Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Val la pena remarcar –per la quantitat de pistes que dóna– el capítol dedicat a les traduccions a partir del qual sabem la importància de la traducció a l’espanyol d’obres religioses, moltes de les quals vinculades a la Societat Bíblica i, per tant, protestants. Destaca per damunt de tot Lo Nou Testament de Nostre Senyor Jesu-Christ; traduhit de la Vulgata llatina en llengua catalana ab presencia del text original de Josep Melcior Prat a partir de la versió del P. Scio. N’hi hagué també, evidentment, de catòliques.

Ell mateix, però, admet que les edicions d’autors espanyols a Londres van ser molt més escasses que les que es feien en aquells mateixos anys a França. 23 Llorens repassa algunes edicions d’autors clàssics entre Londres i París, i demostra la gran diferència entre una ciutat i l’altra. Amb tot, sembla que és l’editorial d’Ackerman la que té més producció espanyola formada bàsicament per obres recreatives i de divulgació científica. Eren els petits catecismes que iniciaven a les matemàtiques, la química, la literatura o la història, llibres de viatges pintorescos amb algunes làmines, en general adreçats a les dones. L’objectiu era, com ja s’ha dit, proveir el mercat sud-americà. Llorens fa notar que, d’alguns d’aquests llibres, se’n van fer força edicions, algunes fins i tot fraudulentes des de París. Recull una citació de Sarmiento que, tot evocant la seva educació, recorda aquests petits llibres:

Pero deben haber libros, me decía yo, que traten especialmente de estas cosas [matemàtiques, religió, política, etc.], que las enseñen a los niños; y entendiendo bien lo que se lee, puede uno aprenderlas sin necesidad de maestros; y yo me lancé en seguida en busca de estos libros, y en aquella remota provincia, en aquella hora de tomada mi resolución, encontré lo que buscaba, tal como lo había concebido, preparado por patriotas que querían bien a América, y que desde Londres habían presentido esta necesidad de la América del Sur, de educarse, respondiendo a mis clamores, enviándome los catecismos de Ackermann, que había introducido don Tomás Rojo. 24

La llista de producció editorial és molt més complexa, i conté gairebé totes les matèries, incloses les científiques i econòmiques. I no cal dir les controvèrsies entre Villanueva i Puigblanch.

I ja que esmentem Puigblanch, en la biografia que Enric Jardí va dedicar-li el 1960 assegura haver vist entre el papers personals de Puigblanch a la Biblioteca Nacional de Madrid «llistes de llibres en venda a Londres que proven que el nostre biografiat seguia de prop el moviment d’aquell mercat editorial». I afegeix que es conserven factures de llibreters a nom seu, especialment de llibres antics dels quals hi havia un comerç intens. El més interessant des del nostre punt de vista és que entre el mateix fons hi ha l’inventari que féu «de més tres-centes llibreries a la metròpolis i afegeix que les més impor-tants publiquen, amb regularitat, catàlegs o relacions de les seves existències». Jardí, d’altra banda, reprodueix fragments dels Opúsculos referits a la llibertat d’impremta en aquell país:

En Inglaterra hay libertad casi omnímoda de imprimir todo lo que se quiere y la hay asimismo de leer todo lo impreso, sin más cortapisa que la conciencia o procedencia de cada uno… y contra la religión misma del Estado se puede escribir como se haga con decoro y por zelo de la verdad. Se escribe también contra el gobierno monárquico, alabándose, como mejor, el republicano.

