Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

…que ha respetado la comisión religiosamente, ciñéndola al artículo 2º a sus justos términos, y exigiendo para la publicación de obras que versen sobre la Sagrada Escritura ó sobre los dogmas de nuestra santa religión, la previa censura de los Ordinarios.

Per tal que això sigui efectiu, serà imprescindible marcar clarament quins són els límits.

És per això que fa una gradació dels supòsits d’abús de la llibertat, una classificació dels impresos segons els abusos i una classificació també segons les penes estipulades. Reconeix que aquesta llei té moltes més dificultats que qualsevol altra perquè el que s’intenta reglamentar són les paraules. Finalment, planteja la necessitat d’establir la figura del jutge de fet, és a dir, dels jurats com a eina per compartir les responsabilitats de judici per part de tots els ciutadans. La proposta genera un llarguíssim debat el nucli del qual s’acaba centrant en la capacitat real de judicar si, com es proposa, els qui n’han de formar part només han de complir la condició de ser majors de vint-i-cinc anys. S’apel·la a la necessitat de formació d’aquests i, especialment, a la seva cultura, que siguin escollits pels ajuntaments de les ciutats cap de província, que tinguin simplement sentit comú i un llarguíssim etcètera. L’argument amb què es rebat (principalment pel mateix Martínez de la Rosa) és que les normes que es proposen per a la formació d’aquests jurats són les mateixes que s’utilitzen per als que es volen presentar a les eleccions de diputats. En les discussions, la legislació d’Anglaterra es converteix en gairebé l’únic referent com a paradigma de llibertat.

La discussió, malgrat girar entorn de la conveniència o no de formar jurats i de les funcions que se’ls han de donar, se centra en el fet mateix d’encomanar judicis a ciutadans. Es defensa que incorporar els jurats a partir de la llei d’impremta és una manifestació d’obertura i voluntat de dur la llibertat a un punt de normalitat mai experimentada. En algun moment apareix el fantasma de l’any 1814, quan l’abús de la delació d’impresos va obligar a modificar-ne els criteris per obligar a demostrar-ne la veracitat mitjançant proves. També en aquest aspecte s’opina que la varietat dels membres dels jurats i la seva renovació és una bona eina per evitar situacions similars.

En la seva intervenció, Muñoz Guerra defineix el Consejo de Castilla i la Inquisició com a «enemigos del pueblo y padrastros del pueblo», per afegir més endavant que

El gobierno es una máquina muy complicada, y todas sus piezas están en relación unas con otras. El sistema ha variado: el pueblo español se ha emancipado, se ha hecho soberano; y así todo lo que pueda hacer por sí mismo, nadie debe hacerlo por él. […] Hay más: es necesario para la libertad de imprenta establecer los jurados, y establecerlos en todo el código criminal.

Finalment s’acaba discutint sobre l’acte mateix de jutjar amb l’excusa de buscar les diferències entre les juntes de censura i els jurats. Martínez de la Rosa reitera que a la llibertat d’impremta «todos [la] miramos con razón como el fundamento y apoyo de la libertad civil».

En realitat, es troben atrapats en la necessitat real de jutjar un imprès i, crec, al mateix temps en perceben el gran contrasentit. La idea mateixa de llibertat, sovint, els provoca perplexitat. Hi dedicaran sessions extraordinàries.

La comparació de dues normatives revolucionàries en el context de construcció de la societat liberal pot ajudar-nos a comprendre l’evolució de la mentalitat o del pensament polític en relació amb els drets dels ciutadans.

