Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

18. AEB: «Communium», 1814/134.

19. Josep Fontana, pròleg a Ramon Arnabat: La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya , Vic, Eumo Editorial, 2001.

20. El text de la llei es pot llegir a l’apèndix.

21. Diario de Sesiones , 6 de juliol de 1811.

22. Memòria Digital de Catalunya, Fons Guerra Independència, .

23. Recopilación de la legislación de imprenta , Barcelona, Impremta de Pablo Riera, 1855, p. 19.

24. El text es pot llegir a l’apèndix documental.

Les rois doivent aussi savoir que les meilleurs places fortes dont ils peuvent environner leurs états sont l’imprimerie, la liberté de la presse, envoyées au-delà de leurs frontières.

VICTOR RIQUETI DE MIRABEAU, Les Économiques

Probablement caldria iniciar aquest apartat amb la mateixa pregunta del primer capítol, «Llibertat vigilada»: «Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés?». Allí repassàvem l’evolució històrica de la normativa censora; ara mirarem de comprovar com es va posar en pràctica i, sobretot, com va influir en la difusió de les idees.

Tradicionalment, la censura fins al final de l’Antic Règim s’ha relacionat amb les intervencions de la Inquisició i amb d’altres mecanismes eclesiàstics. En el camp dels llibres, s’oblida massa sovint l’estudi de la censura civil com el filtre de la monarquia que ha actuat en paral·lel a la de l’Església amb un objectiu ben similar: procurar la salut ideològica dels respectius súbdits. El rei, per tant, amb aquest control no fa res més que mantenir vigent una regalia en el camp lector. La disminució progressiva de la presència del Sant Ofici durant el segle XVIII no ha de dur-nos a pensar amb l’inici de l’augment de les cotes de llibertat d’expressió, sinó simplement que les eines de control s’han desplaçat de lloc. 1

Enmig de regalies i censures que decideixen què té el privilegi de ser públic i què ha de quedar reclòs a casa, cal afegir-hi l’economia com a tercer factor fonamental, perquè el llibre no deixava de ser un producte comercial més que, per la seva tipologia, col·lidia frontalment amb les bases reguladores que, amb exempcions tributàries, protegien el comerç espanyol. Una indústria del llibre massa protegida podia afavorir la lliure circulació d’idees ben possiblement contràries a les oficials. La coincidència d’objectius afavorirà, doncs, aliances tàcites entre els poders civil i eclesiàstic. El sector haurà de buscar alternatives per a la subsistència mitjançant estratègies que sovint hauran de fregar o fins i tot actuar en la il·legalitat. Davant el desconcert que finalment tot això acabarà generant, durant el segle XVIII i els primers anys del XIX es delegarà bona part del control ideològic a la Universitat, espai natural de controvèrsia. Veurem com el progressiu desplaçament de les funcions inquisitorials cap a d’altres estaments coincidirà amb els moments de major repressió des de l’àmbit civil. 2

El procés per arribar fins aquí va comptar amb la incorporació i l’arrelament a partir del segle XVI del concepte de llibres útils , o millor encara dels inútils ; argument suficient per deixar-los fora de circulació. La ficció és la que en surt més mal parada, ja que, a causa de la designació governamental d’inutilitat, és motiu no només de rebuig sinó de prohibició d’impressió. Si bé la incorporació d’aquest punt de vista es planteja durant el segle XVII, val a dir que al començament del XIX les coses es mantenien gairebé sense alteració, però els criteris del que es considerava útil o inútil s’havien perfeccionat. El jurista Llàtzer Dou i Bassols el 1801 opinava, en relació amb la Universitat, que tant en ciència com en religió

…conviene que todos discurran y opinen del mismo modo: y esto por lo que he dicho puede fácilmente conseguirse influyendo, disponiendo y mandando, que en las universidades la enseñanza sea conforme a los insinuados principios. 3

D’aquí que s’especifiquin i es publiquin els llibres preceptius per a l’estudi a les universitats.

Per aquelles mateixes dates, l’editor del Diario de Barcelona , Pere Pau Husson s’adreça al Consejo perquè l’eximeixin de complir estrictament la Reial Ordre de 7 de març de 1800, segons la qual «no se permite en semejantes papeles [diaris] otra cosa que las noticias correspondientes a compras, ventas y otras cosas particulares que puedan interesar al gobierno económico de cada uno» i, a més, exigia que «expresamente se prohíba toda Poesía y todo discurso que directa o indirectamente pueda tocar al gobierno público su origen y relaciones siendo lícito únicamente discurrir sobre la industria y comercio en lo que tenga relación con lo expresado». Husson volia únicament poder publicar «anécdotas curiosas e instructivas, algunas novelas de buena moral, algún trozo de historia selecta que pueda reformar las costumbres del pueblo inferior, alguna crítica sobre la mala literatura, parábolas…». Vol, en realitat, poder fer el mateix que ja fan els diaris de Madrid, València i Saragossa, que inclouen, a més, les ordres i cèdules que es fixen als carrers. Les pretensions d’Husson van, en realitat, molt més enllà quan suposa que això farà

…su periódico más útil e interesante a este numeroso pueblo y tenga aquel el pábulo intelectual que apetece y pueda el exponente con el feliz despacho de su periódico remediar de algún modo los daños y perjuicios que se le han seguido habiéndose conformado estrechamente a la Rl. Orden sin interpelarla de ningún modo sin Rl permiso…

És a dir, que, amb molta probabilitat, algú el va denunciar tal com permetia i recomanava la legislació vigent. La sol·licitud és del 7 de novembre de 1802. Sis anys més tard, arran del seu posicionament durant la Guerra del Francès, s’iniciarà el defi-nitiu declivi del seu projecte. 4 Val a dir, però, que a la segona meitat del segle XIX, Magí Pers i Ramona feia unes propostes similars adreçades a la majoria de la pobla-ció en relació amb la funció unificadora de la premsa. 5

En realitat, doncs, es pot arribar a pensar que estava prohibit imprimir i que mit-jançant les llicències civils i les autoritzacions eclesiàstiques pertinents el que s’obtenia era un permís per poder exercir una activitat essencialment prohibida a la qual úni-cament els llibres o documents considerats útils tenien possibilitats de difusió, la qual cosa explica, entre d’altres, que el 1806 l’aleshores jutge d’impremtes Juan Antonio Melón proposés al rei la prohibició de les novel·les:

Que una de las cosas que más ha contribuido a corromper las costumbres de Europa ha sido la inundación de novelas que ha producido Francia, Alemania, e Inglaterra… Por mi parte, Señor, persuadido del daño que causan tales libros, he negado generalmente licencias para imprimirlos, aunque esta conducta me excita enemigos implacables, pero como esta regla que observo puede variar cuando sea del agrado de V.M. poner este Juzgado en otras manos, me parece indispensable hacer presente a V.M., mi modo de pensar, para que si mereciese la Real aprovación de V.M., se digne mandar que se me pase una orden previniéndome que no permita la impresión de novelas. 6

El 1825, és a dir, vint anys més tard, Pau Sichar, el bisbe de Barcelona, mostrava davant la lectura un altíssim grau de bel·ligerància equivalent a la impotència reconeguda per ell mateix en el text repressiu:

Si con el esterminio del sistema revolucionario se hubiesen podido esterminar de una vez todos los medios que emplearon para desmoralizar a la Católica España, con prontitud la verdad y la Religión hubieran triunfado en el corazón de todos los Españoles, mas por desgracia los fomes de la impiedad y de la desmoraliza-ción ecsiste en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, impúdicos, heréticos, y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo. 7