudis Històrics, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el suport i col·laboració del Museu d’Història de Catalunya, del Servei de Publicacions de la Universitat de València i de la Revista L’Avenç .

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Montserrat Comas i Güell, 2012

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2012

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Maquetació: Inmaculada Mesa

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9035-1

Per a la Joana, el Juan , el Marc, l’Aleix i el Pep .

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

1. LLIBERTAT VIGILADA

Etapes de control

1805, any clau

Períodes constitucionals. 1810-1814

Períodes constitucionals. 1820-1823

2. ELABORACIÓ DEL DISCURS

Utilitat pública.

Censura i economia

La Nova Planta

Augment de la vigilància

El camí de la transformació

Llibertat d’impremta, l’arrel de la qüestió

Trienni Liberal

Lleis d’impremta: 1810 i 1820

Cap a la cultura de la llibertat

3. CENSURA

Democratització, via impremta

L’exili

El paper dels jutges

L’altra cara de la moneda

Censura i economia

Novament la Inquisició

Censura política

Fonts documentals i notícies

Epíleg

4. CLANDESTINITAT

El cas català

Impresos clandestins per a una nova societat

Els corrents subversius

Drets d’autor i altres coses

Dificultat d’identificació

Conclusions

5. XARXES DE DISTRIBUCIÓ

Les xarxes

Efervescència bibliogràfica

Sistemes de pagament

El temps

6. VIUDES, FILLES I HEREVES

Marc legal

Les dones impressores

Primer grup: impremtes grans

Segon grup: els fills segons

Tercer grup: els afillaments

Conclusió

CONCLUSIONS

PROTAGONISTES

ÍNDEX GEOGRÀFIC

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

APÈNDIX

1. Llibertat política de la impremta (1810)

2. Dictamen sobre España vindicada (1812)

3. Incident amb el Diario de Manresa (1813)

4. Informe sobre la reforma de la llei d’impremta (1813)

5. Decret sobre els drets d’autor (1813)

6. Prohibició d’entrada de llibres de França (1815)

7. Prohibició dels catecismes (1816)

8. Tarifes per a l’obtenció de la llicència d’impremta (1818)

9. Dret de portes (1819)

10. Llei d’impremta (1820)

11. Codi Penal. Títol IX. Delictes i culpes dels impressors (1821)

12. Sol·licitud d’impremta. Berga (1821)

13. Sol·licitud d’impremta. Esparraguera (1821)

14. Reglament per a la introducció de llibres (1824)

15. Exportació de llibres estrangers (1824)

16. Introducció de llibres estrangers (1824)

17. Vigilància de persones sospitoses (1824)

18. Pau Sichar, bisbe, contra les novel·les (1825)

19. Queixa del Col·legi de Llibreters i Impressors contra la restricció de la censura a sis plecs (1833)

Los libros ruedan al azar. Es un milagro que estén ahí en el momento. Un milagro que no se puede exigir, sino aprovechar comprando en el momento. La adivinación y hasta la pura suerte tienen un papel decisivo.

GABRIEL ZAID, Los demasiados libros

Quanta raó! El que ve a continuació es deu en gran manera a l’atzar. Rodar d’un arxiu a un altre, molt sovint, no és una decisió premeditada ni obeeix a un pla precon-cebut. Un llibre trobat atzarosament en una llibreria pot obrir vies de reflexió que em-penyin a entrar a una biblioteca o a un arxiu que ni tan sols s’havia previst. Un cop allí l’encert de la nostra explicació pot facilitar que els responsables entenguin els nostres neguits i ens subministrin allò que desitgem. També pot ser que l’arxivera, el bibliotecari o qui ens atengui aquell dia no rutlli fi i els documents es resisteixin a mostrar-se. El pitjor és quan es combinen ambdues coses i no és fins a la darrera mitja hora que trobem finalment el filó.

Tot aquest preàmbul sense sentit és únicament per justificar que les mostres triades per explicar el fenomen de la impremta al final de l’Antic Règim ha estat fruit de l’atzar. El punt de vista, no.

Diuen que el que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat de raonament i d’expressió. També se’ns sol dir que els animals marquen territori i que la humanitat ho fa semblantment mitjançant les guerres; potser sí. Però el fet d’haver aturat la mirada sobre la impremta, no com a art sinó com a eina que capacita per a l’expressió i el raonament, m’ha dut a pensar que el camp on realment els homes lluiten per marcar territori és el de la comunicació. No crec que en els capítols que vénen a continuació hagi estat capaç d’evocar el que acabo de dir perquè ha calgut mirar-los en conjunt per adonar-me’n. El terreny al qual he pretès acostar-me és lliscant i atapeït; depèn de l’angle des d’on ens hi apropem que obtindrem una imatge o una altra. No he volgut veure ni aturar-me en els aspectes tècnics ni artístics de llibres i papers. Alguna persona me n’ha fet retret; a ella li interessa l’art. Jo volia mirar com es posicionava una societat davant la llibertat. Ho volia mirar, però no me n’adonava.

La llibertat a partir del darrer terç del XVIII passa indefectiblement pel paper imprès. És just llavors quan s’inicia la societat de la comunicació en la qual nosaltres hem crescut i format. Els diputats reunits a Cadis el 1810 per elaborar una primera Constitució i els que ho intentaren de nou en la posterior de 1820, quan debatien sobre els límits totalment nous de les regles del joc, ho feien, bàsicament, durant la discussió per a la redacció de la llei de llibertat d’impremta. L’abast i l’amplitud de la proposta els va sorprendre i els castigà a ells mateixos perquè no podien ni imaginar que els comportés tants riscos. El 1820 van mirar de posar-hi una mica d’ordre. La combinació del descobriment generalitzat del poder de l’expressió escrita, d’una banda, i els factors de canvi econòmic, d’una altra, generaren noves fórmules de publicació. Els impressors se situen en llocs estratègics i, mitjançant influències i habilitats comercials, aconseguiran o no apropar-se al poder o als grups d’influència.

No hem d’oblidar tampoc la població que, conscient de tot plegat, pren un paper actiu. Si des del segle XVI la vigilància damunt el paper imprès havia estat implacable, a partir de final del XVIII la voluntat repressora creixerà a la mateixa velocitat que les accions per esquivar-la aboquen a les publicacions clandestines. S’iniciava una nova manera de concebre les relacions intel·lectuals, i la premsa n’era la mostra més visible, però no l’única. El control ideològic es desplaçava de terreny i es feia més subtil i divers. La impremta, i amb ella la lectura, es va anar situant en un punt central entorn del qual tots els registres socials havien d’anar prenent posicions. Les planificacions lectores i les estratègies econòmiques per fer-se amb un mercat emergent; els recursos polítics i culturals per contrarestar segons quins programes, i un llarg etcètera es van anar expan-dint a mesura que avançava el segle fins a arribar a un màxim exponent del debat al tombant dels segles XIX i XX. L’origen de tot plegat s’ha de buscar al final de l’Antic Règim, i sobretot en els assajos i les experiències liberals.