Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

La voluntat de control augmenta proporcionalment al nombre de fulls i publicacions menudes que s’escampen arreu i la impossibilitat de seguir-ho tot. Hi ha, a més, una situació conjuntural que ho afavoreix, l’expulsió dels jesuïtes i d’altres estructurals al si mateix de l’organització, així com també la constant confrontació per aquesta qüestió entre l’estament civil i l’eclesiàstic. Els desencontres s’havien iniciat arran de la Reial Cèdula de 1768, que estipulava que els edictes inquisitorials i les butlles també s’havien de sotmetre a l’aprovació reial mitjançant la Secretaria de Gràcia i Justícia. Els il·lustrats veuen clarament la ineficàcia de la Inquisició en el control dels llibres, i per això s’hi posa l’Administració. El cercle s’anava tancant, i també li restringiria l’habitual intervenció en les vendes post mortem de llibreries de particulars.

Es decir, en este siglo, sería la Inquisición la que solo actuaría en materia de censura de libros por comisión concreta del poder real, y siempre en función de necesidad por causa de utilidad pública y eficacia inmediatas. 10

Fins a la seva desaparició el 1824, la Inquisició, tot i que havia perdut moltes de les seves atribucions, continuava col·laborant amb les autoritats civils. El 1823 se’ls enviaven les directrius per a l’entrada de llibres de l’estranger i a partir de l’11 d’abril de 1824 l’atribució de la censura passa a mans del bisbat. És aleshores, el 1825, quan el bisbe de Barcelona, Pau Sichar, va publicar una circular que comentarem més endavant, on es planyia dels enormes mals que havien esdevingut arran de les revolucions passades i apel·lava a poder vèncer el que n’havia quedat «en la inmensa multitud de libros y papeles blasfemos, y impúdicos, heréticos y subversivos de todo orden, que con asombrosa prodigalidad se esparcieron en aquel funesto tiempo». 11

Els més grans blasfems eren, evidentment, Rousseau, Voltaire, Condorcet, Diderot, als quals s’afegien els Llorente, Villanueva, Lacunza, etc.; de tots ells n’indica els títols. Reiterava l’obligació de lliurar-los sota pena d’excomunió. Igualment s’havien de lliurar o denunciar estampes, o qualsevol obra obscena. Les consideracions finals són realment ocurrents, perquè estableix un paral·lelisme entre l’autoritat de Déu amb la que pot tenir un rei, i de la mateixa manera que es denunciaria una conspiració contra el rei s’hauria de fer contra la que és contrària a Déu.

El 1830 apareix un reglament que retorna la subordinació del fins aleshores dit jutge d’impremtes, i ara subdelegado general de imprentas , al Consejo que tenia l’exclusivitat per aquelles publicacions superiors a sis plecs.

Segons García,

El período 1814-1820 se caracteriza por el mantenimiento –expresamente desde 1815– de las reales cédulas de 10 de diciembre de 1791 (no incluida en la Novísima R.) y 22 de agosto de 1792: 1) prohibía la introducción y circulación por el reino de cualquier papel sedicioso y se instaba a la entrega y denuncia por todos para remitirlos al Consejo. 2) se encargaba del control aduanero de los libros extrangeros a la Secretaría del Despacho de Estado, a la que los Administradores de Aduanas debían enviar los papeles que tratasen sobre revoluciones y constituciones francesas, y al Consejo de Castilla que debía recibir los fardos de libros franceses sin abrir y nombrar revisores en las distintas aduanas.

