AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Durant les dècades del 1980 i el 1990, la disciplina, inscrita encara dins l’àmbit dels estudis de pedagogia, ha participat obertament de la renovació metodològica i conceptual de la història «general». D’aquesta manera, sota les expressions «nova història de l’educació» o «història social de l’educació» s’aplegen aquells estudis que són sensibles als processos formatius de la gent corrent, que són porosos a les influències d’altres ciències socials (economia, demografia, antropologia, sociologia, psicologia), que col·laboren amb nous temes i nous àmbits d’investigació (història local, història oral, història de la dona, història de la infantesa, història de la cultura popular, història dels oprimits) i que manifesten un puntual interès per desenterrar els detalls de les pràctiques educatives. Dos han estat els temes que han atret de manera especial l’atenció dels especialistes: l’evolució de l’escolarització pública i la vitalitat dels moviments educatius.

L’evolució de l’escolarització pública

Pel que fa a l’escola pública, ha existit un interès particular pels períodes de la Il·lustració, la Restauració, la República i el franquisme. Per a l’escola durant el set-cents es disposa dels treballs de S. Marquès i Sureda L’ensenyament a Girona al segle XVIII (1985) i sobre el pedagog Baldiri Reixac, de J. Monés sobre L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) (1987), de C. Carbó sobre l’ Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII (1990), d’I. Azcárate sobre l’escola de Barcelona, d’A. Miñambres sobre les escoles de primeres lletres de Lleida, de B. Sureda sobre les opinions educatives dels il·lustrats mallorquins, de M. López Torrijo sobre la tasca educativa de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia i de V. Torregrosa sobre el pla d’estudis del 1798 per a la ciutat de Sant Felip-Xàtiva.

El segle XIX i el període de la Restauració han acumulat una respectable quantitat de treballs. Entre d’altres, es poden destacar el d’A. Mayordomo: La escuela pública valenciana en el siglo XIX (1988), els de V. Faubell sobre l’escola de primera educació a la València del principi del segle XIX, els de L. M. Lázaro sobre l’Escola Racionalista i l’Escola Moderna de València durant la Restauració, els de F. Canes sobre la renovació pedagògica a la ciutat de València al principi del segle XX, els de C. Ruiz sobre l’educació, l’obrerisme i el catolicisme a València durant la Restauració, el de M. Á. Esteve: La enseñanza en Alicante durante el siglo XIX (1991), la tesi doctoral d’A. Yetano, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981: La enseñanza religiosa en Barcelona durante la Restauración , els de J. González-Agàpito, particularment el de L’Escola Nova Catalana, 1900-1939 (1992), el llibre de J. Florensa L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal, 1820-1823. El mètode dels escolapis (1996), l’estudi de B. Sureda L’educació a les Balears en el segle XIX (1998), i els 56 estudis que Antoni J. Colom recull en l’article «La renovació educativa a les Balears» (1999).

L’educació durant la Segona República i el franquisme han despertat un notable interès durant els darrers anys. Alguns exemples són l’estudi de C. Ruiz sobre la Política y educación en la II República (Valencia, 1931-1936) (1993); els estudis de C. Agulló Díaz sobre la Vall d’Albaida i el de M. Moreno Seco sobre Alacant; el de J. Monés: L’escola catalana sota el franquisme (1980); els de S. Marquès i Sureda: L’escola pública durant el franquisme. La provincia de Girona (1939-1955) (1993), i el del mateix Marquès i J. González-Agàpito: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme, 1939-1943 (1996).

La vitalitat dels moviments educatius

Els moviments educatius, d’altra banda, configuren una línia de recerca molt dinàmica i molt acomodada a la naturalesa de la història social. La major part es manifestaren entre la darreria del segle XIX i l’any 1938. L’aspecte educatiu acostuma a actuar com a aglutinant de pràctiques socials molt diverses: el lleure, l’esport, els cercles obrers, les actituds polítiques, el catolicisme social o la sociabilitat popular. En aquest camp, han estat pioners els treballs de Pere Solà, que ha continuat aprofundint aquest tema amb llibres com Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983) i Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1993). També foren precursors d’aquesta trajectòria els estudis monogràfics de P. Anguera sobre el Centre de Lectura de Reus i el de J. M. Solé sobre el Foment Martinenc. Els sindicats catòlics de València han ocupat l’atenció d’I. Palacio i C. Ruiz; sobre l’educació física han escrit C. Vilanou i P. Solà, i sobre l’escoltisme català i valencià existeixen dos destacats estudis: L’escoltisme català (1911-1978) (1993), d’A. Balcells i G. Samper, i Escultismo, educación y tiempo libre: historia del asociacionismo scout en Valencia (1995), de J. Ignacio Cruz.

Aquestes dues grans tendències d’investigació han conviscut amb altres temàtiques que han elaborat productes molt meritoris. Per exemple, el clàssic tema de les universitats es torna a plantejar des d’òptiques renovades. S’han superat les antigues apologies —o reprovacions— i els objectius són ara els professors, els estudiants, els plans d’estudis i la vida acadèmica. Un exponent d’aquest interès és l’estudi de J. Prats sobre la polèmica Universitat de Cervera. També els estudis sobre l’alfabetització, que, tot i no haver tingut l’atenció que ha rebut en altres territoris, compta amb els modèlics treballs de M. Ventura per a Mataró, J. Antón Pelayo per a Girona i M. Vilanova per a Barcelona. La llengua i la història de l’educació, malgrat que són uns aspectes molt actuals, no han merescut treballs monogràfics. Destaquen, però, els estudis de Rosa Mut i Teresa Martí sobre els llibres escolars catalans i un suggereridor article de J. González-Agàpito sobre l’alfabetització en català o en castellà.

Historiadors i historiadors de l’educació han fusionat els seus mètodes els últims anys, però encara continuen separats per una barrera cronològica. Mentre que els primers exploten quasi en solitari l’espai —encara molt verge— del període anterior al segle XIX, els segons es concentren en l’estudi de l’època contemporània. Reequilibrar els períodes de recerca és una tasca encara pendent.

Lectures

COLOM, A. J.: Assaig d’història de I’educació a la Mallorca contemporània , Palma, Universitat de les Illes Balears, 1991.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, J.: «La historiografía educativa en Cataluña, Valencia y Baleares», dins N. de Gabriel i A. Viñao Frago (eds.): La investigación histórico-educativa. Tendencias actuales , Barcelona, 1997, pp. 85-101.

GUEREÑA, J.-L., J. RUIZ i A. TIANA: Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación , Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, 1994.

MAYORDOMO, A.: Història local de I’educació. Propostes i fonts per a una història de I’educació en la societat valenciana , València, Universitat de València, 1991.

SOLÀ, P.: «Aspectes diferencials i comparatius de la investigació historicoeducativa als Països Catalans: una reflexió en veu alta sobre la feina d’historiador de l’educació catalana», Educació i història. Revista d’Història de l’Educació , 3, 1997-98, pp. 103-119.