AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Stefan Weinfurter i Odilo Engels, en les Series episcoporum Ecclesiae Catholicae Occidentalis ab initio usque ad annum MCXCVIII (1982), abordaren la revisió d’aquesta taula dels bisbes de totes les diòcesis catòliques del món des dels orígens fins al 1885, i en el tercer dels vuit volums que planejaren s’hi inclogué la Ibèria. D’altra banda, els franciscans conventuals Remigius Ritzler i Pirminius Sefrin completaren l’obra iniciada pel pare Eubel: Hierarchia catholica medii et recentioris aevi, sive summorum pontificum-S.R.E. cardinalium ecclesiarum antistitum series e documentis tabularii praesertim Vaticani collectadigesta-edita , a la dècada del 1950. Estudiosos com O. Engels —amb recerques com Das Schutzprivileg in Katalonien— s’inclouen en un grup d’hispanistes alemanys que ha focalitzat els seus estudis en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Johannes Josef Bauer, en Die Vita Canonica der Katalanischen Kathedralkapitel vom 9 bis zum II Jahrhundert , analitzà la vida canònica dels capítols de les catedrals, des de la creació de la Marca Hispànica fins al segle XI; Rudolf Beer sistematitzà els manuscrits de Santa Maria de Ripoll, publicant en 1907-08, en els Sitzungberichte der Kais de l’Akademie der Wissenschaften in Wien, l’article «Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll» (traduït per Pere Barnils en el BRABLB 1910); Paul Fridolin Kehr estudià els nexes de Catalunya, Aragó i Navarra amb la Santa Seu i dedicà el volum primer de la seva Papsturkunden in Spanien. Vorarbeiten zur Hispania Pontificia , als arxius catedralicis de Barcelona, Vic, Girona, la Seu d’Urgell, Tarragona, Tortosa i Lleida. W. Meyer-Lübcke, des de l’àmbit de la filologia, féu aportacions en Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen (1925); J. Vincke oferí una panoràmica de les relacions entre les sobiranies civil i eclesiàstica als segles XIV i XV, en els seus Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Cathalaunicae et Ecclesiae relationes illustrantia (1936), i escatí la intervenció dels capítols catedralicis en l’establiment dels estudis generals a l’Edat Mitjana en «Die Hochschulpolitik des Spanischen Domkapitel im Mittelalter», a Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens (1954).

Molts d’aquests estudiosos alemanys foren deixebles —directament o indirectament— d’E. Fichte, que s’interessà per la Corona d’Aragó mentre cercava material sobre el concili de Constança als arxius italians. Fichte escriví els tres volums de les Acta Aragonensia (1908-22), i donà l’empenta decisiva a la publicació germànica sobre història eclesiàstica espanyola, la Spanische Forschungen der Göerresgesellschaft , iniciada el 1928 i que encara persevera modèlicament.

Al principi del segle XX predominaren les dues escoles germàniques, l’austríaca i l’alemanya, que es veieren apaivagades arran de les dues guerres mundials. El segon volum del Monasticon praemostratense (1949-61), de N. Blackmund, tractà de la circaria de la Gascunya, que integrava els convents d’Artà, Bellpuig de les Avellanes, Fondarella, Mur, Urdax, Vallclara, Aguilar i els dos centres de Bonrepòs. El 1962, per celebrar el vuitantè aniversari d’un dels directors de les Spanische Forschungen —Georg Schreiber—, s’editaren uns volums d’homenatge que comptaren amb sengles dissertations sobre l’elecció d’abats a la Marca Hispànica carolina (Die Abwahl in den Königsklostern der Spanischen Mark, de W. Baunach) i sobre el monestir d’Àger (Sankt Peter zu Ager, de J. J. Bauer).

A la dècada del 1960, Jocelyn N. Hillgarth de l’Institut Walburg de Londres s’interessà per la vida eremítica mallorquina, intensa des que el 1230 Jaume I desembarcà a l’illa; el nord-americà W. Christian dedicà un capítol a les representations religioses mentals catalanes en l’estudi Apparitions in Late Medieval and Renaissance Spain (1981); la col lecció menor del Centre d’lnvestigació sobre l’Espanya dels segles XVI i XVII, del Centre Nacional de la Recerca Científica de la Universitat Nova de la Sorbona, debutà amb Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne, de D. de Courcelles (1990), i H. Kamen rastrejà les conseqüències de Trento en The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter Reformation (1993).

