Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors d’espanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias , sino entre España y los Estrangeros ». Si no s’amplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors d’ambdós sexes creix cada dia. Si no se’ls donen mitjans, s’hauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera d’apropar-s’hi.

El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de l’imprès:

Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.

Les estratègies per encabir en sis plecs el màxim de text possible acaba creant obres atapeïdes i mal impreses. Si se segueix així, després de la destrucció que han ocasionat les guerres, els manuscrits que han quedat oblidats i sobretot quan «comisionados Ingleses y de otros países vienen a recoger de continuo los restos preciosos de nuestras librerías», les properes generacions no trobaran res que valgui la pena. Amb tot, però, podran llegir, gràcies a les edicions que els arribaran d’Anglaterra o França.

El neguit que mostren es deu que hi ha hagut períodes en què no ha estat vigent aquesta clàusula: entre 1814 i 1820 i entre 1823 i 1830. Repassen aleshores les qualitats censores dels especialistes de les províncies i afegeixen que la proximitat facilita als jutges la comprensió dels textos, sobretot quan es refereixen a aspectes que només es coneixen en les poblacions on s’han d’imprimir, cosa que ha provocat alguns casos xocants quan «En estos años se ha habido de nombrar censores en las Provincias por las mismas autoridades de la Corte, para obras que han debido después sufrir el rodeo de volver á ella para la licencia». Asseguren que podrien allargar més les observacions però el que és urgent és acabar amb l’entrada massiva de llibres de l’estranger perquè

…en el estado actual de comunicaciones mercantiles ilícitas o de contrabando no está en manos de ningun pais el limitar la industria sin que se aproveche de ello la vigilante codicia de otras naciones.

Demanen, doncs, que s’aixequi la limitació de llicències perquè la impremta és una art que té interessos entrellaçats i, a més, molts oficials i fins i tot escriptors se’n van a l’estranger perquè troben millors condicions

…millares de personas de ambos sexos ocupadas en la impresión, encuadernación y circulación de obras tendrán un día de gozo; las fábricas de papel con mayores consumos mejorarán el genero como han principiado ya; se pondrá una barrera a estracción de dinero y á la importación de páginas corruptoras de nuestro hermoso idioma y de nuestra divina creencia, que están amenazando al Reyno á lo menos en cuanto a las obras Españolas…

i asseguren que, si no existís aquesta normativa, el Diccionario de l’Acadèmia i el Codi de Comerç no s’haurien imprès a París. 44

El text degué causar el seu efecte perquè, el 20 de setembre d’aquell mateix any 1833, l’Ajuntament de Barcelona ha de retre explicacions a les demandes del Consejo sobre aquest afer. Reitera que, com el Col·legi, l’Ajuntament també reclama que es modifiqui l’article 17 de la Reial Cèdula de 12 de juliol de 1830 perquè els subdelegats puguin donar llicències d’impressió per a obres superiors als sis plecs. Assegura que la instància no falta a la veritat, perquè «son por desgracia positivos, notorios e incalculables los inconvenientes y perjuicios que se originan al bien público». Si s’anul·lés aquesta prohibició, desapareixerien tots els perjudicis, i posa d’exemple que els carrers són plens d’anuncis de fullets de matèries de poca utilitat quan abans s’anunciaven llibres que procuraven els avenços en les ciències i les arts. Els arguments segueixen gairebé fil per randa els que apareixen en la instància del gremi. 45

La demanda del retorn de la Inquisició és recurrent a partir de 1814 i, tot i que el 1823 Ferran VII no la recupera, és evident que sota el nom de Tribunal de la Fe va fer les seves funcions. El recent període bèl·lic i l’assaig constitucionalista que inclou van desfermar la por a tot un sector de les classes dirigents. Una por que l’inquisidor general Francisco de Mier identifica nítidament:

…entre los males que nos trajo la invasión enemiga en 1808 y la ausencia y cautividad de nuestro amado Monarca, no ha sido el menor la libertad de pensar y escribir con tal desafuero que por espacio de cinco años se vio nuestra piadosa y católica nación inundada de folletos, periódicos, papeles volantes y escritos perversos que andaban en manos de todos para ruina de sus almas.

La llibertat de pensar i escriure desaforadament. L’intent de frenar-la era ja tan inútil com pretendre posar la lluna en un cove. Amb tot, l’inquisidor relaciona els impresos que cal prohibir, i sorprèn especialment l’absència gairebé total de peus d’impremta catalana amb una única referència a La Abeja . L’edicte acaba amb l’anotació signada per José Avellá:

Es copia del Edicto original, que existe en el secreto de esta Inquisición de Barcelona, á que me refiero; y certifico hoy a trece de Agosto de mil ochocientos quince. 46

Crida l’atenció també que Raimon Ferrer, en el volum de la Barcelona cautiva corresponent a 1808, quan es refereix al periòdic La Abeja que dirigia Igual, digui que està inclosa en l’edicte de la Inquisició de 22 de juliol de 1815 que acabem d’esmentar i que afegeixi el següent comentari:

Es muy digno de notarse que de los 120 papeles o folletos que contiene dicho Edicto, impresos todos en España en los años de la invasión Napoleónica, no se encuentre impreso en Barcelona ningún otro que la dicha Abeja, la que al cabo de algún tiempo se suspendió, no por falta de perversa voluntad del Editor, sino por no tener otros subscriptores que los franceses o afrancesados, á los cuales como por razón de empleos o carácter se había de dar de balde , no quedaba para el Editor mas que la vil complacencia de haber zaherido la Religión o sus Ministros, sin sacar de ganancia ni un maravedí, contra lo que había esperanzado. 47

Com és ben evident, l’Església va treballar a fons per impedir perdre el control ideològic. Feliu i Monfort assegura que

…davant l’aixecament de Lacy, el bisbe de Barcelona Pablo de Sichar donà una nova mostra d’adhesió al règim absolut proporcionant al capità general Castaños 5.000 duros que li feien falta per pagar les mesades endarrerides dels soldats i impedir així que es posessin sota les ordres del cap liberal.

Més encara, es va crear una promoció de bisbes conservadors que van treballar plegats contra el sistema constitucional durant el Trienni Liberal, la qual cosa pot explicar la duríssima persecució detectada sobretot entre els anys 1824 i 1825. Segons aquest mateix autor, la Inquisició es va convertir en el