Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

No tinc cap intenció de fer-ne una ressenya, però tampoc vull amagar l’ús generós que n’he fet i que m’ha servit per comprendre algunes de les situacions dels primers anys del segle XIX. L’autor és professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Bilbao, i per tant la seva anàlisi se centra en les interpretacions de les lleis. Tanmateix, la perspectiva que sap donar-hi demostra una vegada i una altra que l’administració de les lleis acaba creant estat d’opinió i, de rebot, de comportament. Durant els períodes de desaparició de l’esmentat Jutjat d’Impremtes, recorreré als Diarios de Sesiones del Congrés per comprovar amb què se les van haver aquells homes per intentar guanyar cotes de llibertat.

No hi entraré, però l’organització de la justícia en aquest camp, sense modificar essencialment els criteris punitius i de vigilància, canvia sovint d’estructura amb la reiterada intenció de seguir de més a prop el comportament del sector del llibre.

Fins a l’arribada de la impremta, els llibres/documents eren un bé moble, i es consideraven propietat privada. S’heretaven com qualsevol altre objecte; costum que, d’altra banda, posteriorment es va fer extensiu als llibres. A partir de l’ús de la impremta, els impresos esdevenen una concessió administrativa i passen a tenir caràcter públic. El 1502 hi ha la primera disposició de censura prèvia a la publicació i es prohibeix, també per primera vegada, la lliure entrada de llibres estrangers, per a la qual caldrà obtenir una llicència. Igualment, el monarca delega les seves facultats al Consejo de Castilla, disposició que serà ratificada el 1519.

Tot just passada la meitat del segle XVI (1554), seran únicament el Consejo i el president mateix els qui podran dictaminar sobre l’ús de la impremta; les disposicions generades passen a la jurisdicció ordinària. Evidentment, i això serà recurrent durant segles, el rei té totes les facultats per prendre decisions. Val la pena recordar que els impresos eren una concessió administrativa, i a partir de 1558 imprimir llibres prohibits es convertia en un crim de lesa majestat . Apareix per primera vegada el concepte d’utilitat pública lligada als impresos, que vol dir que la censura queda, a partir d’aquell moment, directament vinculada a la idea d’utilitat.

Des d’aquest any (1558), caldrà demanar llicència prèvia per a la impressió de tot tipus de llibres, siguin espanyols o estrangers. La normativa s’adreça a tothom més enllà dels estrictament professionals, com ara els impressors, els llibreters o els mercaders de llibres. Es manté la prohibició d’entrar-ne d’estrangers sota el risc de pena de mort, la qual cosa vol dir que l’incompliment s’ha convertit en un crim d’estat i, així, aquesta pragmàtica convoca, en realitat, una guerra justa contra l’heretgia. El valor de la disposició afecta tots els territoris hispànics. És important retenir aquests preceptes perquè la incorporació de la nova legislació afectarà cada cop més els territoris de la Corona d’Aragó, la qual cosa generarà més d’un conflicte, com veurem.

La impremta, segons García Martín, es converteix en una «regalía sujeta a la concesión demanial del monarca» o, el que és el mateix, que, tot i que l’imprès formi part del domini públic, queda subjecte al rei. S’incorpora a la legislació un concepte nou: el del llibre inútil, que no pas prohibit. Des d’ara, doncs, la propaganda i la censura queden unides i, finalment, es publica l’Índex de llibres prohibits. El 1567 s’elegeix per pri-mera vegada l’impressor reial. El 1573 es ratifica l’obligatorietat de la llicència prèvia a la impressió.

El 1627 es crea una comissió dins el Consejo de Castilla encarregada dels afers vinculats a la impremta, que serà en moltes ocasions una organització comissarial. Cal considerar-la com l’antecedent directe del Jutjat d’Impremtes, i va regir únicament a Castella fins a l’arribada del Decret de Nova Planta. Les sol·licituds de llicència s’enviaven al señor de la encomienda . El rei, doncs, delegava o comissionava directament, sense cap subdelegació del Consejo. Igualment controlava, excepte a Madrid, tot el que s’imprimia referit a matèria d’Estat i de Govern dins la justícia ordinària.

