José Devís Devís - Els discursos sobre les funcions de l'educació física escolar. Continuïtats, discontinuïtats i reptes

Els discursos sobre les funcions de l’educació física escolar

Continuïtats, discontinuïtats i reptes

Els discursos sobre les funcions de l’educació física escolar

Continuïtats, discontinuïtats i reptes

Lliçó magistral llegida en el solemne acte

d’obertura del curs 2018-2019

José Devís Devís

2018

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text : José Devís Devís, 2018

© D’aquesta edició : Universitat de València, 2018

Fotocomposició i maquetació : Publicacions de la Universitat de València

ISBN : 978-84-9134-357-8

A totes les persones que em van ajudar i encara m’ajuden a aprendre

Índex

INTRODUCCIÓ

L’EDUCACIÓ FÍSICA I LES FUNCIONS EN PERSPECTIVA HISTÒRICA

LES FUNCIONS EN LES PRINCIPALS APROXIMACIONS TEÒRIQUES DE L’EDUCACIÓ FÍSICA

L’«educació del físic» i la funció utilitària

L’«educació a través del físic» i la funció socialitzadora

L’«educació sobre, a través i en moviment» i la funció instrumental i intrínseca

L’educació postracionalista i les funcions parcials i globals

La funció cultural

La funció hedonista

La funció d’alfabetització física

LES FUNCIONS DE L’EDUCACIÓ FÍSICA EN L’ACTUALITAT: MOMENT DE COMPLEXITAT

Les continuïtats de les funcions pre- i postracionalistes

El doble sentit del coneixement pràctic

L’estructura teòrica de l’«educació sobre, a través i en moviment»

Les discontinuïtats derivades de la revisió de les funcions

La reconstrucció del coneixement

La redistribució i el reconeixement de la diversitat

ALGUNS REPTES COM A REFLEXIÓ FINAL

Excma. i Mgfca. Rectora de la Universitat de València,

Excmes. i Il·lmes. autoritats,

Col·legues, amigues i amics de la Universitat de València,

INTRODUCCIÓ

És per a mi un honor pronunciar la lliçó magistral de l’obertura del curs 2018-2019 de la Universitat de València al singular espai del Paranimf d’aquesta institució que aprecie, valore i en la qual he desenvolupat la meua trajectòria universitària. Per això estic molt agraït a l’equip deganal anterior de la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport que em va proposar per a aquesta labor. A més és un privilegi i una oportunitat referir-me als discursos teòrics sobre les funcions de l’educació física escolar en aquest entorn acadèmic. Si bé és un tema clàssic, adequat per a aquest tipus d’actes, no per això deixa de ser una qüestió important i d’actualitat. L’educació física és avui, encara, l’única assignatura del currículum escolar que s’ocupa del moviment corporal, una característica antropològica bàsica de l’ésser humà, que pot contribuir al benestar de totes les persones, a construir identitats i a portar una vida plena.

Una vegada dit això, iniciaré la lliçó amb un exercici d’imaginació que recull el meu col·lega David Kirk en el seu llibre Physical education futures 1quan diu:

Imaginem-nos que d’ací a 20 anys tots els programes d’educació física es troben en una vall de desesperació..., que la majoria han estat eliminats de les escoles perquè suspenen en les proves d’acreditació i l’alumnat no aprèn res d’educació física... Ara imaginem-nos que d’ací a 20 anys l’educació física és el centre de l’escola. Cada xiquet i cada xiqueta rep diàriament una classe de qualitat impartida per professorat especialista i l’activitat física té una importància cabdal tant per a l’alumnat com per al professorat i les famílies... Qualsevol dels dos futurs és possible. 2

Aquest exercici d’imaginació ens interpel·la directament com a professionals de l’educació física i evidencia que el futur depèn, en gran manera, del que fem ara. No podem eludir la responsabilitat que tenim, no solament de fer bé la nostra feina, sinó que aquesta feina es duga a terme tan bé com siga possible. D’acord amb Adela Cortina, 3no n’hi ha prou de tenir la intenció de fer el bé sinó que l’activitat professional ben feta s’esdevinga efectivament. En el cas de la nostra activitat universitària, fer bé la nostra feina també consisteix a oferir bones raons o justificacions de l’educació física i analitzar l’evolució de les funcions socials i educatives que van renegociant-se entre el professorat, altres agents i la societat en conjunt al llarg del seu esdevenir històric.

Actualment, l’educació física és una assignatura del sistema educatiu que hem heretat de generacions anteriors, per això pot fer la impressió que sempre va formar part del currículum escolar i no necessita cap justificació. Però aquesta construcció social anomenada «educació física» no sempre va existir ni va formar part del sistema educatiu com la coneixem avui dia. El seu procés d’institucionalització ha resultat ser llarg i ha estat i està subjecte a fluctuacions derivades dels canviants contextos socials i històrics en què s’ha desenvolupat. L’educació física, les pràctiques físiques pertinents a la professió i les justificacions sobre els seus valors socials i educatius, és a dir, les seues funcions, no són exactament el final d’un progrés gradual d’acumulació d’idees, pràctiques i sabers. Més aviat es tracta del resultat de continuïtats i discontinuïtats entre el passat i el present, com els presentaré al llarg d’aquesta lliçó. Per tant, les justificacions continuen sent fonamentals, ja que els seus arguments i explicacions donen sentit a l’ensenyament, pretenen influir o canviar algun comportament, creença o coneixement i, en última instància, busquen millorar la pràctica docent en cada moment històric. A més acompleixen un inevitable paper orientador i avaluador perquè s’emeten sobre el supòsit del que és considerat valuós o no, positiu o negatiu, i permeten la deliberació davant possibles opcions.

De bon començament, l’educació física ha anat identificant les pràctiques i els problemes socials pertinents a la professió, al voltant dels quals s’han conformat les metes o missions que la caracteritzen com a servei social. Però, per evitar convertir-la en una «veritat autoevident» i que acabe sotmesa a l’atzar dels discursos justificatius socialment dominants, continua sent necessari argumentar sobre el sentit de la seua existència. És més, si no es pogueren justificar les assignatures del currículum escolar, seria immoral continuar impartint-les a l’escola. Per això seria desitjable que totes les assignatures ho feren amb alguna freqüència.