En la medida en la que no se estipulaba nada de contrario, a las aduanas y puertos, como en épocas anteriores, debían concurrir junto con los revisores regios los del Santo Oficio, que por lo demás seguía realizando visitas a navíos y registros a librerías. 12

Fins aquí hem vist les estratègies per controlar la lliure expressió. La variació de normatives va anar girant entorn d’un eix col·locat l’endemà del descobriment dels tipus mòbils el segle XVI. El teixit es va densificar i, quan finalment es va començar a esquinçar, les dificultats per identificar les causes i orígens de les contradiccions van allargassar la reflexió molt més del que els mateixos actors de la transformació podien haver previst. Fins a la vigília de les primeres corts de 1810, tot el seguit de lleis i reglaments havia unificat els diferents criteris que davant el text imprès s’havien construït durant segles a Castella i a la Corona d’Aragó en benefici de la primera. A partir del segon període, el que podem anomenar constitucional , ja no va caldre tornar-s’hi a referir.

El trencament experimentat el 1810 serà el detonant que obrirà les portes a una altra manera d’entendre la societat. El punt de partida en aquestes qüestions és tan baix que els debats es mouen insegurs. Però el dedicat a la llibertat d’impremta no és el d’una llei qualsevol, sinó que va a l’arrel mateixa del problema. Els arguments a favor i en contra són el termòmetre exacte del nivell de la lluita per a la transformació. Es farà tot plegat enmig de l’altra lluita acarnissada contra l’Exèrcit francès. L’eficàcia de tot plegat serà més aviat minsa.

De fet, a partir de la primera discussió entorn de la llei de llibertat d’impremta, s’inicia un debat que, amb l’aturada forçada entre el final de la Guerra del Francès i l’arribada del Trienni Liberal, durarà anys. Durant tot aquest període es construirà un enorme cercle virtuós que s’engrandirà a mesura que s’aprofundirà en l’essència. La llibertat mateixa. El que més sorprèn és que aquests debats van plens de la nova manera d’entendre el món en consonància amb el pensament romàntic. Els diputats reflexionen sobre la llibertat d’expressió dels individus davant la societat. Prenen consciència individual d’ells mateixos i busquen els mitjans per canalitzar el nou impuls. Les arts i els seus artistes s’expressaven com ells.

La lectura detinguda dels arguments sobre aquesta qüestió dels diputats primer a Cadis i després ja a Madrid són una radiografia molt precisa de l’evolució del pensament polític entorn de la necessitat de la llibertat individual dels ciutadans espanyols.

L’any 1811, durant una discussió sobre el límit de la llibertat de premsa, es diu que l’objectiu últim i fonamental de la llei és que els ciutadans puguin opinar també sobre els seus representants i el seu Govern. Durant el debat de si pertoca o no a les Corts jutjar papers sediciosos o similars, el diputat Guduri y Alcocer opina que no,

Porque es constante que uno de los fines de la libertad de la imprenta es la enmienda de los defectos de los gobernantes, cuyo resentimiento en los impresos dirigidos á este objeto es casi preciso los incline a calificarlos arbitrariamente, y esta es la razón por que se ha creado una Junta a quien toca la calificación. 13

Anteriorment i durant el debat per a l’elaboració de la llei, el diputat Pérez de Castro deia que

…la libertad de imprenta es el único medio seguro de conocer la opinión pública, sin la cual no es posible gobernar bien, ni dirigir convenientemente el espíritu público, y que sin esa libertad no podrá jamás la Nación, que es el comitente de las Cortes, rectificar las ideas de sus Diputados, dirigirlos en cierto modo y manifestarles su opinión. 14

És segurament l’argument més repetit cada vegada que es planteja la qüestió del control i dels límits de l’ús de la llibertat d’impremta. És més, hi ha qui ho porta fins i tot com a única garantia de salvació del nou règim. El que es recull a les actes de l’opinió de Muñoz Torrero diu:

…que es necesaria una salvaguardia para enfrenar la voluntad de las Cortes y del Poder ejecutivo, en caso de que quisiesen separarse de la voluntad de la Nación: que esta salvaguardia no podía ser otra que el tribunal pacífico de la opinión pública; es decir la facultad de hablar y de escribir, que es la barrera del despotismo y del poder inmenso de la Corona, lo cual se conseguía con la libertad política de la imprenta. 15