Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

I crida l’atenció que hagi quedat en això quan Antoni Palau i Dulcet, al pròleg de la primera edició del Manual del librero hispano-americano de 1923, començava l’obra d’aquesta manera:

Durante el siglo XVIII la profesión de librero exigía un aprendizaje de cuatro años, saber latín, leer griego, guardar buenas costumbres y tener una honradez acrisolada. Los estudios podían empezar a cualquier edad, pero hasta cumplir los veinte años no era posible examinarse. El examen tenía lugar en presencia de los síndicos y si se sacaban buenas notas se obtenía el carnet de aprendizaje. Luego seguían cuatro años más de ensayo, y después de estos ocho años prescritos por las leyes, se adquiría la patente de librero por cuatro mil reales.

Potser hem de pensar que ell tenia interioritzat que

En poco más de un siglo se han trocado totalmente los papeles. Han desaparecido las leyes y en pos de ellas se han extinguido las costumbres. En el último tercio del siglo XIX la profesión de librero de viejo no exigía preparación ni constituía mérito alguno.

He utilitzat, això sí, totes aquelles bibliografies, catàlegs o llistes temàtiques o cronològiques que em podien ampliar notícies de qualsevol ordre. Sovint han estat de gran utilitat els catàlegs dels llibreters de vell.

Per sort, disposem d’eines informàtiques com són els catàlegs de patrimoni bibliogràfic (cpbc) de la Biblioteca de Catalunya i de la Biblioteca Nacional espanyola a Madrid. La consulta combinada de termes, noms o dates facilita extraordinàriament les feines de construcció biogràfica dels impressors. Aquests han estat els meus referents per a tot el treball que han resultat menys eficaços del que hauria volgut a causa del desequilibri catalogador que sovint s’hi observa. Descriure llibres antics és una feina molt entretinguda que demana reiterades consultes. És lenta, entre d’altres coses, perquè, precisament, falten eines. D’acord. Però la fragilitat ve també perquè hi ha un tendència massa generalitzada a buscar l’eficàcia estadística dels resultats, la qual cosa comporta, sovint, velocitat en el treball i, en conseqüència, superficialitat. No és un comportament generalitzat i puc afirmar amb rotunditat, per la meva vinculació laboral, que hi ha professionals d’autèntic nivell i coneixement de la importància de documentar amb rigor el patrimoni bibliogràfic, però també és cert que externalitzacions i exigències temporals obliguen a un tractament catalogador massa lleuger. Esporàdicament, quan ha calgut, han estat consultats els catàlegs d’altres biblioteques europees, com els de les biblioteques nacionals francesa o britànica.

Una tarda a la Biblioteca de Catalunya fa, pel cap baix, sis anys, Francesc Fontbona i jo vam saludar-nos i, en saber que m’interessava per la impremta com a receptacle d’idees (deia jo), va deixar anar, com aquell qui no vol la cosa, que el que es necessitava eren eines, com per exemple un diccionari d’impressors. Així doncs, he de començar per aquest si vull ser sincera amb les persones que m’han ajudat.

Tot seguit he d’agrair les converses amb el meu director de tesi, Borja de Riquer, que m’ha donat, a banda de comentaris i observacions a la redacció, el parell de consells fonamentals perquè tot plegat tingui sentit. Acotar la cronologia perquè fos abastable i situar-la en el moment inicial de tot plegat, la qual cosa m’ha permès poder-hi trobar el germen del que acabarà arribant. El segon, fer-me adonar que la meves recerques em duien a mostrar que els impressors van tenir un paper cabdal en el procés cap a la societat liberal.

A Pere Gabriel, perquè les seves observacions m’han generat tantes i tantes preguntes i, sobretot, angles de percepció. A tots els companys d’ofici que amb paciència i professionalitat m’han acollit als arxius i biblioteques i amb els seus consells m’han ajudat a localitzar lligalls i documents aparentment sense possibilitats d’èxit. A tots els amics, companys de feina, que han suportat estoicament que la impremta i els seus protagonistes fossin per a mi el centre del món en aquests darrers anys. Hi incloc, no cal dir-ho, la meva família: el Josep, que a hores d’ara ja en sap tant com jo mateixa; la Joana; el Juan, i l’Aleix.

Vull dedicar un agraïment a la Biblioteca Víctor Balaguer. M’hi va fer pensar Pilar Vélez quan, en el seu discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, va remarcar els avantatges que li havia suposat, per a la recerca, deixar la Universitat per treballar en un museu. Deia que, mentre que els professors universitaris s’han de desplaçar als museus per veure aquelles obres que són el motiu d’estudi, ella els tenia –va dir– dins el calaix; com jo, que tenia molts papers només estirant la mà.

1. Ramon Arnabat: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya , Vic, Eumo, 2001, pp. 147 i ss.

2. Reinhard Witmann: «¿Hubo una revolución en la lectura a finales del siglo XVIII?», dins Guglielmo Cavallo i Roger Chartier (dirs.): Historia de la lectura en el mundo occidental , Madrid, Taurus, 1997, p. 439.

3. Peter Burke: ¿Qué es la historia cultural? , Barcelona, Paidós, 2002, p. 35.

…les primeres constitucions, el que se’n diu realment constitucions, van ser les que portaren la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789. Els il·lustrats que prèviament les van fer pensables i possibles era gent que sabia grec i llatí. Altrament, no haurien pogut pensar coses com república, democràcia i constitució. I llavors on seríem ara i què hauríem fet?

JOAN FRANCESC MIRA, Una biblioteca en el desert

Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés? Posseir coneixement o imaginació és equivalent a tenir grans magatzems de cereals, un ramat immens o un monopoli informàtic? Sovint, llegint les suspicàcies de capellans, reis i governadors, bé ho sembla. Apropar-nos al negoci editorial, doncs, té el risc de caure en una xarxa complexa i en creixement constant.

L’intent d’explicar què succeeix amb els papers impresos i la seva distribució en un període més o menys llarg només permet constatar uns fets i uns comportaments, però en cap cas ens dóna la imatge real de la dificultat intrínseca de la comunicació lliure. El control ideològic a partir de la impremta ha estat, per a les autoritats, equivalent al control dels productes comercials. S’ha considerat necessari incorporar-hi mesures reguladores i, així, a poc a poc, s’ha establert un sistema de conductes que ha après a compaginar i fer conviure els drets de llibertat de pensament amb els econòmics. La lluita per posseir informació no és gaire diferent de la que es produeix per posseir armes o aliments. Abans d’intentar apropar-nos als eixos principals de la impremta durant els primers anys del segle dinou, haurem de veure, ni que sigui tangencialment, com s’ha anat complicant la legislació i com s’ha anat teixint la xarxa a la qual ens acabem de referir.

Caldrà recular fins al començament del segle XVI per entendre que desfer segons quins nusos és una tasca titànica a la qual, amb bona voluntat, s’han llançat societats sen-ceres durant petits períodes, la majoria d’ells, revolucionaris. Repassarem les lleis i les normes destinades a regular l’ús de la impremta. No sóc capaç de fer cap anàlisi amb un mínim de sentit en el camp legal, i per això em fonamentaré en el llibre de Javier García Martín El juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial , 1 que, com deixa ben clar el seu títol, revisa la relació de les diferents funcions del Jutjat d’Impremtes amb la societat a la qual es dirigeixen els impresos.