Els investigadors catalans

A Catalunya, l’herència arrossegada des del segle XIX, l’espiral de violència que desembocà en la conflagració de 1936-39 i l’hostil postguerra entrebancaren una vitalitat historiogràfica diferencial que tenia les seves arrels en la Renaixença. El 1907 nasqué l’Institut d’Estudis Catalans, que s’expressà a través d’un Anuari . El 1908 sorgiren els congressos d’història de la Corona d’Aragó, que es reemprengueren el 1952. El 1909 se celebrà el I Congrés International de la Llengua Catalana i, enmig de la Setmana Tràgica, nasqué l’Associació d’Eclesiàstics de Catalunya. Entre el 1913 i el 1924 cristal·litzà el primer govern autonòmic de caràcter regional. El 1916 Eudald Serra i Buixó i Ignasi Casanovas implantaren el Foment de Pietat Catalana. I, quan la dictadura de Primo de Rivera maldà per castellanitzar l’Església, Casanovas organitzà la Biblioteca Balmes amb quatre fites cabdals: la librària, concertar cursos i conferències, editar llibres i revistes, i instruir investigadors i professors amb un sistema de beques. S’arribaren a publicar els 33 volums de l’obra completa de Balmes i una biografia de Josep Finestres, preludi de la sèrie de Documents per a la història cultural de Catalunya en el segle XVIII . D’altres nuclis com el monestir de Montserrat reprengueren pròdigament l’activitat tipogràfica i editaren el fruit de les recerques dels monjos —Anselm Albareda, Gregori Sunyol, entre d’altres—, i auspiciaren moltes revistes, com Vida Cristiana , Eucologi , Revista Montserratina , ASM , Catalonia Monastica i Studia Monastica . Albert Manent i Josep Raventós escriviren L’església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) (1984).

Després de la victòria franquista, molts bregaren per reedificar sobre les ruïnes. Entre aquests, el retornat Joan Bada, responsable de la revista eclesiàstica oberta a temes històrics Apostolado Sacerdotal (1944). L’IEC i els Estudis Universitaris Catalans reemprengueren les seves activitats; a comarques, s’anà desplegant de mica en mica una xarxa d’entitats d’estudis històrics; el Germinans dels escolans de Montserrat es trasmudà en el Germinabit; el Foment de Pietat es convertí en la Fundació Cultura Religiosa, i la Biblioteca Balmes, en una Fundació Balmesiana. Aquesta darrera planificà cursos i conferències i, partint d’un pensament de Josep Vives i Gatell, ponderà la possibilitat d’una col·lecció de textos que havien de nodrir uns Monumenta Hispaniae Sacra , conduïts posteriorment per Vives des de l’Institut Enrique Flórez del CSIC.

La dècada del 1950 fou rica en iniciatives. En foren exponents l’Institut Catòlic d’Estudis Socials, les editorials Estela i Nova Terra, la segona etapa de Serra d’Or , les Qüestions de vida cristiana , els Studia Monastica i la col·lecció montserratina «Scripta et documenta». Conduïts per J. Massot i Muntaner des del 1971, els Scripta s’organitzaren en sis unitats bàsiques, més una secció miscel·lània. Així doncs, Miquel Batllori i Víctor Manuel Arbeloa exhumaren l’arxiu Vidal i Barraquer; també els volums d’un modest religiós de l’Aula Dei i el benedictí Ildefons Maria Gómez sobre els escriptors cartoixans espanyols des del 1163 fins al segle XX (1970); l’índex del monestir de Sant Feliu de Guíxols (1992); una prospectiva de l’Església mallorquina de la Restauració (1992); una descripció del projecte dels franciscans a Mèxic que Lluís Duch elaborà fent servir la crònica siscentista de Jerónimo de Mendieta (1992); el dibuix del Seminari de Barcelona del 1593 al 1917, d’Enric Subirà i Blasi (1993), o l’estudi Església i poder a la Catalunya del segle XVII. La Seu de Tarragona (1993), d’A. Jordà i Fernández.