Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

…bastió que calia expugnar o defensar a tota costa i en gran part a la negativa de Ferran VII de reinstaurar-la el 1823 fou una de les bases de l’escissió entre els partidaris de l’absolutisme, les conseqüències de la qual ensangonaren Espanya tot el segle. 48

La ineficàcia de la Inquisició desesperava els qui la necessitaven, i els motius eren múltiples: des de la incompetència de l’encarregat de la censura en relació amb el text que se li donava per examinar, fins a la durada excessiva de la tramitació durant el qual el llibre, pendent del judici, continuava circulant. Recularem catorze anys per repassar una circular de prohibició i comprovarem l’enrocament desesperat de la Inquisició davant no tant un text amb uns determinats continguts, com davant les actituds. Acabem de veure el pànic a la llibertat de pensar i escriure. L’antecedent de tot plegat és la por a la simple novetat. Vegem-ho.

L’inquisidor Ramon Josef de Arce examina un llibre imprès en italià sobre el sínode de Pistoia, 49 i en un text llarg fa un seguit de consideracions dignes de remarcar. La circular en qüestió és bilingüe italià-castellà, escrita a dues columnes i té quaranta-vuit pàgines ordenades per capítols. La condemna del text, que està feta expressament pel papa, prohibeix el text i a més «a otros cualesquiera que en su defensa acaso se hayan publicado ya, ó se publicaren en lo sucesivo». Però el que ens interessa ara no és tant si condemna o no el text, sinó el temps que triguen uns i altres a debatre’l. I també els arguments de fons que dóna.

Comencem pel temps. El títol deia Atti, e Decreti del Concilio Diocesano de Pistoja del MDCCXXXVI… , i la publicació de la condemna a Roma és del 28 d’agost de 1794. La notícia de l’entrada del llibre és de 1801 i l’inquisidor, bisbe de Burgos, el condemna el 12 de gener de 1801 la notícia de la qual va arribar a Barcelona el 14 de febrer. Però l’any 1814 la impremta Guasp de Mallorca encara la va imprimir. És a dir, doncs, que l’eficàcia era mínima, ja que el llibre corria amb certa naturalitat.

Pel que fa als arguments, no ens aturarem en les llargues consideracions de caràcter general i habituals en els documents d’aquestes característiques però, d’entrada, mostra la sorpresa que el llibre estigui escrit per un clergue. Que es tracti de la mena de llibre que «por todas partes nos cercan» i, pel que es veu, també a la gran ciutat de Roma. El clergue en qüestió és bisbe de «dos sillas», i s’ha deixat enganyar «por una caterva de maestros de una perversa ciencia», que el van confondre de tal manera que, en comptes de vetllar per la defensa de la fe, van trastornar-la «introduciendo importantes novedades». Vet aquí el nucli de l’acusació que es repetirà durant tot l’informe, i que serà el motiu real dels debats que va provocar el llibre en qüestió: la novetat. Explica que, per tal de buscar la màxima objectivitat, van reunir un consell de savis «para reprimir en su nacimiento las novedades peligrosas y nocivas». Una mica més enllà reblen el clau amb l’afirmació que «La Iglesia universal se resiente de qualquier novedad», per la qual cosa cal fugir de la tolerància, etc., etc. L’astúcia dels que ho feien era molt acusada, diuen.

Finalment, fa seva la sentència de Roma que havia penalitzat el llibre i els qui el defensaven, i, per tant, prohibeix els que ja circulaven impresos o manuscrits, i fins i tot els que «Dios no quiera, salieren en adelante». Admet, doncs, la ineficàcia de la feina i reitera els mateixos arguments que s’havien donat a Roma, i reclama l’obligació de lliurar el llibre o delatar aquells que el tinguin en un temps màxim de sis dies des de la data de l’edicte perquè «fomenta la sedición é independencia de las supremas potestades». L’ordre s’haurà de penjar a la porta de les esglésies i no es podrà retirar fins que no hi hagi la llicència per fer-ho. Aquí el nucli de l’error, com acabem de veure, és el fet de ser novetat , i catorze anys més tard serà, també ho hem vist, la llibertat de pensar i escriure .

