Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Paral·lelament, s’inicia un procés semblant sobre un article publicat al «diario constitucional de esta ciudad», que també ataca l’Ajuntament,

…en el que se dice, que el Ayuntamiento infringiendo la ley ha tomado las cantidades con que han estado grabados los víveres hasta la extinción de los derechos de Puertas; que en el día continúa haciendo lo mismo con los impuestos de la carne, y que en justicia y consciencia está obligado a restituirlo.

La Junta de Censura assegura que aquesta és una qüestió que afecta estrictament l’Ajuntament, i que és aquest qui ha d’actuar en judici d’injúries. L’advocat de l’Ajuntament és Josep Coroleu, pare de Josep Coroleu i Inglada. 52

Com hem vist al lloc corresponent, si bé la legislació censora no modifica essencialment la seva ideologia, sí que varia reiteradament d’estratègies i de criteris administratius. Això suposa la principal dificultat a l’hora de localitzar a Catalunya expedients censors. Una font interessant és la relativa al registre duaner i a l’entrada i sortida de vaixells. Tot i que amb períodes d’interrupció, la inspecció l’efectuaven simultàniament el revisor civil i eclesiàstic. A la documentació municipal conservada a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, també s’hi poden trobar algunes notícies escampades entre de-mandes i sol·licituds, o acords. L’Arxiu Episcopal de Barcelona disposa d’un bon recull d’aquests permisos, 53 però pateix llacunes atribuïbles, potser, a les conseqüències de les revoltes populars de començament del Trienni Liberal. Tot i que hi podem trobar-ne algunes corresponents als anys 1821 i 1822 sense massa transcendència, el major nombre d’expedients es concentra a partir de 1824, quan s’encomana als bisbes les funcions censores. Cal dir, també, que la quantitat de notícies disminueix ràpidament a partir de 1825 fins a desaparèixer el 1828. Una possible explicació, gens menyspreable d’altra banda després del que s’ha dit més amunt, és que, per deixadesa, s’anés abandonant el control. Són simples suposicions sense fonament, i per tant cal ser molt cautelosos a l’hora d’acceptar-les com a bones. És un aspecte més que caldria estudiar amb tot deteniment.

Malgrat tot, quant a l’exportació o importació, ens aporta informacions prou interessants per elles mateixes. Primer, que tothom que vulgui entrar o treure llibres haurà de demanar-ne el permís, indistintament que sigui seglar o religiós, particular o comerciant i, naturalment, llibreter, impressor o comerciant de llibres. Hi ha, per exemple, algunes relacions de particulars que permeten fer-nos una idea força aproximada de les característiques d’una biblioteca privada d’un jesuïta, d’un franciscà, d’un metge o d’un jutge. 54 La inspecció requeia en un revisor, el qual remetia la llista al vicari general, que era l’encarregat de donar el vistiplau definitiu.

Segon, les procedències i orígens dels llibres indiquen que l’exportació no era exclusiva dels grans impressors, ja que l’única diferència entre els grans i els més petits era la capacitat d’enviar més quantitat d’exemplars i volums en un sol viatge. Sabem també que el principal destí d’exportació era Amèrica Llatina, Cuba i el Brasil. Però, també, i això és remarcable, que se n’exportaven a Marsella, Perpinyà, Gibraltar o Londres. I, evidentment, n’importaven. Les quantitats, però, no són, en general, massa significatives.

