Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Assolida, doncs, aquesta premissa, el pas següent és tractar la vigilància de l’imprès com una guerra justa (1558), i la consegüent creació el 1627 del superintendent general d’impremtes com a responsable d’un comissariat de seguiment. Amb això la pragmàtica afectava tots els territoris hispànics perquè «no cabía guerra justa entre reinos de un mismo rey». 3 En essència, la normativa deia que es feia una guerra justa contra l’heretgia, que tenia valor sobre tots els territoris hispànics, que la impremta era «una regalía sujeta a la concesión demanial del monarca», que no es podien imprimir llibres inútils i que estava prohibida l’entrada de llibres estrangers. Els límits des d’aquest moment quedaren fixats, amb poques variacions, fins al final de l’Antic Règim.

Per al negoci dels impressors, l’economia lligada a la religió es converteix en una mena de tradició, i s’acabarà situant al centre del debat sobre la llibertat d’impremta. Les audiències només podien autoritzar impresos menors, i en alguna ocasió se’ls havia de cridar l’atenció perquè esquivaven l’ordre mitjançant la impressió de llibres sencers com si fossin una suma de quaderns solts. Per tant, la creació del jutge privatiu d’impremtes conté, a més, mesures que van més enllà de les estrictament censuradores, i podem suposar que per mor de la religió es perjudicaven alguns negocis.

La confessionalitat de l’Estat va acabar establint un vincle estrany amb el papa, de manera que

Roma obtiene importantes cantidades de dinero al año procedentes del territorio hispano, los nuncios son en él, los auténticos legados papales con plena autoridad e incluso tratadistas hispanos de derecho eclesiástico de los siglos xvi y xvii admiten el pleno sometimiento en cuanto a fines del Monarca católico respecto a la del Papa, con lo que éste podría dictar disposiciones temporales para la aplicación de decretos espirituales, pero no al revés. 4

Vet aquí el que acabarà suposant un important ròssec per a l’evolució de la impremta a Espanya, sobretot en relació amb d’altres països europeus; la barreja de la utilitat pública amb la defensa de la confessionalitat és total. La Inquisició n’administra el compliment. L’Estat confessional queda interioritzat i el Sant Ofici, per tant, esdevé d’ utilitat pública . A partir de mitjan segle XVIII, amb la planificació legal i propagandista del rei, els impressors hauran de demostrar més que mai que el llibre té utilitat pública, element que pot resultar prou important des de la nostra perspectiva per detectar possibles llibres que circulaven pel circuït clandestí paral·lel.

En síntesi:

La norma de los rrcc de 1502 ya comentada había respondido, por una parte, a la pretensión de definir, como se ha visto, el carácter público –sujeto a la licencia– de la imprenta, pero a la vez, a la toma de conciencia por el poder real, de su doble dimensión como actividad que debe ser previamente calificada y censurada y como vehiculo de publicidad y utilización jurídica, como prueban las primeras colecciones impresas de leyes. 5

Així doncs, és a partir d’aleshores que es comencen a publicar i a penjar a les parets les lleis que algú podia llegir en veu alta, i així tothom s’havia de donar per assabentat. Un cop llegit, allò esdevenia llei i calia complir-la. S’explica l’anècdota que, abans de posar la signatura, el rei havia de llegir-la en veu alta als seus col·laboradors, que d’aquesta manera es donaven per assabentats. La tradició de la lectura en veu alta en determinades situacions encara ara (la dels notaris és la més evident) ens permet suposar que pot arrencar d’aquest moment. La preparació per a la creació de la figura de l’impressor reial és a punt, i el 1567 es crea el títol d’impressor reial, que té per funció «que vos y no otra persona alguna podáis hazer imprimir qualesquier pragmáticas y capítulos de cortes que mandaremos hacer y promulgar», 6 la qual cosa significava que només tenien la validesa necessària els textos impresos per l’impressor reial.

A partir del decret de Nova Planta, i sobretot durant el regnat de Ferran VI, la comunicació impresa de les normatives dels òrgans centrals de governs s’enviaven directament als òrgans intermedis en detriment de les audiències de la Corona d’Aragó, de manera que es feia un pas més en la incorporació de la legislació castellana en perjudici de la catalana. La quotidianitat de la governació canviava radicalment.

