Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

No seria sobrer observar-ne les derivacions que ens han arribat fins al segle XXI, però això són figues d’un altre paner. Tanmateix, quan intentarem explicar més endavant alguns comportaments dels impressors durant els primers anys del segle XIX caldrà no oblidar que es mouen en un marc de legislació la major part de la qual es manté sense interrupció durant més de tres-cents anys, la qual cosa, per ella mateixa, obliga a actuar en una determinada direcció sense ni tan sols ser-ne del tot conscient. El Jutjat d’Impremtes, a excepció dels períodes revolucionaris, no desapareixerà fins al 1834.

Un cop assumit el fet que els escrits poden ser útils o no, mentalment s’incorpora un altre factor de no poca transcendència: l’assumpció que algú decideix per nosaltres allò que és útil i el que no. És a partir d’aquí que s’interrelacionen els llibres, els privilegis i la censura per causa de la utilitat pública. García mateix posa un exemple molt clarificador que il·lustra no únicament el que s’acaba de dir, sinó que, a més, es basa en conceptes que es consideraven fonamentals a la Corona d’Aragó. Vegem-ho. El 1710 el rei concedeix privilegi d’impressió als Figaró de Girona. El gremi protesta davant l’Audiència perquè, d’una banda, va en contra de les lleis municipals del Principat i, de l’altra, perquè l’argument de la utilitat pública aplicat en el cas va, en realitat, en contra, ja que beneficia un de sol amb perjudici de tercers. Durant el litigi hauran de demostrar que la concessió del privilegi ha perjudicat el gremi. L’enfrontament entre els representants d’aquest i el rei ve causat per la concepció diferent de les regles del joc. 1 Els decrets de Nova Planta, per tant, acabaran trencant, també en això, les normes tradicionals a la Corona d’Aragó. Per als catalans significa un atac directe a la llibertat de comerç.

La primera intervenció en matèria d’impremtes a la Corona d’Aragó és del 18 de juliol de 1722, quan el rei ordena, basant-se en el que es deia en la Reial Cèdula de 27 de novembre de 1716, que l’únic amb potestat per concedir llicència de publicació és el Consejo de Castilla. Es creen llavors els subdelegats d’impremtes en el territori de la Corona catalanoaragonesa. Aquesta disposició es ratificarà el 27 de febrer de 1738. La pèrdua de poder executor de l’Audiència de Catalunya en matèria d’impremta comença el 1710 i evoluciona fins al 1805, quan se subordina directament a la Secretaria General de Gràcia i Justícia a través del jutge privatiu d’impremtes. La transformació en l’organització i les relacions socials es veuran profundament afectades.

El concepte d’utilitat pública l’haurem de tenir sempre present perquè serà recur-rent en la majoria de les accions dels impressors o contra la llibertat d’expressió. En aquesta direcció, al segle XVII el llibre inútil , segons la definició oficial, era motiu de prohibició legal d’impressió, i evidentment no cal dir com eren tractats els lectors d’aquestes obres pels inquisidors.

Des del segle XV es podrà comprovar, mitjançant la legislació, que, en realitat, es van creant uns vincles gairebé indestriables amb tres potes: Estat-religió, utilitat pú-blica (també dit bé general ) i economia. García es fa seva la denominació de monarquia vicarial que havia utilitzat anteriorment Pérez-Prendes per qualificar aquesta especial relació. El Jutjat d’Impremtes serà un òrgan civil que, per actuar, s’ha de basar en l’opinió de l’òrgan eclesiàstic. La reglamentació creix amb els anys, i és durant els regnats borbònics del segle XVIII quan s’elabora bona part de la normativa censora. Val a dir, però, que aquestes lleis s’adaptaran al requeriment dels nous temps i emfatitzaran la planificació, i no tant els aspectes substancials.

