Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Des del segle XVI i fins al 1763, quan se suprimeix definitivament, a Castella es pagava el que s’anomenava la taxa per a l’obtenció de llicència. El 1765 Juan Curiel, artífex de l’organització en xarxa de les censures, decideix delegar algunes de les seves facultats i funcions a totes les capitals de província, de manera que estableix una línea paral·lela a la justícia ordinària. Això durarà únicament fins al 1769.

Les vies per escapar dels controls són cada vegada més grans i, per evitar-ho, a partir de 1766 es prohibeix que les comunitats religioses o persones privilegiades pu-guin tenir impremta amb l’excusa que, dins les clausures, no era possible que les autoritats civils hi fessin cap visita. Aquesta ordre es ratifica el 1804. Les funcions que Curiel havia dipositat en els subdelegats passen, ara, a mans del corregidors, i la vigilància a les llibreries de la ciutats costaneres augmenta notablement. El 1767 es prohibeix imprimir pronósticos, piscatores, romances de ciegos y coplas de ajusticiados perquè es consideren perjudicials, buides i sense cap mena d’utilitat pública. Progressivament la responsabilitat executora i inspectora va incorporant-se a l’Administració civil i les competències passen a l’Estat, a la Secretaria de Gràcia i Justícia. A partir de 1768 la Inquisició també té l’obligació que els edictes inquisitorials i les butlles del Sant Ofici tinguin l’aprovació de la Secretaria de Gràcia i Justícia.

El 1769, amb el final del mandat de Juan Curiel com a censor, es retorna a l’organització comissarial de 1627, que es coneix com a planta ideal , i es reprèn la jurisdicció ordinària i es ratifica que les audiències provincials només puguin donar llicència d’impressió a obres menors. També caldrà demanar llicència per poder vendre llibres procedents de l’estranger. Les audiències queden definitivament suprimides com a instància intermèdia d’apel·lació; només podien instruir, no jutjar. El 1770 la Inquisició es veu limitada en matèria d’impressions i llibres.

Es pot fer encara una volta de rosca, i el 1777 un decret obliga que totes les reials ordres, cèdules, provisions, etc., han de passar, abans de publicar-se, per la correcció de l’Escrivania de Cambra. De cadascuna, n’hauran de guardar dotze còpies. Aquesta quantitat es mantindrà també en els períodes constitucionals.

El 1778 es crea la figura de la Impremta Reial, que no cal confondre amb l’impressor reial, ja que és un taller que treballa exclusivament per al Govern. El 1784 hi ha un canvi important quan es demana que es faci la censura prèvia per evitar els defectes dels controls posteriors, i el 1785 s’obliga a demanar llicència també per imprimir periòdics. Ara, el jutge es podrà ocupar, a més, de les qüestions d’injúries que pugui contenir un imprès, la qual cosa vol dir una nova censura que, amb la possibilitat de demanda de retractació pública, se li afegeix caràcter judicial. El 1786 es ratifiquen les atribucions censores de les Juntes de Comerç. El 1788 es publiquen les regles que hauran de regir per a la publicació de periòdics, entre les quals figura la de la identificació dels autors. Però tot just tres anys després (1791) es prohibeix la publicació de tota mena de premsa a excepció de la Gaceta de Madrid ; el motiu, la Revolució Francesa. Davant el possible perill que aquesta pot comportar, s’encarrega als corregidors la nova feina de retirar dels carrers els pasquins i llibres prohibits. Caldrà ratificar-la de nou el 1798.

El 1792, després d’algunes negociacions i quan ja el paper de l’Església i la Inquisició s’havia anat relegant a un segon pla, es disposa que a les duanes hi hagi sempre dos revisors: el regi i l’inquisitorial, disposició que es recuperarà el 1806. La necessitat de control portarà que, a partir de 1795, es monopolitzi la impressió de les normes legals.

