Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Les instruccions sobre el funcionament de les diferents delegacions inquisitorials insisteixen en la importància de preservar el secret dels documents obtinguts. Així s’alerta que quan es tingui notícia de la mort d’un comissari, ràpidament s’haurà d’acudir a salvar papers. La pregunta de l’inquisidor per a la localització dels prohibits és la següent:

Si fuere sobre papeles ó libros prohibidos, estampas, pinturas ó figuras obscenas: Como sabe que el delator las tenga; el titulo de los libros y papeles, ó de qué tratan; si son impresos ó manuscritos, en qué idioma, si son encuadernados, en pasta ó pergamino; en qué parage ó sitio los tiene ó acostumbra a tener; si retirados y ocultos, y en qué parte; y si sabe ó presuma que el delatado tenga licencia de leerlos: que representan las estampas, pinturas ó figuras que delata, en qué actitud están, y en qué consiste su indecencia y obscenidad. 39

És en aquests mateixos anys que es regulen altre tipus de delacions, com per exemple les espontànies. En el llibre d’Acords de l’Ajuntament de Barcelona de 1815, amb data 28 de febrer, es demana que s’incorpori l’edicte de l’inquisidor segons el qual es prorrogava el temps durant el qual els maçons podien delatar-se espontàniament. Amb anterioritat, els dies 13 i 17 de gener s’incorporava la normativa per a la investigació sobre el comportament dels afrancesats. És a dir, la depuració dels seus membres. Durant els mesos de febrer i març fan les investigacions pertinents sense resultats, de manera que el 7 de març decideixen publicar un ban perquè qualsevol que tingui notícia de possibles afrancesats la pugui donar reservadament al síndic, «quien sin revelar este paso hará sea citado el tal sugeto a declarar». Les cerques seguiran encara fins al mes de juny. 40

La situació d’inestabilitat política afavoreix l’edició clandestina, que es converteix en una arma de doble tall: proveir de llibres prohibits i afavorir o protegir el negoci editorial des de l’altre costat dels Pirineus. D’altra banda, aquestes obres són difoses més enllà de les fronteres: com ja s’ha dit, a l’Amèrica Llatina, allí on les idees liberals troben un eco profund en els pobles en lluita per la seva independència i on la impremta local no està en condicions de satisfer aquesta necessitat. Moltes de les obres que veuen la llum a França ho fan amb l’objectiu d’introduir-les a la Península per mitjans clandestins que s’escapen de la censura espanyola durant l’absolutisme de Ferran.

Si fins aquí ha semblat que el motiu principal de la censura era la salvaguarda de la religió, a l’altra cara de la moneda, en el terreny econòmic, les publicacions clandestines significaven una aportació financera ben notable per als artesans francesos del llibre. Alguns impressors adquireixen el material necessari per a la realització d’edicions en castellà, ja que aquest treball constitueix un font de revendes dignes de consideració. Aquesta activitat es veu reforçada, segons Gaspar Feliu, per la por o prevenció contra els llibres francesos, que no obeeix només a qüestions estrictament ideològiques sinó econòmiques; molts espanyols imprimien a França perquè no podien fer-ho a Espanya. 41 Amb tot, els qui van acabar obtenint alguns beneficis indirectes van ser els protestants, perquè amb la prohibició es feia propaganda indirecte dels autors que apareixien a l’Índex. La importància que acabarà prenent per als impressors espanyols la dependència de la indústria editorial francesa caldria estudiar-la amb deteniment, perquè sorprèn que molts anys més tard, el 1869, Antoni Bastinos es queixi de la proposta de lliure entrada de llibres estrangers d’ensenyament en castellà quan ell mateix disposa de material suficient. 42

Tant Ferrer Benimeli com García a Juzgado de imprentas… insisteixen que la cen-sura, en les seves múltiples i variables posicions, indica només una veritable por a la llibertat, de la qual els jutges i la classe política n’intueixen els avantatges però en temen encara, per desconeguts, els perímetres il·limitats. 43 Els marges reduïts que es dóna a l’Audiència o als subdelegats per a la censura d’impresos no representa únicament una qüestió de pèrdua d’atribucions polítiques i judicials, sinó que, per damunt de tot, aquesta distribució repercuteix negativament en l’economia del sector impressor. Just a la ratlla de la cronologia que ens hem marcat, el Col·legi d’Impressors i Llibreters eleva una reclamació en aquest sentit. L’escrit, signat el 8 de febrer de 1833 pels cònsols Josep Rubió i Ignasi Estivill, és una crònica esplèndida d’una situació que els perjudica a ells, però que és fortament negativa per a la cultura catalana.

L’inicien recordant que encara el 1830 es prohibeix que les províncies puguin exercir la censura més enllà dels sis plecs i lamenten que

Para los literatos de las Provincias es como si no existiese con esta medida el arte maravilloso que ha civilizado al mundo, a menos de sujetarse a todos los sinsabores del mas oscuro pretendiente.

L’interessant de l’escrit és que uneixen el perjudici econòmic amb el moral o intel·lectual. Diuen que, després d’haver de batallar per aconseguir tirar endavant una idea sense que ningú els la pugui prendre, si aconsegueixen la llicència d’impressió han de fer una altíssima despesa per a la tramitació de la censura (algunes obres diuen haver arribat als quatre mil rals de bilió), «gravamen muy poco merecido por el que tal vez fuera acreedor á un premio». A la dificultat econòmica, s’hi afegeix que no poden tenir cap mena d’intercanvi verbal amb el censor, la qual cosa els limita la defensa o possible interpretació del text. Només els queda el recurs de disposar d’un agent per a la gestió. Si finalment aconsegueix passar la censura, ha de remetre novament el text «para que se coteje y rubriquen sus páginas».

El Col·legi d’Impressors no ha trobat en cap altre art ni en cap altre país dels més catòlics d’Europa «un quadro tan capaz de infundir el desaliento». Els greuges van apareixent: la normativa afavoreix el monopoli de Madrid a costa de les províncies, com demostren amb la documentació que diuen adjuntar i que sintetitzen en la mateixa instància: el catàleg d’una de les principals llibreries que al seu gabinet de lectura només pot deixar llibres o quaderns de pocs fulls la majoria impresos a Barcelona, València, Sevilla o Saragossa. El segon document és fulminant:

…son dos catálogos, el uno de Paris y el otro de Perpiñán, [que] contienen la espantosa suma de noventa y tantas páginas de libros españoles impresos la mayor parte en Francia en estos quatro o cinco últimos años. En unos se indica ya la verdadera fecha y lugar de la imprenta francesa y otros se supone falsamente de impresión Española.

Aquest fet, afegit a l’anterior, el consideren un atemptat a la impremta catalana a causa de l’enorme contraban i de les dificultats legals per aconseguir imprimir qualsevol cosa.

En el tiempo que han de invertir nuestras Provincias para alcanzar en la Corte las licencias de una sola obra, se forma en Francia una Biblioteca entera de autores Españoles.

Sense tants entrebancs, «Barcelona y otras poblaciones podrían emprender una ventajosa competencia con los estrangeros por la baratura de los materiales y de la mano de obra». Hi hauria més llibres; hi hauria, també, més lectors. Madrid no en sortirà perjudicada

…porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.