Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

El comissari haurà de procurar que els cabals creixin, i per això farà les previsions que consideri. Però el monopoli tenia les seves regles:

No harán imprimir, ni consentirán que se impriman, sopena de quinientos ducados, y privación de oficio, mandamientos algunos para la expedición y predicación de la Bula, o cobranza de su limosna, ni insignias de papel, estaño u otra materia; antes bien siempre que ocurra este abuso, le manifestarán al Comisario General para proceder contra los impresores, y demás en ello culpados, castigándolos con las penas establecidas por derecho y provisiones de SM. 33

Cal deixar ben clar, però, que, durant aquest procés d’apropament a les èpoques de major llibertat, el desplaçament dels privilegis eclesiàstics cap als civils va anar augmentant i, de forma inversa, va créixer el centralisme de regulació dels permisos, amb el consegüent perjudici per als territoris perifèrics . La censura civil era més unitària. Entre 1805 i 1833-35 aproximadament, la persecució ideològica a través dels llibres es debat entre els considerats textos sediciosos que ataquen la Constitució, les Corts i, en general, el règim constitucional i la persecució dels antireligiosos per part de la Inquisició. Els deu anys finals, l’anomenada Dècada Ominosa , és especialment bel·ligerant en les dues direccions.

Amb la llei de llibertat d’impremta de 1820, la facultat censora de l’Església es limita a qüestions de religió i les atribucions recauen en el bisbes. Però vegem-ne un exemple: al març de 1820, Pere Josep Avellà, dignitat i canonge de Barcelona, porta davant el notari major del Tribunal Eclesiàstic el llibre Meditación sobre las ruinas , «que se supone impreso en Londres en la imprenta de Davidson en que parece se vierten expresiones contrarias a nuestra Sagrada religión…», per la qual cosa demana que passi la censura. Sembla haver existit un dictamen anterior de 1818, però ara en demana la prohibició. 34 És evident que el llibre corria clandestinament per la ciutat segons l’informe del mateix Avellà, que com que no coneix ni l’autor ni el llibreter demana un advocat que actuï d’ofici. El defensor es diu Llorenç Collell, que s’excusa de no haver-la pogut examinar a causa de l’epidèmia que el va obligar a traslladar-se a Vic. Ho fa en tornar, però no el troba a la llista dels llibres prohibits, i afirma que

Entiende que no puede defenderse como a contraria y destructiva de lo establecido en la única religión verdadera que es y será de la Nación Española de que trata el art. 12 de la misma Constitución. Atendº igualmente lo dispuesto sobre libertad de imprenta en los decretos de 10 de Nov. de 1810, de 22 de febrº y 10 de junio ambos del año 1813, de 22 de octubre de 1820 y de 16 de febrero de 1822, cree el infrascrito que no puede defenderse semejante obra, antes bien debe procederse luego a su prohibición, bajo las penas establecidas por las leyes, Barcelona, 22.V. 1822.

L’endemà es prohibeix. 35

La jurisdicció reial des de 1773 subordinava els arquebisbes i bisbes, ja que els limitava la facultat de concedir llicències d’impressió únicament a la reimpressió de llibres religiosos prèviament autoritzats pel Consejo. Aquesta disposició coincideix amb el moment en què es tanquen les impremtes en els convents i s’inicia el traspàs cap a les acadèmies i les universitats. 36 S’aconseguia així que la censura fos prèvia i procurava evitar la posterior de la Inquisició, per la qual cosa introduïen requisits censatorials relatius a evitar textos superficials i sense profit; és a dir, inútils. Si comparem les normatives dels anys anteriors i posteriors al Trienni, veurem que cinquanta anys més tard, conceptualment, no ens hem mogut de lloc i, per comprovar-ho, només ens cal comparar la Reial Cèdula d’abril de 1824 que es reprodueix al Diario de Barcelona de 12 de maig de 1824 amb les que havien aparegut fins aleshores. El 1819 trobem, per exemple, aquesta perla:

Nos los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía por autoridad apostólica real y ordinaria […] Hacemos saber, que á nuestra noticia ha llegado haberse escrito, impreso o divulgado varios libros, tratados y papeles que pueden ocasionar la ruina espiritual de vuestras almas, las cuales mandamos prohibir y expurgar respectivamente, como aquí se expresa, y son los siguientes.

