Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

He triat uns pocs aspectes dels molts que haurien estat possibles si simplement hagués canviat l’angle de visió. Aleshores hauria pogut aturar-me en la relació d’obres i impressors, en la circulació d’idees, l’anàlisi de catàlegs, el repàs de les informacions sobre llibres que apareixen a la premsa: ressenyes, anuncis… Però la sort o l’atzar al qual em referia al començament m’ha dut a confirmar la sospita que la impremta i els impressors vivien sota l’ombra de l’Administració civil o religiosa, i que aquest era realment el seu modus vivendi .

La indústria editorial iniciava un procés de transformació rotund, i només uns pocs impressors editors n’eren conscients. Aquest canvi implicava una altra mena de rela-cions amb el poder; s’acabaven els privilegis i possiblement s’obrien les vies a les fideli-tats polítiques. La capacitat d’acomodar-se a aquesta nova visió del negoci era fona-mental. Intentar explicar el complex camí que significava tot plegat necessita un marc de treball molt precís que no he estat capaç d’abastar-lo totalment. El que ve a continua-ció no és més que una mostra ben petita. Per copsar-lo sencer, caldria marcar unes línies clares de treball: buidatge sistemàtic d’arxius; evolució de la legislació sobre impressió, lectura, etc.; reflexions teòriques sobre la funció de l’imprès que apareix en llibres i sobretot a la premsa; reflex social de la circulació de llibres i altre material en biblioteques, gabinets de lectura i tipologia de biblioteques; interrelacions exteriors amb Europa i Espanya…

Les normatives que aniran apareixent a partir del XVIII seran, evidentment, d’aplicació a tot l’Estat. Però els canvis substancials de criteri quan s’apliquen al Principat o a la Corona d’Aragó comportaran unes reaccions i unes situacions molt diferents a la resta d’impressors espanyols. Les valoracions teòriques sobre la importància central de la llibertat d’impremta seran plenament compartides per tots els liberals, catalans o no. Una altra qüestió és l’adaptació a unes lleis que tendiran indefectiblement a la centralització, no únicament de serveis sinó de criteris, sovint de caràcter logístic, que afecta-ran els que fins aleshores havien estat vigents a la Corona catalanoaragonesa. Penso, per exemple, en la inspecció preventiva de la censura. Tradicionalment a Catalunya, amb criteris estrictament lògics, els impresos passaven primer per la Inquisició i, un cop aprovats, per l’Audiència, moment a partir del qual podien imprimir-se. Amb la nova legislació que aplicarà el criteri adoptat pel Consejo, el sentit s’invertirà, la qual cosa serà motiu de rèplica per part dels impressors catalans, que apel·laran a criteris estrictament d’eficàcia. Un altre cas semblant és el de la limitació a sis plecs per a la censura.

La recerca s’ha dividit fonamentalment en dues parts clares: una primera d’anàlisi de diferents aspectes del món editorial i impressor al final d’un cicle que ja n’anuncia un altre. La segona part pretén oferir una eina de treball per als estudiosos del llibre i per als catalogadors del patrimoni bibliogràfic. Rubió, al final del pròleg a la biografia de Bergnes de las Casas elaborada per Olives (1947), reclama la necessitat dels estudis sobre impremtes com la que s’ha fet amb Bergnes, i afegeix aquest comentari: «Si las bibliotecarias de la Diputación Provincial de Barcelona emprendieran esta tarea, agregarían un título más a este prestigio que han conquistado». Em reivindico bibliotecària i, com a tal i per als catalogadors, ofereixo aquest gra de sorra.

