Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

…pueden introducirse todos los libros contenidos en la adjunta lista con la prevención de que en cuanto al titulado Ducray Duminil deberá el introductor sujetarse a la pérdida de todos los ejemplares que haya de él en caso de ser el Ducray Duminil que está prohibido, a cuyo fin deberán presentársenos luego de su llegada para cerciorarnos de la verdad.

En la factura només consta el nom de l’autor o del títol i el preu. Sembla que anticipa la factura a la importació per tal, probablement, d’agilitzar la inspecció; Oliva també feia servir el mateix mètode.

El 25 de novembre el secretari de cambra del bisbat segueix el curs habitual i remet la llista dels llibres al censor, el qual amb data 27 remarca que el Duminil que està prohibit fins i tot per als qui tenen llicència és Victor ou l’enfant de laforet en quatre volums imprès a París el 1799, però dubta que ho sigui perquè a la llista no diu Duminil, sinó Duménil. Valgui l’incís, però aquest comentari recorda els ulls grossos que hem vist que es van fer en les llistes d’Eulàlia Brusi i Narcís Oliva. Amb tot, es van seguir les instruccions donades per Avellà i el 19 de gener de 1825 es reparteixen als revisors eclesiàstics, per a la seva censura, «las obras de Ducray Diminil propiedad del librero Gorchs». En total són onze títols diferents que tenen entre dos i vuit volums. Mitjançant la llista de distribució, podem saber el nom dels censors i els títols que de Duminil hi havia a la llibreria de Gorchs. Un altre expedient és del març de 1828, quan la viuda d’Agustí Roca certifica que ha venut uns llibres a Joan Prats perquè aquest el pugui exportar a Port-au-Prince.

Una altra mena d’importació és la de particulars que estan en trànsit a Catalunya, com és el cas d’un brigadier italià que prové de Gènova en direcció Madrid i li troben una capseta amb «4 tomos de la Grande Obra de Dante y papeles de música de Toscana». La revisió triga una setmana i Avellà anota lacònicament: «Preséntenos el cajón con su contenido».

Pel que fa al mercat espanyol, per circular per l’interior de l’Estat, s’havia de passar censura igualment, i gràcies a la qual sabem que el 1824 Valero Sierra venia llibres de diversa tipologia a Sevilla, que Ignasi Estivill feia negoci a Mallorca. També cal afegir la sol·licitud de Josep Lluch per poder reimprimir (diu que a instàncies de persones devotes) un llibre de devoció dedicat a la Mare de Déu. Cal insistir en l’interès de les llistes, encara que es limitin a uns pocs mesos entre els anys 1824 i 1825. El nombre habitual que duia un home sol oscil·lava entre els vint i els quaranta títols.

Una altra de les informacions detectables a partir d’aquest fons és que molts impressors prou coneguts duien llibres a vendre a les fires de les diferents poblacions. Les referències són mínimes però suficients per confirmar-ne l’existència i també per suposar que, si els impressors amb més renom s’hi aventuraven, és fàcil suposar que molts altres ho devien fer potser més espontàniament. Trobem Sellent, que el 1824 vol anar a Girona i que el 1825, carregat de comèdies, vol acudir a la de Vic. El 1826 és Oliveres qui va a la fira de Mataró. O que un tal Antoni Cotanegra demana permís per transportar, a l’estiu de 1826, dues caixes amb estampes per dur a vendre a Sitges.

Una darrera sol·licitud ens fa adonar que, tot i que la vigilància no era constant, sí que el factor de ser aleatòria la feia imprevisible, com el cas que s’explica tot seguit. El 18 d’agost de 1824 es descobreix al portal de l’Àngel de Barcelona una

…lista de libros que contiene una arquita vieja que venía de Reus y fue dete-nida por el Resguardo de la Puerta del Ángel de esta ciudad en el día 18 del corriente, por venir sin Guía y conducida a la Rl. Aduana donde se halla.