La situació, vista des de l’altra banda, era ben diferent. Mariano Cabrerizo en les seves memòries assegura que

Ninguna formalidad precedía a los embargos. Había en esta ciudad una pandilla de llamados realistas… Ellos eran los que en todas las causas que fraguaban contra los constitucionales, se presentaban á declarar falsa y sacrílegamente, cuyo noble servicio les era remunerado con la autorización de poder cometer toda clase de tropelerías impunemente. Hombres de esta calaya pues, cargaban nuestros bienes en carros, y se los llevaban de nuestras casas y almacenes adonde bien les pareciera.

Para que se vea á que estremo rayaba la estupidez de estos esbirros de la tiranía, cuando al registrar mis almacenes llegaba a sus manos una obra en francés, se preguntaban unos á otros si la entendían; pero como la casi totalidad apenas sabían leer, la arrojaban furiosos al suelo y la pisoteaban, gritando: «F…, p…, estos llibres malaits nos han perdut…; tots parlen contra la relichó». Así condenaban estos oráculos soeces de cantina a los célebres Masillon y Bourdalue que tenían en sus impuras manos. 37

A les memòries, Cabrerizo relaciona les acusacions que se li fan i reprodueix els arguments de la seva defensa. Entre d’altres coses, per exemple, se l’acusa que en el calendari de 1822 els dies festius no es distingien amb una creu, la qual cosa «daban a conocer lo venenoso de su corazón»; ell diu, però, que no feia més que reproduir el que se li encomanava des de l’Observatori Astronòmic, que aquell any va arribar sense la creu tradicional. D’altres acusacions similars a aquestes les atribueix a la possibilitat de la delació, que no és res més, segons ell, que «el desahogo de las más viles y mezquinas pasiones».

Cabrerizo, però, sintetitza el perjudici que se li podia causar a un impressor si queia en mans del Tribunal de la Fe, on, segons ell:

…había algunas personas de corazón duro y fanático, por no darles otra calificación, quienes habían sentenciado a don Venancio Oliveres á destierro de esta Capital, y privación de egercer su arte de impresor y librero, por haber impreso y vendido libros prohibidos; es decir, que le dieron muerte, pues muerto debe considerarse al hombre á quien se priva de ganar con su industria el alimento para sí y su familia. 38

Les memòries remarquen el paper de la delació en la majoria de processos inquisitorials. Efectivament, i les instruccions per als comissaris de la Inquisició són tan precises en la descripció i possibilitats del pecat que provoca un cert desconcert la seva lectura. En les de 1816 crida l’atenció que al primer capítol, dedicat a la denúncia, aparegui un subapartat dit «Solicitación», pel qual es dedueix que una dona pot delatar el seu confessor. Haurà d’explicar què se li ha demanat confessar del que el confessor considera delicte. Es parla només de dones. Elles han de declarar contra possibles falsos o intrè-pids capellans. La casuística que presenta arran de les preguntes que se li poden fer no deixa de ser un element per concloure la freqüència de les situacions. Després, però, s’haurà de fer un «Informe de la honestidad, y del crédito de la delatora».

Evidentment, aquesta normativa és la plantilla d’ús per als comissaris, i es diu exactament quines i com s’han de fer les preguntes. En l’apartat d’identificació de l’home, en canvi, només haurà de donar el nom, l’edat i el lloc, mentre que les dones havien de dir de qui eren filles si és que eren solteres, de qui era esposa si estava casada, el nom del marit en el cas de les viudes i a quin convent pertanyia si es tractava d’una religiosa. Són instruccions molt explícites i precises; recargolades que diríem col·loquialment. El capítol vi, per exemple, es dedica específicament a «Sodomía y bestialidad».