Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Tot i que el jutge Melón, el 1806, no va aconseguir la prohibició de publicar les novel·les, el 1825 és el bisbe de Barcelona, Sichar, qui s’hi refereix com al dimoni. Aquell mateix any es disposa que es recullin llibres, fullets i tota mena de papers estrangers introduïts des del 7 de març de 1820 fins al restabliment del Jutjat d’Impremtes.

Així com fins al 1805 els antecedents del Jutjat d’Impremtes va rebre múltiples noms ( señor de la encomienda , superintendent , etc.), a partir de 1830 es dirà subdelegat general d’impremtes , i dependrà directament del Consejo. Es reforça el control censor fins als papers més ínfims. Però, si hi ha una disposició que crida particularment l’atenció, és la que es refereix a l’obligació que les impremtes s’ubiquin en lloc públics i no pas en soterranis o llocs ocults. Incomplir-ho podia significar una multa de 500 ducats, o fins i tot el desterrament.

Finalment, el Jutjat d’Impremtes s’aboleix el 1834. El Reglament, però, manté una inspecció general amb subdelegats provincials dependents del Ministeri de Foment, responsable de donar curs a totes les sol·licituds d’impressió, fos quina fos la tipologia del document.

Amb l’arribada dels cicles revolucionaris, la llibertat d’impremta se situa a l’epicentre mateix dels debats. La Junta de Baiona crea la Junta Senatorial de la Llibertat d’Impremta. És interessant el planteig d’intent de protecció de les obres que no puguin seguir el curs normal de publicació, i es determina que als impresos considerats d’interès ningú podrà posar-hi entrebancs. Si, amb tot, hi ha males arts en la distribució, es dema-narà que es reuneixi el Senat i es proclamin amb la fórmula «Hay vehementes presunciones de que la libertad de imprenta ha sido quebrantada». A partir de 1810 existia una Suprema Junta Censora que depenia de les Corts i per a les Corts. El 10 de novembre s’aprova la llei d’impremta. 2

El 1811 és la Junta de Ministres qui revisa les obres publicades a Amèrica. El Consell de Regència disposa que es difongui el Diario de Sesiones perquè la considera una obra d’utilitat pública, i per aquest motiu demana que la Impremta Reial disposi de tants operaris de totes les categories com li facin falta. La Impremta Reial només ha d’imprimir el Diario de Sesiones , la Gazeta i els papers del Govern. En tots els casos, l’últim òrgan decisori és el Consell de Regència. Es manté la delació, però el jutge serà el Consell de Regència mateix en funció del que dictamina la llei d’impremta; no es permet atacar les Corts.

L’aplicació de la llei obligava a revisar molt sovint el fons de la normativa, i el primer gran debat que es produïa es referia al risc que comportava l’excés de l’ús de llibertat d’impremta en els periòdics. Vegem-ne un exemple:

El 24 de marzo de 1813 el diputado José Zorraquín denunció ante las Cortes la sospecha de la entrega de cierta cantidad de dinero detraída de los fondos públicos al periódico ultraconservador El Procurador General de la Nación y del Rey . Tras varias averiguaciones se comprobó que la Regencia en 1812 asignó 4.000 reales mensuales al periódico; uno de los ex regentes, Joaquín Mosquera, confesó ante las Cortes que se procedió así «a fin de oponer algún contrarresto a los (periódicos) que traspasando los límites de la justa libertad de imprenta, corrompían la opinión pública, ofendían al Gobierno y combatían… todo lo sagrado y respetable».

Les Corts demanen reiteradament que es compleixi escrupolosament el reglament i que s’apliqui amb tot el rigor la vigilància del seu compliment. La Junta Superior de Censura estableix uns òrgans ordinaris amb presència eclesiàstica.

El 8 d’abril de 1813 es fa una revisió del decret del 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat d’impremta amb un d’addicional de regulació de les funcions i composició de les juntes de censura. També es reglamenten els drets que els corresponen en el cas de ser injuriats. Posteriorment, al maig, es regula la composició i funcions de la Junta Suprema. 3 En aquests anys les juntes de censura dependran directament de les Corts. Quan arribi el Trienni Liberal, se’n desvincularan.

Progressivament i a partir poc més o menys d’aquest moment, la llei és motiu de reglamentacions per ajustar-la a la Constitució. En general, l’origen naixia d’alguna denúncia de mal compliment de la llibertat d’impremta. De fet, els sectors més conservadors l’utilitzen per treballar contra el Govern constitucional. El degoteig de qüestions semblants arriba fins al maig de 1814.

Per a les Corts del Trienni, la llibertat d’impremta no va ser la primera norma a plantejar. Se’n parla, però es remet directament a la de 1810 i les modificacions posteriors. En la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península , presentada per Argüelles l’11 de juliol de 1820, s’afirma que cal mirar la llei com l’instrument més idoni per «ilustrar la opinión» i assegurar els drets dels ciutadans.

Els debats de fons sobre aquesta qüestió finalment arribaran i tindran molta més argumentació que la precedent de 1810, i procuraran blindar-la al màxim per garantir-ne l’eficàcia. És, de fet, un replanteig de l’anterior, per a la qual cosa i per poder enten-dre l’evolució de l’una a l’altra proposem per a més endavant una lectura comparada de les dues.

1. Javier García Martín: El Juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial , Guipúzcoa, Universidad del País Vasco, 2003.23

2. Vegeu l’apèndix.28

3. L’informe i el decret sobre el drets d’autor es poden llegir a l’apèndix.

Uno de los beneficios de la educación es la disposición de cuestionar la autoridad.

DONALD SASSON, Cultura . El patrimonio común de los europeos

Novament prendrem com a punt de partida el llibre de Javier García El juzgado de imprentas y la utilidad pública perquè ens servirà de fil conductor per reflexionar sobre com influeix la censura que s’aplica a la lectura fins al període que ens ocupa aquí. També perquè ens permet comprovar la castellanització progressiva del control del mercat impressor. Les lleis castellanes, restrictives, s’incorporen i transformen el cert liberalisme que prevalia primer a la Corona d’Aragó i després al Principat. Durant molts anys hi haurà un estira-i-arronsa entre dues legislacions i una constant rebel·lia a aplicar-les. El debat serà llarg i definitiu, i marcarà profundament el comportament impressor a la Corona d’Aragó, tant des del vessant estrictament comercial i econòmic com en l’ideològic.

Segons l’autor, la creació del Jutjat d’Impremtes (amb les diferents denominacions que se li donen) és consubstancial a l’Estat modern, la qual cosa determina l’actuació posterior dels impressors i, en conseqüència, marca les regles del joc de la comunicació i la construcció ideològica. Això ens du inevitablement a pensar que el Jutjat d’Impremtes és un dels nuclis des d’on s’exerceix la dominació política, ja que es gestiona la manera de pensar. L’argument de base que s’esgrimeix reiteradament per justificar-lo és que per tal d’obtenir la utilitat pública convé administrar les idees, fonamentalment les que s’imprimeixen. Segons García, el concepte d’ utilitat s’introdueix al segle XV arran, primer, de la norma dictada el 1480 que privilegia el llibre i, després, amb la pragmàtica sobre la comercialització i impressió, de 1558, que ho ratifica. Des d’aleshores ja no s’abandonarà mai més.