Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

…á las doce de la noche del sábado 29 de junio último, y mientras se estaba imprimiendo el número 10 de dicho periódico (cuyo número había anunciado por carteles el día 26 del mismo), se le presentó en la imprenta el gobernador militar de aquel pueblo con toda su ronda, y acompañado de un escribano, sin que precediese notificación alguna de la Junta de Censura Provincial, ni de la Suprema, exigiéndole á la fuerza el nombre del autor, y mandando suspender la impresión de dicho número, bajo pretesto de que no era lícito trabajar en días festivos. Se queja dicho Perin de este proceder, como contrario a la seguridad que á todo ciudadano ofrece la ley de la libertad de imprenta; y concluye con decir, que tamaños atentados merecen castigo ejemplar, con que se hagan las Cortes temer de los malvados, ya que se han hecho amar y respetar de los buenos. 21

El testimoni és prou il·lustratiu de les condicions de treball de molts dels impressors que alguns sectors podien considerar sospitosos.

N’hi hagué encara un altre, al qual ja ens hem referit més amunt, relatiu al text España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que le atribuyen … de J. J. Colón, publicat aquell any a Cadis per l’impressor Manuel Bosch, i que el diputat Morales Gallego en la seva intervenció del 16 d’octubre de 1811 sintetitzava ben clarament quan deia que si s’entrava en aquest joc es perdria la llibertat per a la qual havien lluitat i que trencarien les regles del joc que ells mateixos havien impulsat. Just aquí, en aquest criteri de defensa de la llibertat, cal buscar el perquè de la reglamentació tan precisa de la llei de 1820. Arran de l’anàlisi d’aquest llibre es planteja un problema de competències entre la Junta de Censura provincial i la Suprema; les Corts hauran de jutjar. Al juliol de 1812 el debat era encara ben viu.

L’una i l’altra qüestió aturen els debats sobre la Constitució que, inevitablement, es va endarrerint. El relatiu a la España vindicada … és tan intens que acaben plantejant el que serà el decret addicional a la llei de llibertat d’impremta. La falta de regles de comportament els ha dut fins aquí. Veurem que les qüestions que es plantegen arran d’això seran les que el 1820 s’inclouran en la nova llei.

Cal, però, aturar-nos en els documents sorgits a l’abril de 1813. Amb motiu de les múltiples consultes que es fan, les Corts comproven la necessitat de regular l’ús i abús de la llibertat d’impremta. De fet, és el que es dedueix del preàmbul de l’informe de la comissió que havia estat creada per examinar el decret de llibertat d’impremta del 10 de novembre de 1810 i també d’estudiar el projecte de reglament per a les juntes de censu-ra. L’anàlisi l’havien de fer tenint en compte «los varios recursos y consultas hechas á las Cortes desde el tiempo en que aquel [de llibertat d’impremta] empezó a observar-se». Pel que ens diu de la capacitat d’acceptació i acomodació a la nova situació quant a la llibertat d’expressió, val la pena recollir alguns dels arguments que presenta l’esmentada comissió.

Primer, que això de la llibertat d’impremta al cap de poc més de dos anys des de la seva proclamació al novembre de 1810:

…no pudo preveerse entonces la variedad de casos que es preciso determinar por él, ni darse á los artículos que la comprehende, tal claridad que no suscitase dudas en las personas encargadas por primera vez de su observancia.

Reconeix tot seguit que amb el decret addicional que proposen intenta frenar els abusos que se n’han fet, i sobretot que tingui una aplicació més senzilla tant per als qui l’han de fer servir (fonamentalment escriptors) com pels qui l’han d’aplicar (jutges i juntes). És per tot això que, a més, inclou un projecte de reglament de les juntes de censura.