D’entrada i anticipant-nos a les conclusions, hem de compartir amb Josep Fontana quan es refereix a la Constitució de 1812 que la legislatura de 1810-1814 va ser un projecte i no pas una transformació en tota regla:

En la primera ocasió, de 1812 a 1814, enmig de la guerra, amb bona part del país ocupada pels francesos i sense existir ni la legislació complementària ni els qua-dres administratius que haurien calgut per tal d’aplicar-la amb eficàcia, la veritat es que no es pot dir que hagués tingut efectes pràctics. Fou més aviat un text programàtic invocat, resumit en compendis i catecismes per tal d’aproximar-lo als ciutadans, i celebrat en les plaques que donaven a les places centrals de la major part de les viles el nom de «Plaza de la Constitución».

En la tercera etapa ni tan sols és exacte de dir, com es fa habitualment, que es va restablir la Constitució de 1812, ja que el que va fer el govern Calatrava va ser «publicar-la», mentre es reunien unes Corts que decidirien si calia mantenir-la, o bé, com pensava la majoria, convenia substituir-la per una altra. La prova d’això és que, mentrestant, es mantenia la regència en Maria Cristina, en contra del que deia la Constitució, que no admetia que la regència caigués en una sola persona. 19

La llei d’impremta de 1810 té un preàmbul i 20 articles, enfront dels 83 articles de la de 1820. 20

El preàmbul de la primera dóna el marc d’intencions bàsiques per a la nova era revolucionària que s’intentava iniciar: poder publicar els pensaments dels ciutadans. La impremta, deien, havia de servir per frenar l’arbitrarietat dels governants, per a la il·lustració de la nació (entenent com a nació el conjunt de la població espanyola) i com a eina per conèixer l’opinió pública. Els cinc primers articles són sobretot proclamacions sense cap altra reglamentació. Es perfilen els tipus de pensaments possibles de publicar: únicament els polítics. Les responsabilitats recauen en autors i impressors i els libels seran castigats per jutges i tribunals.

No serà fins al sisè que hi haurà la referència a la religió, però es limitarà a dir que en matèria de religió caldrà censura prèvia feta pels ordinaris eclesiàstics. La reglamentació del comportament dels eclesiàstics es redueix a dos articles, i són els darrers, el 19 i el 20. En canvi, en la de 1820, llei sense preàmbul, dedica quatre articles (del 2n al 5è) a la reglamentació religiosa. Aquest, la precisa reglamentació de la llei de 1820, és el tret distintiu en relació amb la de feia deu anys.

Però l’element que probablement les diferencia més és que, en la de 1820, les juntes de censura han desaparegut per transformar-se en un jurat de fet. La composició quant a nombre d’individus, tant en un cas com en l’altre, és el mateix, però a la de 1810 una tercera part la formava la representació eclesiàstica. A la de 1820, ja no. Es dóna molta importància a la identificació dels responsables de l’imprès, sigui l’autor o impressor. La falta del nom pot ser motiu de sanció afegida a d’altres, si n’hi ha.

La poca concreció de la primera llei (1810) provocarà una multitud de conflictes que hauran de resoldre les Corts, les quals es trobaran discutint sobre les qüestions de contingut que falten a la llei. L’un darrere l’altre van apareixent: premsa de tot ordre, libels, etc. L’atac a la religió és una de les primeres fonts de conflicte, i en molts casos acaben enviant l’imprès al tribunal de la Inquisició. En d’altres, el passen al Consell de la Regència. Davant l’allau, fins i tot aquest consell sol·licita poder prendre diligències en contra de libels i altres impresos. Es genera un debat llarguíssim en el qual els qui hi estan en contra repeteixen que la llei s’ha fet perquè, justament, els ciutadans puguin opinar lliurement sobre els seus governants. Finalment, s’acorda que el Consell s’atengui al reglament interior i a la llei d’impremta.

Aquest tipus de discussions es repeteixen durant la resta de legislatura, i s’observa la improvisació i la falta de tradició. Un dels debats que s’allarguen eternament és el que planteja l’autor del Robespierre …, que, iniciat a l’estiu de 1811 quan acaba l’any, encara no s’ha resolt. El punt de partida és la representació que va presentar l’impressor de l’illa de León en què explicava que