Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

El 26 de febrer de 1827 el secretari d’Estat i del despatx de Gràcia i Justícia comunica al Consejo que coneix l’existència

…del proyecto que habían formado los revolucionarios españoles, refugiados en países extrangeros, de circular en España un escrito subversivo lleno de invectivas contra la sagrada Persona del Rey nuestro Señor y dirigido á dividir los ánimos de sus leales vasallos.

Del text en qüestió saben perfectament que ha estat imprès a l’estranger («impreso on octavo, en cuatro hojas, de papel y letra extrangera») amb el títol Manifiesto que dirige al pueblo español una federación de Realistas puros, sobre el estado de la Nación y sobre la necesidad de elevar al Trono al Serenísimo Sr. Infante D. Cárlos , i s’interpreta com un estratagema dels revolucionaris de 1820 per desestabilitzar les files lleials al rei «a fin de introducir por este medio la discordia, formar nuevos partidos y derramar otra vez sobre su Patria las calamidades de la guerra civil». Tot i estar convençut que es tracta d’un petit nombre de persones amb perill, demana al Consejo que doni instruccions als tribunals i justícies del Regne perquè

…persigan sin descanso á los expendedores de dicho libelo, como agentes de la revolución, imponiéndoles las penas que señalan la leyes, y considerando en el mismo grado de criminalidad á los que conservaren ejemplares, ó no los entregasen a la Autoridad local en el acto de haberlos recibido.

El Consejo fa cas de la sol·licitud i circula l’ordre el 27 de març de 1827. 30

Val la pena remarcar que entre la demanda de la Secretaria d’Estat i la primera circular passen tres setmanes a partir de les quals s’han de reimprimir i distribuir per-què arribin a les justícies de cada població. El text, entre tant, si era el cas, podia distribuir-se amb certa normalitat.

Hi havia altres elements de la cadena que, volent o no, també van fomentar la circulació d’idees. Serà constant –i ho hem vist en l’apartat dedicat a la legislació– la seriosa dificultat per fer complir la llei. La ineficàcia era ja tan gran que el 16 de juny de 1768 s’obligava a sotmetre els edictes inquisitorials i butlles del Sant Ofici a l’aprovació prèvia de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, mostra més que evident del desplaçament del control eclesiàstic al civil.

Si la deixadesa era un motiu, un altre havia de ser la falta d’incentius al càrrec que no es van aplicar fins al 1805 mitjançant un percentatge sobre el preu de la llicència, però que no sempre es va complir. El jutge Curiel ho deixa escrit en una carta:

No es decible lo que se padece en la correspondencia precisa con todos los subdelegados del reino que ó no entienden las órdenes é instrucciones que se les dan ó no saben ó no quieren practicarlas con el celo y actividad convenientes y como así ellos como sus escrivanos y ministros han de trabajar de valde, no se les puede regatear la limosna que nos hazen.

Però la picaresca compartida per esquivar normatives massa restrictives també hi aportava la seva part. Davant l’exclusivitat del Consejo (que no oblidem que es troba a Madrid) per donar llicència per a la publicació de llibres, algunes audiències, corregiments o altres administracions de segon ordre toleraven el subterfugi de presentar com a quaderns solts el que no era res més que capítols o fragments de llibres. 31

Molts dels jutges de primera instància no enviaven les sentències al Ministeri de Gràcia i Justícia, de manera que no era possible publicar-les a la Gaceta , com estava previst en l’article 81 de la Llei orgànica de 22 d’octubre de 1820. Hi ha una primera reclamació feta des de l’Audiència de Madrid de setembre de 1821. A l’agost de 1822 tornaven a insistir sobre la qüestió. Ferran VII justificava l’enèsima publicació d’una normativa reguladora a causa, encara, de la ineficàcia del control. Som al 1824 i els arguments són ben semblants als que el 1825 hem vist que defensarà el bisbe Sichar:

Que considerando los graves daños que ocasionaba a la religión y al estado la introducción de libros estrangeros sin la debida precaución y que la muchedumbre de las muy acertadas providencias que había dictado en mis predecesores habría podido ser causa de inobservancia, determiné abrazar en una ley cuanto debía observarse sobre esta materia, derogando lo que se hubiese ordenado en contrario en las demás. 32

Però no s’ha d’oblidar que el factor econòmic planava transversalment en l’administració de les obligacions repressores. La preeminència de la capital de l’Estat en relació amb la resta de províncies –també pel que fa a la censura– repercuteix en el desenvolupament econòmic del sector, la qual cosa podia portar a tenses disjuntives a més d’una persona quan es plantejava si preservar la moral o l’economia. Els jutges, evidentment, no escapaven ni del dubte ni segurament de les influències o suggeriments per decantar-se quan calia a favor de la primera o relaxar-se en benefici de la segona. És aquí on més es perjudica la impremta de la Corona Catalanoaragonesa, perquè des de 1752, de la mà de Juan Curiel, s’atorguen totes les atribucions al Consejo de Castilla. El delegats territorials tenien bàsicament cinc funcions: concedir llicències d’impressions d’escrits menors, ja que les dels llibres depenien directament del Consejo; comunicar als impressors i llibreters del seu territori les disposicions del jutge d’impremtes o del Consejo; realitzar els embargaments, iniciar les causes i executar les sentències del jutge; fer les visites a les impremtes i llibreries, i vigilar l’entrada de llibres a les duanes, on havien d’inspeccionar els farcells. Observem clarament que només poden instruir i executar, però no dictaminar. La intencionalitat de la disposició no s’escapava als territoris i explica el perquè del que hem vist una mica més amunt de l’ús de la picaresca.

Encara que sembli un xic fora de lloc, no vull deixar d’apuntar el benefici econòmic que suposava també per a alguns impressors la publicació de la Bula de la Santa Cruzada . La introducció del reglament per al nou sistema d’administració corresponent a l’any 1802 és per ella mateixa un marc perfecte per entendre l’abast de l’Església damunt la població:

Hacemos saber, que deseando el Rey (Dios le guarde) que el tesoro inagotable de bienes espirituales que contiene la Bula de la Santa Cruzada se disfrute por sus amados vasallos con toda la reverencia, decoro y veneración que merece una gracia de tanto aprecio y santidad, ha dado en todos los tiempos las providencias mas propias de su piadosísimo ánimo para que en su publicación, predicación y repartimiento a los Fieles se observen todas las solemnidades dignas de un objeto tan laudable. Guiado ahora por los mismos impulsos de piedad, y teniendo presentes los santos fines a que está destinado el producto de su limosna, que son la conservación y aumento de la Religión Católica en todos sus Dominios y Señoríos, quiere SM que en su administración, recaudación é inversión se guarde el orden y reglas que se prescriben en los capítulos siguientes.

Els constants aclariments i planificació dels cobraments posa en evidència un fragment del negoci de la religió:

Interesando mucho a los santos fines de Cruzada que sus productos entren en poder del Tesorero mayor, a medida que vayan recaudándose, cuidará el Comisario General de que todos los Administradores Tesoreros le envíen en los meses de Abril, Julio, Agosto, Setiembre, Octubre, Noviembre y Diciembre de cada año sin excusarse a ello por ningún título, causa ni pretexto, Estados puntuales y justificados de los fondos que durante aquellos meses hayan entrado, y existan en su poder, separando y discerniendo la parte que corresponde a SM de la perteneciente a la Consolidación de Vales, etc.