Cal tenir present, com a possible explicació del que s’acaba de dir, que el 19 de desembre de 1825 Cea Bermúdez, arran d’una sol·licitud d’un llibreter francès que volia exportar a França llibres que tenia retinguts a la duana de Vitòria, estableix una regla general que disposava que els comerciants o llibreters estrangers propietaris de llibres que s’haguessin introduït a Espanya entre el 7 de març de 1820 i l’1 d’octubre de 1823, i que volguessin reexportar-los fora del regne tenien un marge de tres mesos per expedir fora d’Espanya els impresos en qualsevol llengua; que els llibres impresos fora de l’Estat en espanyol i els impresos a Espanya des del 7 de març de 1820 en qual-sevol altra llengua no podien sortir si eren ofensius a la religió o contraris a la moral pública. 55

Finalment, la documentació ens mostra que el comerç de llibres no queia exclusivament en mans dels llibreters o impressors, sinó que existien professionals a l’estil d’intermediaris o les actuals distribuïdores. Per exemple, al novembre de 1824 Cristòfol Sales vol embarcar «diez balotes y un cajón de libros» cap a Marsella. El revisor eclesiàstic detecta un possible risc que posteriorment el censor identifica en un parell de llibres de Quevedo, ambdós del XVII, que encara són a l’Índex. Entre l’inici i el final de la gestió ha passat poc més d’un mes. Una altra sol·licitud també d’expedició cap a Marsella la fa, aquell mateix mes, Domènec Matas, que du dos farcells amb llibres (un amb 33 títols i un altre amb 43). La companyia de Josep Rion (o Rigau) demana poder enviar a Londres, al novembre de 1824, un total de trenta-vuit títols, alguns en diversos volums datats entre els segles XVI i XVIII. Segurament, Marià Serra i Soler va enviar quatre baguls a Londres, via Gibraltar, cap on demana permís al desembre. Al març de 1825 és Josep Arimon qui vol embarcar tretze títols, sense especificar el destí, segurament a Amèrica, per la gran quantitat de «cartillas y silabarios» (dues raimes). De la resta d’exemplars, el nombre oscil·la entre els dotze i el cinquanta.

Pel que fa a la quantitat, destaca per damunt de tot Eulàlia Brusi «del comercio de libros de esta ciudad», que al maig de 1826 enviava llibres a l’Havana. La quantitat d’exemplars de cada volum són respectables: 1.200 catons. Dels altres vint-i-un restants, n’envia entre vuit i cinquanta de cadascun amb l’exempció de Cecília , de la qual n’envia cent dinou. En aquell viatge el titulat Alejo no va passar la censura. Val a dir que la llista està feta i signada per ella mateixa. Dos mesos més tard, al juliol, embarca un total de seixanta quatre títols amb pocs exemplars de cadascun (entre un i tres) amb l’excepció dels 1164 Catones i les 9250 Cartillas . El censor els deixa passar però, en la seva nota, hi afegeix l’observació que «los que debían expurgarse se hallan corregidos a tenor de los edictos», la qual cosa no deixa de sorprendre perquè hi havia diverses novel·les, entre elles la temuda Pamela de Richardson. Possiblement la variació en la quantitat del nombre d’exemplars es pot deure a la necessitat de mantenir un màxim de volum similar per a cada viatge.

Altres impressors són Domènec Feyner, que el 1825 exportava alguns títols a l’Havana, i Narcís Oliva, que té força activitat en aquest sentit. A l’octubre de 1824 havia importat quaranta-cinc títols procedents de Perpinyà, tots ells en francès, quatre dels quals hauran de passar a revisió del vicari general. El novembre exporta deu títols a Puerto Rico i el desembre, onze a l’Havana. Al gener de 1825 embarca cap a Rio de Janeiro dos farcells, amb un total de quaranta-tres títols, alguns amb diversos volums. Igual que ho hem vist amb la llista de Brusi, també se li permet passar tot el presentat, inclòs el Pablo y Virginia que figura a la llista.

A la fi de l’any 1824 és Tomàs Gorchs qui vol importar des d’un origen desconegut uns llibres en francès dels quals adjunta la factura de compra, en què consta un llibre de l’autor maleït Ducray Duminil, que li causarà un seguit de destorbs. La seqüència és poc més o menys la següent: el 3 de novembre presenta la factura dels llibres que vol importar, al peu de la qual Avellà, vicari general, escriu que