Si donem per bona l’existència d’un contínuum en l’organització social de la comunicació, calia veure’n l’evolució des de l’origen de la impremta fins a l’inici del segle xix, perquè només així podíem tenir els referents mentals d’uns artesans que s’anaven trobant amb noves tècniques que els abocava a una concepció diferent de la societat de la qual ells podien ser actors principals. En aquest context, m’he vist en la necessitat de tenir en compte la legislació vigent aleshores perquè ens ajudés a explicar moltes de les coses que es van fer o haver de fer a causa d’aquesta. I, per damunt de tot, veurem la influència de la Nova Planta en el desenvolupament econòmic de la cultura catalana.

Quan els legisladors es plantegen la possibilitat de trencar els mecanismes anteriors, s’adonen dels lligams que s’havien instituït durant els segles anteriors. Malgrat tot, no deixaran d’intentar-ho. La comparació de les lleis d’impremta i les seves conseqüències en els dos períodes constitucionals (1810-1814; 1820-1823) ens permet seguir el procés del canvi de mentalitat. En les dues ocasions es van posar les bases per a la transformació social d’una època; i es va fer, fonamentalment, amb la lluita per aconseguir expressar lliurement i per escrit les idees de cadascú.

Les rèmores de control acumulades, especialment per la influència de l’Església, van exercir un fre gens menyspreable, no únicament en els períodes absolutistes, sinó també en bona part dels cicles constitucionals. D’aquí ve la importància de conèixer de més a prop les estratègies censores i els mecanismes per escapar-ne. La vinculació de les lleis amb el comportament és, en aquest cas, més que notable. També, natural-ment, s’hi ha de vincular el mon clandestí, bé sigui per la via ideològica o per l’econòmi-ca, amb el comerç il·legal. Tant en un cas com en l’altre, les mostres són més evidents que no semblava, i certament pronostiquen l’èxit de resultats en el cas de fer-ne un seguiment acurat i planificat. La circulació clandestina de llibres i papers impresos era molt habitual, i s’ha arribat a confondre amb la legal. Possiblement, molts dels registres que les bibliografies i bases de dades consideren com a bons, són, en realitat, falsificacions.

Si la necessitat de fer complir les lleis obligava a escampar reials ordres, cèdules i altres instruccions a tot el territori, conèixer el sistema de distribució no únicament facilita la comprensió de les estratègies per aplicar les lleis amb relativa eficàcia, sinó que obre noves perspectives per intuir que el grau d’informació i possiblement de lectura (individual o col·lectiva mitjançant un lector) era superior al que en un principi es pot imaginar a causa de l’alt percentatge d’analfabetisme. Sense lectors –i cal no oblidar-ho–, l’èxit de la premsa o dels almanacs i calendaris, i també les petites obres d’imaginació, no hauria estat possible. És molt encertada en aquest sentit i per als impressors la qualificació d’intermediari cultural que fa servir Ramon Arnabat. 1

Reinhard Witmann equipara gairebé la Revolució Francesa i les seves derivades amb la revolució lectora que experimenta Europa en general. La seva observació és ben precisa:

Esta alteración funcional tan rica en consecuencias de la técnica de la lectura, hasta entonces exclusiva de ciertos sectores, fue saludada con entusiasmo por los revolucionarios, criticada con preocupado ademán por los «ilustrados moderados», combatida con encono por las clases reaccionarias y conservadoras, por los clérigos y los responsables del Estado; pero nadie se atrevió a negarla. 2

Tothom, d’una manera o altra, llegia.

La lectura –per a la qual calien textos impresos– era expansiva per voluntat generalitzada. Els temps demanaven tenir informació, i llegir; directament o escoltant els qui ho feien en veu alta. La lectura també implicava expansió econòmica. Una caricatura del que passava és esplèndidament descrita pel petit fullet Diarrea de las imprentas. Memoria sobre la epidemia de este nombre que reina actualmente en Cádiz …, imprès a Cadis el 1811. Com veurem al capítol dedicat a la clandestinitat on es comenta, mostra la febre que suposa poder expressar-se mitjançant un paper imprès. L’interès per llegir i les noves maneres de veure la societat n’estimulaven la publicació i, evidentment, el negoci.