Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Aquesta petita mostra hauria de servir d’estímul per a l’estudi del debat ideològic que va acompanyar l’aprovació de les diferents lleis de llibertat d’impremta el 1810, la seva revisió el 1813 i la del 1820 i les seves revisions. Per raons que són òbvies, no ens aturarem en l’opinió dels adversaris, que s’ha mostrat abastament fins a la promulgació d’aquesta primera llei. El contrast entre els uns i els altres és evident, i el pes de la religió plana com una llosa de la qual és difícil evadir-se.

La centralitat del debat determina en gran manera l’essència de moltes de les altres lleis que s’aniran formulant. Sovint, arran de portar a l’hemicicle un paper o un periòdic que es considera il·legal o sediciós, s’atura fins i tot la discussió de la Constitució. El cas especial serà, però, el debat sobre la qualificació que es mereix La España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que se le atribuyen de J. J. Colón, publicat a Cadis per la impremta de Manuel Bosch el 1811. La importància que es dóna a aquest text els porta a intentar fer el judici ells mateixos. El diputat Del Monte ho sintetitza així:

El resultado de este asunto será que VM va á calificar la obra. Dice muy bien el autor cuando se queja de que se ha salido del curso natural. Se leerá aquí el papel; VM lo calificará, y adiós libertad. A mí me parece que lo acertado sería remitirlo á la Junta de Censura, á fin de que diese su dictamen, porque si no, vendríamos a erigirnos nosotros en junta, trastornando el orden establecido. 16

Tanmateix, el cas possiblement més emblemàtic serà l’entrada el 21 de juliol de 1812 del Diccionario crítico-burlesco del que se titula «Diccionario razonado manual para inteligencia de ciertos escritores que por equivocación han nacido en España» , imprès a Cadis el 1811 per la impremta de l’Estat major i reimprès a Madrid el 1812 per Repullés, del qual era autor el bibliotecari Bartolomé Gallardo. S’obrirà un debat llarguíssim, en el qual el nucli principal ja no és si és pertinent o no la llibertat d’expressió o impremta, sinó que els sectors conservadors i els eclesiàstics consideraven que s’atacava directament la religió catòlica, que es trobava en el fonament mateix de l’Estat segons es recollia a la Constitució. L’escletxa s’obria cada vegada més. S’inicia aleshores un rosari de propostes per al retorn de la Inquisició i projectes de decrets sobre els tribunals de protecció de la religió.

El volum del Diario de Sesiones corresponent a l’any 1812 acaba amb l’adverti-ment que, a causa del gros volum que ha generat la discussió sobre la Inquisició, els diaris de sessions corresponents s’imprimiran en un volum a part:

Las Cortes generales y extraordinarias resolvieron en la sesión del día 20 de Enero del año 1813, que se imprimiese en un tomo separado la discusión sobre el informe que dio a las mismas la comisión de Constitución acerca del Tribunal del Santo Oficio, y los demás protectores de la religión. En consecuencia todo lo perteneciente a este importante asunto se separó de las sesiones á que correspondía, para imprimirse compilado en un volumen particular… 17

A partir d’aquest punt, cal revisar el desenvolupament de la controvertida llei d’impremta. El 8 d’abril de 1813 s’aprova el decret addicional de la llei de 10 de novembre de 1810 sobre la llibertat d’impremta. Els set primers articles s’aproven sense discus-sió, però a partir del vuitè s’inicien una vegada més llarguíssimes discussions que duren uns dies. Abans d’aprovar-la es demana acarar la llei amb la Constitució. Malgrat que les pressions des del sectors més integristes s’havien fet sentir, el 22 de febrer de 1813 se suprimia la Inquisició.

No cal insistir en el retrocés que suposa el final de la Guerra del Francès i el retorn del règim absolutista. L’eina eclesiàstica es torna a posar en funcionament a l’octubre de 1814, quan es publica un decret per tal que els bisbes facin pastorals i els capellans prediquin la bona educació de la població, massa malmesa a causa de la guerra. Els principals problemes són, segons el decret, pràctica corrupció dels bons costums a causa de la guerra, de les armes i de l’abús de la voluntat. Demana, doncs, que els rectors llegeixin les pastorals i que després facin discursos per «mover al pueblo a la observancia de los que en ella se les diga». Com a conclusió, han de deixar clar que els pares tenen l’obligació de dur els fills a la instrucció doctrinal tres cops per setmana. 18

La llibertat d’impremta torna a ser damunt la taula; ara, però, present a la Constitució. No caldrà elaborar una nova llei, perquè ja es disposava de la de 1810, que, com acabem de veure, va tractar-se més d’un text d’intencions o programàtic que no pas una llei en el sentit estricte.

L’11 de juliol de 1820 Argüelles, secretari del despatx de Governació, presentava la Memoria sobre el estado de los negocios concernientes a la Secretaría del Despacho de la Gobernación de la Península …, i feia una sorprenent comparació entre la llibertat d’impremta i la Milícia Nacional.

La libertad de imprenta, […] debe mirarse como el instrumento más a propósito para ilustrar la opinión, asegurar los derechos políticos de los ciudadanos y precaver la renovación de la arbitrariedad. La formación de la Milicia Nacional generaliza la aplicación de la fuerza al mantenimiento y solidez del edificio social. El uso de uno y otro medio está consagrado y prescrito por la ley fundamental de la Monarquía. La Libertad de imprenta se proclamó por RD de 10 de marzo, y desde luego se le quitaron las trabas que la oprimían, y se tomaron providencias oportunas para restablecer las Juntas de censura que existían en 1814, y cuyo objeto es proteger la libertad de escribir y publicar los escritos y reprimir sus abusos. La formación de la Milicia Nacional se organizó provisionalmente desde entonces para que esta institución, protectora del orden y la seguridad interior, se realice, no solo en la corte, sino también en las capitales de provincia del Reino.

Les preguntes i els dubtes que es van generant arran de les dificultats pràctiques per l’aplicació de la llei –composició, funcions i renovació de les juntes de censura, paper de les Corts, etc.– obliga a la revisió de les disposicions sobre la impremta. Finalment, el 15 de setembre de 1820 Martínez de la Rosa llegeix el dictamen i projecte de llei elaborat per la Comissió de llibertat d’impremta. Martínez serà el portaveu de la Comissió i, com a tal, defensarà reiteradament les posicions i opinions dels seus mem-bres. Les seves intervencions, marcadament liberals, sintetitzen la profunda transforma-ció que s’ha produït en amplis sectors de la societat, que ja han consolidat els progra-mes plantejats en l’anterior període constitucional.

El seu discurs parteix del fet que la llibertat no es pot controlar; únicament es poden delimitar, tan clarament com sigui possible, els límits de les llicències. Reconeix la inexperiència anterior

…y habiendo tratado de refrenar los abusos de una libertad desconocida hasta entonces en España, no es extraño que la experiencia haya hecho conocer su ineficacia en varios casos para dejar el conveniente campo á la libertad, demarcando al propio tiempo los límites de la licencia.

El punt de partida serà l’article 371 de la Constitució, que diu que

Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.

Aquest punt topa, però, amb l’article 12, que estableix que la religió catòlica és l’única permesa a l’Estat. Suposa una limitació