Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

No és menys sorprenent el resultat de l’apropament que s’ha fet del paper de les dones en els tallers impressors. L’aplicació del model de comportament familiar de les societats pageses ha resultat molt clarificador perquè no únicament hem pogut constatar que treballaven al costat dels homes, sinó que en moltíssimes ocasions elles són la baula que permet la continuació d’un negoci, per a la qual cosa es converteixen, ben sovint, en moneda de canvi. En aquest sentit, també resulten prou il·lustratives les esquerdes que es van produint en la nova societat liberal a mesura que es modifiquen els criteris d’incorporació laboral amb les transformacions dels gremis. La dona hi té un paper molt central. L’elaboració i el comerç dels llibres i altres impresos viu un període d’expansió molt gran, i les dones, en tot el procés, seran clau per al progrés econòmic dels implicats. La presència que com a tals tenen en les ordenances gremials és tot un senyal. L’estudi minuciós dels fils femenins en la majoria d’impremtes des del XVIII fins al segle XX ajudaria, molt probablement, a elaborar un autèntic mapa de les vinculacions familiars d’impremtes que, només aparentment i sota noms diferents, mantenen la independència les unes de les altres.

Per entendre què pot significar tot plegat ens és imprescindible humanitzar els impressors i posar-los en situacions tan quotidianes com sigui possible perquè, si ens limitem a valorar-los com a elaboradors de llibres amb més o menys qualitat o amb més o menys intenció estètica, en realitat, els aïllem excessivament de la societat dins la qual vivien i amb la qual volien viure tan bé com els fos possible, sense massa diferències amb d’altres artesans o empresaris. Serà així que podrem infiltrar-nos en els comportaments generals d’una època des de la perspectiva d’un sector concret de la societat, aquí, els impressors. D’aquesta manera, també, els ajudarem a entrar a formar part dels corrents de comportament generalitzats arreu d’Europa. Hem d’evitar, com diu Peter Burke, de tractar les situacions utilitzant textos i documents contemporanis com a reflexos no pro-blemàtics del seu temps. 3 Cal intentar aproximar-nos a tota aquella documentació que fou generada involuntàriament. En aquest oblit, pel que fa a la impremta, s’hi cau més sovint del que seria desitjable.

I és gràcies a aquesta documentació involuntària que trobarem la clau que explica la importància dels impressors en la transformació política i social del començament del segle XIX. L’èxit del negoci no depenia tant de l’edició de llibres i fullets com de la capacitat d’obtenir encàrrecs de l’Administració o d’organismes importants. Uns encàrrecs de caràcter estrictament funcional: butlletes, cèdules, informes, factures, llibres de registre… És a dir, tot allò que avui en diem paperassa institucional i tot allò que reproduïm mitjançant fotocopiadores o impressores. Aconseguir-ho depenia, naturalment, de l’habilitat de l’impressor per afavorir determinades sinergies mitjançant inevitables fidelitats polítiques. Assegurat així el calaix, la resta (els llibres i altres) podia prendre la forma i els continguts que cadascun cregués més oportuns.

Poder estudiar tot això, i sobretot el que va suposar, a partir de les fonts reals i les interpretacions del moment, comportaria un estudis minuciós i molt detallat que seguís un pla prèviament establert i plantejat globalment i amb un llarga temporalitat. Assis-tiríem, per exemple, al naixement i l’evolució de la generalització de la por a l’obra inútil. És a dir, a l’obra d’imaginació. És en aquests primers anys del segle XIX que s’inicia la consciència de la lectura associada a la llibertat individual i, en conseqüència, a l’inici, també, del control de l’ús del llibre per part de la població en general.

I això ens porta gairebé on som ara perquè, tot i la distància en el temps, el fet de plantejar la comunicació intrínsecament inserida en el comportament social, ens situa a l’inici d’un fil que, amb poques variants, ha arribat fins avui. El control, els subterfugis per fugir-ne, els canals de distribució, el control de mercat, la proximitat al poder s’assemblen molt.

Copio íntegrament el que el periodista Saül Gordillo publicava al seu bloc el dia 4 de juliol de 2008:

Els lectors entren al bloc, alguns s’engresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si l’autor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul d’olla o desbarra li treuen el comentari i punt. «Censor!», et podrien dir. «I què! A casa meva no vull que s’insulti ni que m’insultin», podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva –que els comentaris passin per un filtre via correu electrònic– o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que les trobo injustes, volent o per ignorància. D’altres confonen l’esperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria –la multitud silenciosa– entra i surt sense fer cap destrossa. L’espai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns d’ells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.

Als protagonistes catalans de la transformació social i mental que va provocar l’expansió lectora, els farem desfilar alfabèticament l’un darrere l’altre. Les xarxes socials, i sobretot familiars, són sovint tan estretes que, malgrat presentar-los individualment, s’endevinen els lligams entre uns i altres. Sé que hi ha qui defensa la lectura de les enciclopèdies com si es tractessin d’un llibre encadenat; diuen que és tan i tan estimulant. No ho sé, no ho he practicat mai; però, repassant la relació d’impressors que ve a continuació, he pogut constatar que, a més de la visió geogràfica, resulta com una radiografia de la complexitat social amb què vivien. Les xarxes familiars o comercials es fan molt evidents, i també que els vincles s’establien arreu de Catalunya i no només per comarques o poblacions.

No ha estat senzill delimitar el marc cronològic precís on van viure els impressors dels darrers trenta anys de l’Antic Règim. A vegades podem trobar-nos amb algun personatge que de ple dret hauria d’haver quedat situat exclusivament al segle XVIII. En canvi, podem trobar-ne a faltar algun altre que va iniciar la seva feina justament aquests anys. Les tries mai són a gust de tothom, però el criteri que he volgut aplicar –sense saber a hores d’ara si l’he encertat– ha estat, en les franges extremes, la incorporació exclusiva dels que pertanyen cronològicament i mentalment a aquest període. Als extrems inicial i final trobarem, naturalment, Piferrer i Bergnes de les Casas. El primer hi és; el segon, no, perquè es troba, conceptualment, ja massa fora del moment. Enmig, els autèntics protagonistes: Brusi, Garriga, Oliva, Compte, Roca, Rubió, Gaspar, Abadal i… d’altres.

Tot i que s’hi incorporen mostres de les respectives produccions, aquestes són simplement il·lustratives amb l’objectiu d’indicar una cronologia o un posicionament. En aquest punt, justament, vull alertar que no hi trobarem referenciat l’imprescindible «Palau», i demano que no se’m faci retret. El motiu és molt senzill: no és possible localitzar obres mitjançant el nom de l’impressor. L’abast cronològic de l’obra s’allargassa amb volums i volums de lletra menuda. Els posteriors índexs tampoc no van tenir en compte el que jo necessitava. Sembla, segons diu Agustí Palau Clavers el 1981 al pròleg del primer volum de l’ Índice alfabético de títulos-materias, correcciones, conexiones y adiciones del Manual …, que, inicialment, hi havia hagut la voluntat de fer un Diccionario geográfico-tipográfico y lista de impresores , tasca que els fills finalment van deixar com a projecte.