Si fins aquí hem mostrat les arts eclesiàstiques, no s’ha d’oblidar que existien igualment les amonestacions civils, un exemple de les quals recau en Raimon Ferrer i la seva ineludible Barcelona cautiva . L’Ajuntament de Barcelona, al maig de 1815, considera que Ferrer parla amb massa lleugeresa del consistori, per la qual cosa caldrà que a partir d’aquell moment, abans de publicar res, passi la inspecció pertinent. La causa de la queixa és ben bé tota una altra qüestió lluny del que aquí ens ocupa: troben que a la pàgina 23 s’anota que

…tratando de lo sucedido en la marina entre franceses y marineros españoles, de que resultó herido mortalmente un francés y que salió mucha tropa francesa en busca del agresor, se dice: «pero como era catalán el vecindario lo escondió». En esto se ofrece el reparo de que pudiera inferirse que el motivo de esconderlo fue precisamente el ser catalán y no el ser Español.

A la pàgina 28

…hablando de la contestación que causó la ocupación de la ciudadela por los franceses, dice: «han salido varios regidores y hasta el mismo Governador D. Carlos de Wite para tranquilizar la gente y mandarla retirar á sus casas». En esta cláusula y otra que hay mas abaxo y dice «procuraban las patrullas y autoridades dispersar y persuadir a la gente que retirasen pero no había forma de conseguirlo», pueden sonar á que el Ayuntamiento ó los Regidores todos ó tal vez parte de ellos estaban inteligenciados en lo que había ó acorde en lo que se practicaba quando consta bien en el Ayuntamiento quan al contrario fue. La nota que en la misma pág. 28 dice «este chocante paso será el objeto de la primª lámina» puesta como está con llamada a la conclusión de la cláusula transcrita que expresa que las autoridades procuraban dispersar y persuadir a la gente que retirasen, ha de creer qualquiera que no esté bien enterado, que dicen entender que lo «chocante» fue lo que practicaban las autoridades: y es cosa bien sensible pª el Ayuntamiento qe. estuvo muy distante de tener parte por ningún término en cosa que pudiese contribuir en nada á la infame ocupación de las fortalezas. 50

Uns altres dels exemples prové d’Antoni Brusi, que al gener de 1817 havia aconseguit quedar-se amb l’exclusivitat de publicació del Diario de Barcelona després d’un llarg procés contra els periòdics Periódico político y mercantil de Barcelona de Francesc Garriga primer, que va tancar-lo al desembre de 1816, i L’Estafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar, que ho feia el 31 de gener. Brusi, doncs, estava en una situa-ció de força. El mateix dia que la seva capçalera es convertia en l’única a la ciutat, l’alcalde de Barcelona, el marquès de Sentmenat, es queixava que el diari del dia anterior reproduïa un discurs que, sense ser ofensiu, entrava en els afers de l’Ajuntament, per a la qual cosa demana la constitució d’una comissió per determinar si cal que

…continúen en el Periódico papeles en que ni aun en el modo en se hace en el referido, se hable de lo que hace el Ayuntº pues podría suceder que otras veces se hiciese censurándolo, lo qual no corresponde á un cuerpo en que el Publico tiene sus Diputados y Síndicos que concurren a sus deliberaciones y que si no hay algo que reformar en lo que practique, está sobrexpedito el recurso a la superiodad competente.

S’acorda examinar-ho detingudament. 51

Però, arribat el Trienni, i després que l’Ajuntament concedís la llicència d’impri-mir els calendaris dels tres anys següents a Miquel Gaspar, va amonestar novament Brusi perquè amb data 18 de setembre de 1820 s’havia publicat al Diario… un article signat per El Liberal , en el qual «á más de otras injurias se dice del Ayuntamiento nada menos que ha barrenado la ley fundamental de la Nación», la qual cosa mereix passar-ho al jutge de 1a. instància, Josep Esteve i Morató, que ho haurà d’elevar a la Junta Provisional de Censura perquè el qualifiqui. El dia 11 d’octubre es llegeix l’informe i l’Ajuntament acorda notificar-ho al síndic perquè resolgui què ha de fer l’Ajuntament. No és fins al 9 de novembre que aquest dicta que no es pot fer res més que aplicar la llei de llibertat d’impremta i iniciar un judici conciliatori previ. Es constitueix una delegació per aconseguir que l’autor es retracti del que ha dit.