Tot just començat el segle XIX, el 1802, s’inicien ratificacions de normatives anteriors. La primera de 1784 respecte a la censura prèvia. El 1803 s’obliga les duanes que els fardells de llibres, tancats i tot, s’enviïn a Madrid per a la seva revisió. Aquesta nova disposició serà l’antecedent més directe del Jutjat d’Impremtes. El 1804 es ratifica la disposició de 1766 sobre la prohibició que les comunitats religioses i persones privilegiades puguin tenir impremtes amb el mateix argument: que les autoritats civils no les poden inspeccionar a causa de la clausura; també l’encàrrec que s’havia fet als corregidors el 1791 i el 1798 que siguin ells mateixos els responsables de retirar pasquins i llibres prohibits, i la que dictava que la justícia ordinària només podia donar llicència per a la publicació d’obres menors. El motiu per al recordatori, la plena consciència de les irregularitats en el compliment.

L’any 1805 és un any clau per a la legislació sobre els llibres i les impressions perquè es crea la figura del jutge d’impremta, el qual, com a jutge privatiu que és, té potestat per subdelegar i no es regeix per la justícia ordinària. El rei, com sempre, n’és l’última instància, el qual, a més, tindrà l’exclusivitat per atorgar la llicència per a la publicació de periòdics, que, de fet, no és res més que la ratificació de la disposició de 1788. El Jutjat d’Impremtes a partir d’ara queda desvinculat del Consejo per passar a dependre directament de la Secretaria de Gràcia i Justícia. Amb tot això s’aconseguia acabar amb la desconcentració de la censura prèvia, tot i que es mantenia el vicari eclesiàstic. La xarxa creada per Juan Curiel la dècada dels seixanta es recupera, però les delegacions queden en mans dels intendents als quals, el 1802, se’ls havia donat les facultats de justícia i policia.

Els censors, a partir d’aquest any 1805, rebran per la seva feina un tant per cent sobre el preu pagat per la llicència. Tot plegat demostra la por immensa a la llibertat d’impremta que comença a expandir-se en alguns països europeus. El jutge del moment, Juan Antonio Melón, vol fer cremar els llibres prohibits trobats a les duanes, i haurà de ser el rei mateix qui ho aturi amb l’ordre que el control posterior al de la Secretaria de Gràcia i Justícia recaigui en la Inquisició, i sigui ella qui els reculli. És evident l’excepcionalitat d’aquest jutjat. El jutge en qüestió és extremadament temorós, i el 1806 proposa prohibir la publicació de novel·les. I, finalment, es recupera la norma-tiva de 1792 de doble revisió (civil i eclesiàstica) a les duanes.

A partir de 1808 Ferran VII torna a l’organització de 1769, que es mantindrà fins al final de l’Antic Règim; és a dir, s’aplicarà de 1808 a 1810, de 1814 a 1820 i de 1824 a 1833. Però, amb el final de la Guerra del Francès, es reprenen les normatives ante-riors, especialment les de 1791 i 1792, que preveien la prohibició de la introducció i circulació de qualsevol paper sediciós, i es fomenta la delació i el lliurement d’exemplars. El control duaner dels llibres estrangers s’organitzava de tal manera que la Secretaria General de l’Estat rebia els referits a revolucions i constitucions franceses, i el Consejo, els fardells de llibres francesos sense obrir. Es nomenen els revisors de duanes i, evidentment, es manté la doble revisió civil i eclesiàstica. El 1818 un reial decret estableix les tarifes per al manteniment del Consejo, entre les quals s’inclou la impremta.

Passat el Trienni Liberal, ja no es restableix la Inquisició, però el control de la censura passa a dependre dels bisbats. Es permet que la Universitat pugui imprimir sense l’examen de la Junta de Censura totes aquelles obres per a les quals té privilegis. A partir d’ara els llibres prohibits no seran únicament els que s’inclouen a l’Índex, sinó tots aquells que no disposin de llicència d’impressió. Corresponia únicament al Consejo la funció de fer justícia, i per tant, entre d’altres, li corresponia també la recollida de llibres prohibits i les visites.