Una altra de les constatacions més interessants a què ens du l’anàlisi de García és que el control sobre el llibre existeix des de l’inici de la impremta; el que canvia no és pas la vigilància, sinó l’actitud del poder públic davant el llibre, que pot oscil·lar més o menys entre racionalitat o uniformització. El temor a les idees es mostra obertament amb l’arribada del llibre imprès perquè, abans, el manuscrit era considerat com un bé moble, com un bé de luxe, i com a tal s’heretava. Aquí cal fer un incís per posar en certa quarantena la interpretació habitual que es fa de la capacitat lectora de la població a partir d’aquests llistats testamentals. Aquesta condició de bé moble canviarà radicalment a partir de l’existència dels llibres impresos, ja que tot imprès es considerarà cosa pública, bé públic i, per tant, legislable, igual que ho eren els cereals, per exemple. La utilitat pú-blica posa límit a la propietat privada, i aquest és un dels arguments bàsics que utilitza-rà el gremi d’impressors catalans davant els privilegis particulars concedits als Figaró.

El llibre, en la majoria d’aspectes, rebrà el mateix tractament que una mercaderia comercial, i seran també els diners els que determinaran bona part del comportament en relació amb això. A partir del moment en què és efectivament present a l’esfera pública, se’l regula com totes les altres coses i productes. Aquí no vull referir-me a continguts, sinó al tractament com a producte col·lectiu. S’inicia la reglamentació perquè afecta tothom. És a dir, que és amb l’aparició de la impremta que es defineix legalment què s’entén per domini o utilitat pública. Aquest debat serà molt evident en els períodes constitucionals, particularment durant el Trienni Liberal.

En realitat, qualsevol que volgués imprimir es veia amb la necessitat de demanar al rei exempcions de tributs a canvi de treballar a favor de la utilitat pública. Efectivament, el que es consolidava era que, d’una banda, només el rei podia atorgar privilegis i, de l’altra, i potser principal, es delegava en l’autoritat la manera de garantir la difusió i divulgació d’allò que a aquesta autoritat li interessava. Aconseguir-ho era incompatible amb el negoci de l’impressor, tot i que els privilegis, en general, eren temporals i calia renovar-los.

A partir de 1502 tot allò que és imprès passa a ser de domini públic, i això vol dir que pot ser llegit per tothom, però la legislació en últim terme el que diu és que, un cop passades les mesures correctives, només es publiquen per a tothom «las ideas oficiales que el poder público permite y quiere que se difundan». 2 No s’admet que les idees puguin ser individuals, i en aquest moment el valor de saber qui és l’autor és només per poder identificar-lo en cas d’imputació de responsabilitat. Dit d’una altra manera: el que s’escriu i té permís per imprimir-se és de tothom, i únicament cal la presència de l’autor quan se’l considera heterodox. Progressivament, les definicions i circumstàncies entorn del llibre fan que es diferenciï el llibre prohibit (per la llei) del llibre herètic.

Com ja hem vist més amunt, la primera llei sobre la censura és de 1502 amb els Reis Catòlics, i es proclama simultàniament a l’esdeveniment del llibre com a domini públic, condició que no es pot deslligar del control. Són els reis els qui decideixen donar les atribucions de control als òrgans eclesiàstics. La impremta esdevé regalia, i amb el temps aquest aspecte queda integrat en el comportament o en la mentalitat, d’aquí les enormes ganes i dificultats per proclamar una llei de llibertat d’impremta el 1810. A partir de 1502 es prohibeixen les obres «apócrifas y supersticiosas o reprobadas e cosas vanas e sin provecho», que s’allargarà durant tot l’Antic Règim. No queda massa clar si aquesta disposició tenia vigència a la Corona d’Aragó; però, en qualsevol cas, pel que fa al període que nosaltres estudiem, és evident que va influir en la concepció i l’aplicació de la lliure circulació d’idees per part dels que havien de jutjar i decidir la publicació dels llibres, ja que els catalans depenien totalment dels dictàmens del Consejo de Castilla. La idea mateixa de domini públic, i que el que s’imprimís havia de ser d’utilitat pública, va tenir, inevitablement, fortes repercussions en el sector.