En total hi havia cinquanta-nou títols. Després de la inspecció resulta que tot era

…usado y de pertenencia del inftº Alcalde mayor por SM desde el año 1806 y Juez de 1ª Instancia que ha sido en la villas de Berga y Reus, procedente de este último Pueblo con ropa de su uso que al mismo tiempo que dchos. libros le conducía el ordinario Mirall.

La llista conté alguna obra de Blas Damián de Vega, el mateix que signa la llista dels llibres descoberts.

Com ja hem dit més d’una vegada, no ha de sorprendre que sigui justament en aquests anys quan trobem més informació entorn de la censura, perquè és just a l’inici del canvi de règim quan convé que les coses quedin clares. L’abast de la persecució arriba a tots els nivells, i la Universitat n’és un dels més paradigmàtics. El 14 d’octubre de 1824 Calomarde signava un nou pla d’estudis en el qual, entre d’altres coses, deia: «Sobrevino la terrible calamidad de Marzo de 1820; y en el diluvio de males que inundaron la Península perecieron los documentos y memorias que la sabiduría y el zelo habían sabios y religiosos designios». Els aleshores dits legisladors, sense comptar amb ell, «trabajaron en razón inversa para viciar y corromper las enseñanzas con la ponzoña de las doctrinas anárquicas é irreligiosas». Ell també, com els que l’han precedit, és conscient del poc temps que resta abans del nou curs, i per això nomena una

Comisión especial de Ministros Jubilados, y otros varones sabios de mi confianza, á quienes encargué que reuniéndose diariamente trabajaran é indispensablemente me presentaran en un breve e improrrogable plazo el deseado Plan y arreglo de las Universidades del Reyno.

A partir d’aquí relaciona llibres, mètodes d’ensenyament, acadèmies, plantejament dels exàmens, tipologia del professorat de la Junta de Censura, la qual, entre d’altres funcions, té la de vigilar els llibres que llegeixen els estudiants i tenir sota clau els llibres prohibits de la Biblioteca, i afegeix que l’esmentat tribunal de disciplina o censura «Redoblará el Tribunal su vigilancia secreta sobre las librerías o tiendas de libros que estén indiciados de ejercer o haber ejercido el vedado comercio de malos libros».

Per sort, recentment, Xavier Solà de Andrés ha publicat un cas que ens serveix de magnífic exemple de la situació repressiva en què es vivia també a la Universitat, i ha demostrat que aquesta pressió podia influir i determinar l’expressió literària d’un jove poeta com era Manuel de Cabanyes. Segons l’autor, formava part d’un

…grup de joves arrauxats, que sovint infringien la normativa de règim intern o en vulneraven els seus defectes, principalment fora del recinte universitari. Aquest grup portava de corcoll les patrulles nocturnes de la policia i, en especial el Tribunal de Censura i Correcció, organisme competent en matèria de disciplina civil i acadèmica del personal adscrit a la Universitat i, per això, el cap del citat tribunal, Miquel Franch, els feia vigilar.

Un diumenge, Cabanyes va llegir a l’aula d’Oratòria un Discurso sobre la Historia literaria de España , al final del qual va fer referència a autors prohibits com ara Voltaire i Rousseau, i altres de tendència liberal. Algun dels assistents va considerar que, a més d’això, hi havia hagut injúries contra oradors sagrats i va decidir delatar-lo. Pocs dies després, un professor el va denunciar davant el Tribunal, que li va exigir vuit rectificacions. El jove poeta va fer-ho, però usant alguns subterfugis que es van interpretar com a dilació voluntària, la qual cosa, tot i que es va considerar desacatament, va permetre-li ajornar la causa si no hi tornava a incidir. No gaires mesos més tard, entre el 16 i el 21 de maig de 1828 i després de la visita de la reina Amàlia a Cervera, va circular el periòdic manuscrit El Crítico Observador ,

…que fou retirat i prohibit de seguida per l’autoritat acadèmica, la qual va instar el Tribunal de Censura perquè iniciés actuacions a fi de descobrir i sancionar els culpables.