Montserrat Comas i Güell - La impremta catalana i els seus protagonistes

Les indagacions del tribunal van dur directament a Manuel de Cabanyes, per la qual cosa va decidir vigilar-lo tot el dia. Una nit fou sorprès, i van incomunicar-lo a casa de l’alcalde corregidor de Cervera. 56

Hi ha algunes situacions de persecució amb els llibres com a excusa que poden obeir a alguns altres motius més enllà dels estrictament legals. Aquest podria ser el cas del conflicte que va haver de viure la viuda d’Agustí Roca a causa de la biblioteca de l’antic col·laborador de Godoy el marquès de la Casa Cagigal. La llibreria de la viuda de Roca el dia 15 de novembre de 1824 havia posat un anunci al diari per comunicar que tenia a la venda una part de la biblioteca de l’esmentat marquès. Immediatament, la intendència de policia ho va denunciar argumentant que, com que era possible que hi hagués alguns llibres prohibits, havia donat ordre de suspendre’n la venda i demanat al vicari general, P. Avellà, que s’hi fes una inspecció. Aquest ho encarrega al frare mínim Josep Constans, que haurà de desglossar els que són prohibits i necessiten expurgació i els que han sortit després de l’últim edicte de la Inquisició. El frare organitza el conjunt de llibres en dos llistats diferents: els prohibits que s’han d’expurgar i els sospitosos,

…y señaladamente aquellos que lo son por tener ya obras prohibidas, como lo advierto en las notas que a continuación de la obra puede ver VS sin olvidarme tampoco de incluir en el escrito de sospechosos, todos aquellos libros y papeles que por orden de su Magestad deben ser recogidos para examinarse.

El pobre frare, davant la immensa feinada que representa la inspecció de tota la biblioteca, s’excusa que, de tota la relació, només ha pogut fer les lletres A, B, C i una mica de la D, i com que

VS conociendo con sus superiores luces, quan engorroso es y grave este negocio se servirá concederme el tiempo competente, para desempeñarlo como devo.

Amb tot, el 24 de desembre li lliura la corresponent a les lletres D a la H, i el 30, la resta.

Efectivament, la relació és precisa, i dins cada apartat previst (prohibits per expurgar i sospitosos) els agrupa temàticament amb un breu comentari sobre la majoria d’ells. Per exemple:

Altes (Dn. Francisco), La muerte de César, tragedia de Voltaire, traducida por el ciudadano N. Un folleto en 8º y a la rústica dos exemplares. Prohibido por el edicto de 9 de julio de 1791.

Però hi trobarem que el poeta Alfieri és sediciós, i per tant té prohibides gairebé totes les seves obres, La Abeja , Condillac, Cabarrús, Moratín, El Robespierre español , La Fontaine, Montesquieu i l’inevitable Voltaire, entre molts altres.

Una altra de les llistes comença amb Ariosto, seguit del Quixot de Cervantes, del qual, a parer del frare, s’ha d’esborrar la frase «las obras de caridad que se hacen flojamente no tienen mérito ni valen nada» i altres per l’estil que inclou tota mena d’obres literàries científiques o de dret. Avellà dictamina que tots ells han de quedar a la censura. Entre els sospitosos, hi trobarem la col·lecció de decrets de les Corts entre 1810 i 1811, i el Codi Napoleó, evidentment les que el marquès de Casa Cagigal n’és l’autor, Caracciolo, Chateaubriand, El censor i tota la premsa del Trienni Liberal, Duminil, García Malo, Llorente i un llarguíssim etcètera, perquè la llista de sospitosos és extensa. Conclou el 31 de desembre amb aquesta anotació:

Los libros sospechosos expresados en las listas que preceden […] se entregarán al DD Jayme Cabot, quien dexará el correspondiente resguardo al encargado de la venta de dicha librería, y en caso de que se le diga que alguno de dichos libros fue vendido exigirá al vendedor que diga a quién.