Aquesta llibertat preveu, a més, la sàtira personal en forma de caricatures i dibuixos. 25

En canvi, sí que podem disposar d’informació prou completa pel que fa a l’activitat editora dels espanyols i per als espanyols exiliats a França, on la producció editorial en espanyol reflecteix la simbiosi entre exiliats i la població francesa que els acull molt bé. Els emigrats, sovint cultivats, es barregen amb il·lustrats francesos, de manera que acaben compartint els gustos literaris. Després de 1823, per exemple, es percep en els refugiats espanyols l’interès per incorporar-se al corrent de progrés tècnic que presideix el desenvolupament de les ciències exactes a Europa i, segons Gregorio Marañón, els grans homes de ciències espanyols són els que es van formar a l’exili. 26

Segons Aline Vauchelle-Haquet en el seu treball sobre les obres en espanyol publicades a França entre 1814 i 1833, l’edició d’obres en castellà no és menyspreable perquè, a França, la seva publicació es repartia entre 102 impressors bàsicament situats al sud-oest. 27 Un dels aspectes més interessants de l’estudi d’aquesta autora és que hi incorpora la producció clandestina. El mercat es destinava fonamentalment als emigrats, però l’interès que els espanyols desvetllaven en els francesos a causa dels esdeveniments polítics que s’esdevenien van posar en valor les seves publicacions, moltes de les quals eren bilingües.

Vauchelle-Haquet observa que, a excepció del període del Trienni Liberal, moltes de les publicacions que són qualificades de pernicioses i subversives s’imprimien a França, ja que no es podien fer a Espanya. L’activitat clandestina és tan gran que els dos governs s’alien per frenar l’excés de trànsit clandestí a les respectives fronteres. La persecució esdevé intensa durant l’etapa posterior al Trienni i, per exemple, el 1826, probablement a sol·licitud de Ferran VII, Carles X obre una immensa caça d’obres en castellà que li permetrà fer grans descobertes de liberals a París i, entre d’altres, de l’impressor Alzina a Perpinyà. Així doncs, els refugiats espanyols s’hauran d’escapolir també, durant un temps, de la pressió del Govern francès, que vigilarà que l’edició i distribució de les obres en castellà es faci pels camins establerts. Amb anterioritat, el jutge d’impremtes espanyol (a partir de l’abril de 1824) va obligar els llibreters a relacionar els llibres estrangers que tenien a la venda, la qual cosa li permet, indirectament, iniciar una vigilància estricta a algunes llibreries franceses. 28

Durant la Dècada Ominosa, els llibres espanyols tenen un ressò important a la premsa francesa. La liberal els dedica espais regulars de crítica i comentaris davant la indiferència del sectors conservadors que n’eviten qualsevol referència. Aquest fet obliga a reflexionar sobre la posició defensiva que davant els canvis inevitables i irreversibles que s’anaven produint van tenir els estaments conservadors, els quals, incapaços d’adaptar-s’hi, s’acaben organitzant per defensar-se. Ho faran amb tots els mitjans de què siguin capaços: censura, inquisició… Tot plegat ens du a aventurar un supòsit quant al fet que, a causa que aquest col·lectiu no creu en les virtuts de l’estudi i la lectura, solen anar al rebuf de les iniciatives populars dels liberals. Posició que, en el camp de la lectura, s’allargassarà fins al final del segle XIX, quan van planificar mètodes i estratègies similars als dels grups progressistes, republicans i anarquistes per mirar de frenar el desig i l’ús generalitzat dels llibres i de la premsa que aquests havien provocat. Això, però, ens duria massa lluny del que ara convé.

Aline conclou que aquestes edicions no són fruit de la fantasia de pocs lletraferits, sinó que responen veritablement a una demanda generada arran de les diferents crisis polítiques espanyoles. En un principi el mercat es mou entorn dels emigrats, però a partir de 1823 l’oferta és més variada, perquè cal tenir en compte que els intel·lectuals francesos se senten estimulats a llegir, mitjançant edicions bilingües, obres espa-nyoles. 29

Certament causaven, com a mínim, un neguit entre les autoritats. El 1825 el secretari del Suprem Consell fa circular la notícia que l’antic diputat, el prevere Fèlix Valera, aleshores refugiat als Estats Units, està publicant un fullet titulat El Habanero , per la qual cosa demana a les respectives autoritats que procurin impedir-ne la introducció. La referència la trobem a Girona sense data ni impressor. Possiblement fou impresa per Agustí Figaró, perquè en aquelles mateixes dates (1825) imprimia la reial cèdula amb la normativa per impedir l’entrada de llibres estrangers.