AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Lectures

ANDRÉS-GALLEGO, J. (coord.): Historia de la historiografía española , Madrid, Encuentro, 1999.

BENÍTEZ, J. M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures , Barcelona, PAM, 1996.

CUENCA, J. M.: «La historiografía eclesiàstica española contemporánea. Balance provisional a finales del siglo (1976-1999)», Hispania Sacra , 51, 1999, pp. 355-383.

FERNÁNDEZ, R.: «La clerecía catalana en el Setecientos», Església i societat a la Catalunya del s. XVIII , Cervera, UNED, 1990, pp. 23-118.

GARCÍA DE LA BORBOLLA, Á.: «La hagiografía medieval, una particular hagiografía. Un balance del caso hispano», Hispania Sacra , 51, 1999, pp. 687-702.

GODOY, J. (estudi preliminar d’O. Rey Castelao): Historia crítica de los falsos cronicones , Granada, Universitat de Granada, 1999 (ed. original: Rivadeneyra, Madrid, 1867).

LONGARES, J. i J. L. ESCUDERO: Bibliografía fundamental de Historia de la Iglesia en la España contemporánea (s. XVIIIXIX) , Còrdova, Escudero, 1979.

MANENT, A., J. MASSOT i A. J. SOBERANAS (eds.): Contribució a la història de l’església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà , Barcelona, PAM, 1983.

MUNAR, G.: «Els ordes religiosos a Mallorca», Revista Lluch , I, 1935, pp. 62-74.

PUYOL, M.: La ciencia histórica en Baleares en el siglo XIX , Palma, 1992 [tesi doctoral inèdita].

VILANOVA, E.: Història de la teologia cristiana , Barcelona, Herder, 1984-89, 3 vols.

Antoni Roca Rosell

La història de la ciència és una disciplina que ha sorgit en un camp d’interessos compartit per la ciència, la tècnica i les humanitats. Conegué un gran desenvolupament en el món anglosaxó des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, els seus orígens són europeus i s’associen a les reflexions bibliogràfiques i de discussió de l’estat dels coneixements que ja feren alguns científics renaixentistes o il·lustrats, com Joseph Priestley, amb una història de l’electricitat, o Jean E. Montucla, amb una història de les matemàtiques (que llavors incloïen també la mecànica, l’astronomia i la navegació). Després, la historiografia romàntica incorporà la ciència a la història de les identitats nacionals. Al mateix temps, els estudis erudits de l’antiguitat clàssica inclogueren els textos filosòfics i científics. El positivisme d’Auguste Comte considerà la història del coneixement com un reflex de la formació del mateix coneixement i, per tant, la història adquirí un gran significat epistemològic. L’obra d’Alexandre Koyré pot considerar-se una de les concrecions més notables d’aquesta concepció. George Sarton, matemàtic de formació i un dels fundadors de l’escola moderna d’història de la ciència, defensà la història com un nou humanisme, amb el qual se sentiren identificats alguns catalans, com Josep M. Millàs i Vallicrosa. Sarton, belga emigrat als Estats Units arran de la Primera Guerra Mundial, promogué en aquest país la història de la ciència com a activitat universitària.

A la dècada del 1930, es desenvolupà un enfocament d’arrel marxista que buscava les bases socials i econòmiques del desenvolupament científic. Dins d’aquest corrent, una obra molt influent al món i, en particular, als Països Catalans fou la de John D. Bernal, Science in History (1957). Una posició externalista com la dels marxistes contrastà durant uns quants anys amb la internalista, que centrava l’anàlisi històrica de la ciència circumscrita a ella mateixa. L’obra de Thomas S. Khun, The Structure of Scientific Revolutions (1962), se situà en la cruïlla de diverses tendències i obrí nous camps d’estudi, on foren compatibles els estudis socials i els estudis interns del desenvolupament de les teories. John Derek de Solla Price impulsà els estudis bibliomètrics sobre la producció científica. La seva proposta obrí una nova via d’estudis històrics amb base quantitativa. Finalment, els estudis socials de la ciència —que tenen com a referència, d’una banda, l’obra de l’alemany Henry E. Sigerist, refugiat als Estats Units el 1933, el qual desenvolupà els estudis socials de la medicina, i, de l’altra, l’obra del sociòleg americà Robert K. Merton des de la dècada del 1930, però que s’han reorientat recentment amb perspectives molt influïdes pel constructivisme social— han tingut, en les darreres dècades, una gran influència en els treballs tant d’història de la ciència com de la tecnologia.

Quant al desenvolupament de la història de la ciència als Països Catalans, es poden diferenciar diverses etapes.

Període de formació de la disciplina (fins el 1931)

Les primeres manifestacions de la història de la ciència als Països Catalans s’han associat a la renovació científica de la Illustració i, en particular, a científics jesuïtes que, com el valencià Joan Andrés, estigué exiliat a Itàlia. Pel que fa al Principat, calgué esperar el moviment de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX. Entre els elements de la identitat catalana que foren tinguts en compte per a reivindicar-la, no hi podia faltar la ciència, que havia tingut un període d’esplendor a Catalunya durant l’època medieval. Al mateix temps, despuntà una incipient comunitat cientffica que buscava, igualment, els seus senyals d’identitat.

Un dels fundadors del moviment excursionista, Josep Fiter i Inglès, publicà el 1875 el treball La Ciència astrològica en Catalunya, on oferí una descripció de les activitats dels astrònoms catalans des del segle X. Poc després, el professor de química de la Facultat de Ciències de Barcelona, J. R. de Luanco, publicà un repertori de textos espanyols sobre alquímia, on destaquen autors catalans com Arnau de Vilanova i Ramon Llull. La introducció de les taules de Pere el Cerimoniós fou editada el 1885 per F. Maspons i Labrós, com una mostra més de la grandesa de la Corona d’Aragó durant l’època medieval. Lluís Comenge, metge i arxiver, portà a terme estudis pioners sobre història de la medicina catalana, que abraçaren des de la Corona d’Aragó fins al segle XIX. També cal tenir en compte la història de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de l’historiador i filòleg J. Balari i Jovany, apareguda el 1895, on oferí per primer cop una síntesi de la trajectòria de l’entitat. Una de les obres més ambicioses d’aquest primer període, Historia de les ciencies naturals a Catalunya del sigle IX al sigle XVIII (1908), fou deguda a Norbert Font i Sagué (1874-1910), naturalista i clergue, que pretenia culminar la incorporació de la ciència en el moviment de la Renaixença.

El catedràtic de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, A. Murúa Alberdi, provà de promoure els treballs històrics dins la RACAB com a activitat complementària a la recerca científica. Hi fundà el 1918 una comissió, els membres de la qual havien de desenvolupar cada un la història de la seva disciplina. Per la seva banda, en una comunicació a l’Acadèmia del mateix any 1918, Murúa explicà la funció d’un museu científic i tècnic amb perspectiva històrica, a partir del seu coneixement del Deutsches Museum, de Munic. Pel que fa a la marina catalana, Josep Ricart i Giralt dugué a terme els treballs pioners fins el 1920.

Fundació de la historiografia moderna (1931-62)

La data inicial del 1931 fou la de la publicació del primer treball rellevant de Josep M. Millàs i Vallicrosa, el primer historiador de la ciència català amb projecció internacional. La data final (1962) fa referència als orígens del segon grup d’investigadors als Països Catalans, aquest cop a la Universitat de València, amb la tasca de José M. López Piñero.