El dia 7 de gener de 1825 Cabot passa l’informe amb la relació de l’incident amb què s’ha trobat quan ha anat a la botiga de la viuda de Roca per recollir els llibres indicats. Després de notificar a l’encarregat l’objectiu de la visita, aquest no el va poder atendre perquè estava ocupat en la impressió d’uns papers per al general Reiset; i va afegir, a més, que la nit anterior l’esmentat general havia enviat dos soldats a endur-se’n «una porción», i que per aquest motiu podria ser que en faltessin uns quants dels que duia anotats per recollir. Davant aquest fet, Avellà, el vicari general, passa l’expedient a l’intendent de policia perquè faci declarar l’encarregat de la botiga de la viuda de Roca.

La cosa es va complicant de mica en mica. El 3 de març la viuda de Cagigal dóna poders per poder reclamar els llibres. L’apoderat, Miquel Ma. Sanromà, el 23 d’abril de 1825, exigeix que se li retornin els llibres que s’han endut al dipòsit (per estar prohibits a Espanya), perquè té previst poder-los retornar a França com a propietat de la viuda tal, i queda manifest en el testament segons el qual se la considera cohereva «y como a tal le pertenecen los libros estrangeros de este en virtud del convenio particular hecho con la referida Dª Vicenta su Hermana [del marquès]». Sanromà fonamenta la sol·licitud en el decret d’octubre de 1824, al qual ja ens hem referit més amunt, que permet la reexportació dels llibres estrangers.

Paral·lelament, i pel que es dedueix de la nota del revisor Constants del 25 d’abril de 1825, Avellà el 4 de març li havia demanat que passés a esborrar, per a l’expurgació, el que considerés convenient, el qual, un cop fet, relaciona els títols amb l’excepció del de Cervantes, perquè li han fet arribar les Novelas exemplares i no el Quijote . El 22 de juny la viuda s’adreça una vegada més a l’intendent de l’Exèrcit de la província per saber si hi hauria cap inconvenient a concedir-li un guia per poder recuperar els «libros estrangeros parte prohibidos y parte sospechosos que están depositados en la Secretaría de Cámara de la Diócesis…» i que pertanyien al seu espòs. La resposta del 15 de juliol de 1825 és molt clara: el termini per a la reexportació de llibres estrangers donava un termini de tres mesos i ja han expirat, i en conseqüència no es poden enviar a França. Sense cap més notícia, el 1831, sense més data, José Cagigal, el fill segurament, demana llicència per poder representar una tragèdia que ha escrit.

Repetint novament la pregunta de si ha estat mai possible expressar-se lliurement, convindria fer una llarga el·lipsi i afegir l’actual censura que es pateix a Internet, per a la qual, malgrat el que ens vulguin fer creure, no cal anar a països massa llunyans. Aquí mateix, com una demostració del continu desplaçament de les eines controladores que ha significat que de l’Església passés a mans civils, ara és el sector econòmic qui en fa les funcions. Com ens podem explicar que a l’estiu de 2008 es condemni un blocaire a pagar nou mil euros a la Societat General d’Autors i a retirar del bloc en qüestió els continguts que resulten ofensius a l’organització? La causa la trobem en el fet que el propietari del bloc hi va penjar un vincle on s’informava sobre una tècnica, coneguda com a Google bombing , que s’havia utilitzat per tal que, en introduir el terme lladres en el famós buscador, aparegués la pàgina web de la sgae en primer lloc. Com si els anys no haguessin passat, el jutjat va resoldre que, encara que no fos autor de les opinions expressades al seu bloc, sí que n’era el col·laborador necessari com a administrador de la pàgina web, en aquesta lesió del dret a l’honor. És exactament del que es podia acusar un impressor o editor, amb les lleis d’impremta a la mà de fa gairebé dos-cents anys, quan en cas de demanda de l’autoritat no donaven el nom de l’autor que li havia lliurat un text per publicar.