Es en este contexto de escriturización administrativa, en el que la imprenta se entiende además como un instrumento considerado de dominio público, sujeto en su uso por los particulares a licencia previa, donde cobra sentido tanto la obligación del registro de licencias de impresión dadas por el Consejo, impuesta por la decisiva pragmática de 1558, como la elaboración inquisitorial de «Índices» de libros prohibidos. 7

Els més afavorits seran els impressors protestants, perquè l’Índex els feia publicitat gratuïtament.

L’aplicació de la legislació al Principat continuava topant amb l’estil indicat des del Consejo o des del jutge d’impremtes. Aquest és el cas que recull García en relació amb el procediment per a la impressió que, malgrat les instruccions del jutge, es feia diferent a Castella o a Catalunya. Val la pena reproduir la carta del subdelegat d’impremtes a Barcelona, Juan Moreno, adreçada a Juan Curiel jutge d’impremtes:

Muy Señor mío con carta del 19 pasado me previene V.S. que para dar providencia sobre el despacho de libros impresos en este Principado; arreglada a las órdenes de S.M. informé a V.S. de la práctica que se observaba en él conforme a los fueros; leyes; y otras providencias, dadas sobre impresiones así de libros como de otros papeles y sobre impresiones de obras de estranjeros, y todo hasta el año 1716, en que se mandó se acudiese precisamente al Consejo a pedir Lizencia; para que hallándose en aquellas impresiones arregladas a la práctica de entonzes no embarazase su despacho, ni se necesite nuebas diligencias para permitirle. A lo que devo decir que no hay constitución ni fuero que hable de imprentas, y la Inmemorial observancia de los impresores de esta Capital hasta el año 16 era: para imprimir libros nuebos acudir al Vicario general, presentarle los originales, y obtenida la Licencia la pedían al Regente quien la concedía precediendo la aprobación de persona de ciencia y conciencia a quien remitía el libro.

Para papeles sueltos como sermones, novenarios y otras de esta clase se practicaban las mismas diligencias.

Para papeles jurídicos, relaciones de servicios y otros semejantes solo se acudía por licencia al Regente.

En quanto a reimpresiones de libros estrangeros se practicaban las mismas diligencias que si fuese obra nueba pero en los libros impresos ya, en estos Reynos, constando en el mismo las aprobaciones y lizencias no añadiéndose cosa alguna; se imprimían con la sola Lizencia del Regente.

Barcelona, 2 de noviembre de 1754

És evident, doncs, que a Catalunya el procediment es feia a la inversa, ja que primer es demanava el vistiplau eclesiàstic i, si prosperava, la llicència d’impressió i no com estipulava la legislació castellana que preveia primer l’obtenció de la llicència i posteriorment la Inquisició determinava si era o no censurable. Un comportament que malgrat la uniformitat legislativa imposada, a Catalunya es menystenia en benefici del procediment antic, més pràctic.

Tot i que ja s’ha dit, val la pena reiterar que el control augmenta a mesura que avança el segle XVIII, i la causa cal buscar-la gairebé exclusivament en la por a França i els seus il·lustrats primer i als revolucionaris després. Paral·lelament, les lleis de vigilància s’havien anat secularitzant i el pes del judici requeia en òrgans civils si bé estretament tutelats per l’Església. Progressivament es transforma el criteri de valoració de la utilitat o risc de la publicació d’un llibre. Si fins al XVIII es penalitzaven els llibres per ser herètics, a partir d’aleshores aquesta mena de llibres passaran a ser provocadors de crim públic, amb la qual cosa s’obria la possibilitat de persecució estrictament civil amb l’aplicació de la legislació ordinària. La debilitat inquisitorial es deu en gran manera a la seva evident ineficàcia per a l’objectiu que es perseguia: vigilar la circulació de llibres i dur el control dels que entraven de fora. També en aquest camp les transformacions organitzatives de la societat, tot i passar al terreny laic, mantenen estructures i fins i tot models provinents de l’Església. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, per exemple, es prohibeix que s’escrigui o es publiqui res sobre ells sense el permís governamental. A partir de 1773 també els bisbes queden subordinats a la nova legislació, de manera que només podran imprimir lliurement les reimpressions de llibres religiosos. Les competències fins ara religioses passaran a mans de la societat civil en les acadèmies o universitats, etc.