Amb l’arribada del Decret de Nova Planta (1707), tot el que es refereix al món del llibre, i en general al de la impressió, passa a dependre directament i exclusiva-ment del Consejo de Castilla, una mesura que per aquestes característiques crearà un profund descontentament a les audiències, a causa del qual caldrà ratificar l’ordre el 1716. Això volia dir que els llibres els revisava el Consejo, i que els papers i els escrits solts, l’Audiència. El 1717 s’explicita que la Corona d’Aragó té també l’obligació de la lli-cència per a tots els impresos i que cal demanar-los al Consejo fins i tot per a les edicions posteriors dels impresos anteriors a 1716. Amb això, es trencava el costum en aquests territoris de demanar primer les llicències eclesiàstiques i, si eren favorables, fer-ho al regent. A Castella, en canvi, les inspeccions eclesiàstiques es feien posteriorment a la llicència d’impressió. El 1717 s’unifiquen els criteris a partir del model castellà.

Per la quantitat de ratificacions que s’arriben a fer de molts aspectes de la llei, po-dem afirmar que les execucions seguien un règim no del tot controlat. És per això que el 1722 cal tornar a recordar el que es deia en el Decret de Nova Planta de 1716 quant al fet que l’únic que té potestat sobre el llibre és el Consejo de Castilla. El 1735 el Consejo cedeix algunes de les seves facultats en matèria de censura a la Junta de Comerç de Castella, que sembla haver-se convertit en Suprema, i per tant amb rang superior a la resta; també la catalana, com veurem.

El 1738 existeix el superintendent general d’impremtes, que podrà delegar algunes de les seves atribucions; d’aquesta manera s’imposa la inhibició de les audiències i les conselleries, que perden tota capacitat decisòria i s’han de limitar a exercir d’informadores. És en aquest mateix any que es reforça el jutge privatiu d’impremtes, quan assumeix les atribucions que hi tenia la Corona d’Aragó. Dit d’una altra manera, no únicament aplica el poder del Consejo de Castilla, sinó que aquest (i en defecte seu el jutge d’impremtes) hi afegeix també les que tradicionalment executava la Corona d’Aragó. Evidentment, aquesta disposició reforça les de 1716 i 1722. Les audiències protesten enèrgicament pel que consideren un menysteniment, ja que passen a ser comissionades de l’esmentat jutge d’impremtes.

La resistència de les audiències, segurament, entre d’altres, obliga el 1752 a especificar els supòsits d’intervenció del Jutjat d’Impremtes. Aquesta determinació fa que els impressors francesos se sentin agredits i ho interpretin com una fórmula proteccionista a favor de la impremta espanyola. La prohibició d’entrar llibres estrangers segueix vigent, i la pena de mort per fer-ho, també. S’estableixen unes xarxes de subdelegacions d’impremta que tenen les atribucions següents: concedir llicències d’escrits menors; comunicar als impressors i llibreters les disposicions del Consell i del jutge d’impremtes; fer les visites d’inspecció a impremtes i llibreries, i vigilar l’entrada de llibres a la duana.

L’objectiu és ben clar i senzill: mantenir la censura prèvia sense la intervenció posterior de la Inquisició, contra la qual hi havia una de les disposicions que més l’afectava: que també ella hagués de demanar llicència al Consejo per a la venda o transmissió de llibres post mortem . Només dos anys més tard, el 1754, cal tornar a recordar que les lleis s’han fet per ser complertes, inclosos els territoris de la Corona d’Aragó. La complexitat de les necessitats inspectores i, sobretot, la mediocritat dels seus inspectors decideix atorgar el 1755 les atribucions censores a la Real Academia de la Historia, com ja les tenia la Real Academia de la Lengua. L’any següent surt una normativa sobre l’actuació dels censors nomenats pel Consejo. El 1760 el jutge d’impremtes Juan Curiel decideix que, a partir d’aquell moment, seran els subdelegats qui recolliran els llibres prohibits i que aquests els posaran posteriorment sota la custòdia de la Inquisició.