José Devís Devís - Els discursos sobre les funcions de l'educació física escolar. Continuïtats, discontinuïtats i reptes

Encara que l’Instituto va assolir ben prompte un gran prestigi com a experiència de regeneració educativa, finalment va tancar les portes dos anys després i va clausurar les obres de Pestalozzi que des de la impremta reial es pensaven publicar. Precisament va ser Godoy, principal valedor de l’inici d’aquesta experiència, qui en va ordenar el tancament, el 13 de gener de 1808. 16Es pot suposar que els assistents a l’Instituto com a deixebles observadors , és a dir, mestres de primer ensenyament i altres persones que es van formar en el mètode pestalozzià mentre va durar l’assaig educatiu, es van veure influïts pels ensenyaments gimnàstics que van rebre. Però la influència de la gimnàstica amorosiana a Espanya sembla haver estat posterior, quan després de ser deportat com a afrancesat va desenvolupar el seu sistema gimnàstic a França. 17En tot cas, malgrat el protagonisme del terme gimnàstica durant tot el segle XIX, podria ser considerat com a equivalent del terme educació física . Això es pot apreciar en el discurs que el mateix Amorós va pronunciar el 1807 amb motiu de la presentació de l’escut d’armes del Real Instituto Militar Pestalozziano, tal com es recull a continuació:

Consiguiente á este principio y á la prevision con que ordena todo lo que puede contribuir á proporcionaros una educación completa, ha dispuesto nuestro respetable Protector [Godoy, Príncipe de la Paz] que se reunan los egercicios de la Gimnástica Militar á los intelectuales del sistema Pestalozziano, y que alternándolos, segun convenga, se os proporcionen nuevos placeres á la par de nuevas instrucciones, para que se llenen sus sábios y admirables fines. Vereis por la primera vez un curso de educación física, que no se habia practicado todavía en esta Corte. 18

La gimnàstica militar i acrobàtica va ser pràcticament dominant durant tot el segle XIX i finalment es va incloure com a assignatura en el sistema escolar espanyol després d’un llarg procés de temptatives. Al final d’aquest segle, els ensenyaments que s’impartien a l’Escuela Central de Profesores y Profesoras de Gimnástica (1887-1892) 19encara mostraven la influència militar i acrobàtica. Precisament, l’últim director d’aquesta escola, el metge Alejandro San Martín, va fer una defensa del sistema amorosià de gimnàstica. 20A més, l’anàlisi del programa de l’Escuela que va fer Miguel Piernavieja ho indicava així:

El programa de la Escuela, que también está incluido entre los Documentos que siguen, es una palmaria prueba de la tendencia atlético-militar de la educación física del siglo XIX. Los teóricos de entonces estaban notablemente influidos por el método amorosiano, fenómeno muy justificado y explicable. Abundan los ejercicios de fuerza y semi-acrobáticos ... 21

No obstant això, per aquella època ja comencen a proliferar les crítiques a aquesta gimnàstica, provinent de diferents fronts. La crítica de Manuel Bartolomé Cossío a la introducció dels exercicis militars i els batallons escolars a l’escola representava la posició de la pedagogia liberal de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). 22Si es jutja pels seus comentaris, Cossío semblava fins i tot alinear-se amb els pedagogs moderns que s’oposaven a la gimnàstica i es manifestaven a favor dels jocs:

Así, pues, no sólo hay reaccion entre los pedagogos modernos contra los ejercicios militares (el Congreso pedagógico de París de 1887 se ha pronunciado contra ellos), sino contra la misma gimnasia, y en favor del juego libre, en que el espíritu se interesa y toma una parte tan grande como el cuerpo y más viva que en aquella. 23

Aquesta crítica pedagògica va coincidir, en part, amb els interessos d’alguns higienistes que veien en els jocs i els esports grans beneficis per a la salut dels ciutadans. Però la gran beneficiada d’aquest moviment higienista 24al final del segle XIX i el principi del XX va ser la gimnàstica sueca, pels seus potencials valors terapèutics, que va arribar a una posició pràcticament hegemònica a tot Europa. Es tractava d’una concepció ortopèdica basada en la postura i la mobilitat articular. S’aplicava a grans grups d’estudiants amb estratègies metodològiques equivalents a la instrucció simultània desenvolupada a les aules, és a dir, les taules gimnàstiques sueques. Aquest tipus d’estratègia semblava una bona solució per a l’educació física de masses, ja que cada vegada era major el nombre d’infants en edat d’anar a escola, especialment a les ciutats. 25Tot i els avanços en l’ensenyament, la introducció d’elements expressius i els vincles amb la dansa moderna produïts a l’Europa central, 26la gimnàstica a Espanya va continuar sent principalment analítica i de caire militar fins a l’època oberturista del desenvolupisme. Recordem que, durant el franquisme, l’educació física escolar va estar sota el control dels òrgans ideològics del règim dictatorial. 27Des de la dècada del 1960, l’educació física va començar a confluir amb les tendències internacionals vigents, seguint rumbs similars a la d’altres països europeus.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.