No té poca importància el comentari final del text, perquè reconeix, una vegada més, la centralitat de la llibertat d’impremta per a la transformació política. Reconeix no haver aconseguit aplanar totes les dificultats que planteja una matèria com aquella, perquè «debe conciliarse en ella la seguridad del Estado y la libre opinión de sus individuos, con la libre y utilísima facultad de imprimir», que no s’està de definir com a

…resbaladero peligroso para los que, desentendiéndose de lo que deben á su propio decoro y al de los demás, se dexan llevar del furor de su opinión, de los estímulos de sus intereses privados, y del placer mezquino de satisfacer resentimientos personales. 22

Així doncs, no hem de confondre el decret addicional al de llibertat d’impremta de novembre de 1810 amb el reglament de les juntes de censura. La diferència entre l’un i l’altre és que el primer estipula qüestions de tipus general, com, per exemple, que cap membre actiu en la judicatura civil o eclesiàstica en pot formar part, i l’altre fixa els criteris estrictes per a la renovació dels càrrecs, o substitució de vacants, tipologia de les sancions, etc. Al juny de 1813 va sortir un altre decret sobre els drets d’autor. De fet, sembla que es tractava d’equiparar els drets personals de l’autor i els seus hereus amb els de les corporacions. O dit d’una altra manera, de protegir els textos emanats de les corporacions i que no es preveia en la llei inicial. Es mantenia el dret al text per a tota la vida per a l’autor i de deu anys per als hereus, però s’hi afegia que les corporacions tenien quaranta anys de drets sobre la primera edició dels textos que n’emanaven. Passats els preceptius anys de protecció, el text esdevenia de domini públic. A aquestes normatives, s’hi afegien les de la impressió fraudulenta dels periòdics.

Des del meu punt de vista, el més interessant de la comparació de les dues lleis és que els deu anys que separen l’una de l’altra mostren l’evolució de la mentalitat en relació amb el dret a expressar-se lliurement. La transformació en positiu és tan important que, quan es retorni als plantejaments absolutistes després del Trienni Liberal, ja no hi haurà retorn. D’entrada, em sembla necessari constatar que el punt de partida de la llei de 1810 és expansiu; com un esclat incontrolable, sense límits i es podria establir un paral·lelisme entre les conseqüències de la Revolució Francesa i aquesta revolució lectora. D’aquí ve la dimensió reduïda de la llei. Crec, a més, que van considerar que les regles del joc serien assumides per tothom amb la mateixa responsabilitat, sense preveure que amb aquesta actitud obrien, com de fet va passar, la porta a canals de divulgació de les idees contràries als principis revolucionaris. O el que és el mateix: un dels flancs pel qual l’enemic va atacar els principis constitucionals va ser, justament, el de llibertat d’impremta. Evidentment, no podem oblidar de cap de les maneres la precària situació política amb què tot això va passar amb de la Guerra del Francès en curs.

La llei del 22 d’octubre de 1820 és tot el contrari. 23 Regula i regula cada element i factor. Una primera lectura superficial pot semblar-nos contradictòria amb l’objectiu que buscaven les Corts en aquells anys. La segona lectura, en canvi, evidencia el desig de tancar qualsevol via per on es pugui colar l’ideari reialista i absolutista. Destil·la una intensa recerca per protegir i blindar el dret a la llibertat d’impremta o, ben mirat, d’expressió. De fet, és la suma de la de 1810 més els dos decrets de 1813, amb matisos afegits propis de la nova situació política.

Que la regulació dels textos religiosos aparegui just en començar la llei caldria interpretar-ho com l’eina per delimitar el territori eclesiàstic, i val la pena remarcar que és únicament per als llibres religiosos que, per a la resolució de la censura, s’estableix el període màxim de tres mesos des que s’inicia el procés de revisió en els quals s’inclouran, si s’escau, les segones revisions. Tot seguit relaciona la tipologia d’abusos entre els quals discrimina la injúria feta per encàrrec de superiors en l’Administració o corporacions, puntualització que s’havia afegit en el decret addicional de 1813. Potser s’ha d’interpretar també com a mesura per protegir posicionaments d’organismes polítics davant atacs dels contrincants. La de 1820, però, especifica que també tindrà validesa això quan «la inculpación contenida en el impreso se refiera á crímenes ó maquinaciones tramadas por cualquier persona contra el Estado» (art. 9).