AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Els treballs d’investigació sobre noucentisme són molt més recents. El primer intent de sistematització fou el de la revista Serra d’Or (1964), amb dos articles de M. Serrahima i E. Jardí; dos treballs generals sobre arquitectura: L’arquitectura, noucentisme i novecento , d’O. Bohigas, i El contorn noucentista de l’obra de Rafael Massó , de J. M. Sostres Maluquer, i una aproximació a les arts plàstiques d’A. Cirici: La plàstica noucentista . Mentre a Catalunya coexistia el moviment modernista i el noucentista, a Europa, en el camp artístic es prodigaven els ismes, que foren coneguts pel públic gràcies a les Galeries Dalmau. Com a llibres generals per a aquest període trobem L’art català contemporani (1970), d’A. Cirici, Els Moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), d’E. Jardí, i «L’època de les Avantguardes», L’art català (1983), de F. Miralles.

Del període que s’inicia amb la postguerra espanyola existeix una bibliografia molt extensa. El retorn de Joan Miró suposà la penetració de corrents relacionats amb les avantguardes europees, fonamentalment el surrealisme. Entre els historiadors que han estudiat aquest període trobem A. Cirici, J. E. Cirlot, Arnau Puig, P. Gimferrer, I. Julian, C. Rodríguez Aguilera i J. J. Tharrats. El crític Moreno Galván en l’article «El surrealismo a Catalunya», Suma y Sigue (1963), establí una línia de relació entre les primeres avantguardes, les personalitats de Dalí i Miró i Dau al Set. Dalí ha estat objecte de nombrosos estudis, destacant els de F. Ibáñez Fanés i R. Santos Torroella. Com a obra de caràcter global relativa al moviment informal a l’escola de Barcelona cal esmentar la tesi doctoral de Lourdes Cirlot, La pintura informal a Catalunya (1983), on s’investigaren totes les tendències d’aquest moviment. Com a col·leccions d’artistes catalans contemporanis resulten també interessants les publicacions de la Galeria Joan Prats de Barcelona. Entre els treballs de recopilació més moderns cal tornar a anomenar la Història de l’art català (1983), coordinada per F. Fontbona i F. Miralles; la Historia del arte valenciano (1988), dirigida per V. Aguilera, que hi introduí les últimes aportacions, i l’original Arte valenciano (1998), de C. Gracia, de caràcter més divulgatiu. Finalment, el 1998 començaren a publicar-se els primers volums d’ Art de Catalunya (Ars Cataloniae) dirigits per Xavier Barral Altet, amb l’objectiu de construir una història nacional de l’art que pel seu contingut s’allunyés de les històries de l’art tradicionals, més aviat cronològiques o estilístiques, i que per la seva orientació cobrís tots els camps de la creació, fins i tot de la quotidiana.

Lectures

AGUILERA, V. (dir.): Historia del arte valenciano , València, 1988.

BARRAL, X. (dir.): Tresors artístics de Catalunya , Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992.

— Art de Catalunya , Barcelona, Edicions L’Isard, 1998.

BOFILL, R. M.: Aportacions a la interpretació social de l’art català , Barcelona, Edicions 62, 1985.

CIRICI I PELLICER, A.: El arte catalán , Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1988.

DDAA: L’art català , Barcelona, Aymà, 1957.

— Art català. Estat de la qüestió , Actes del V Congrés del CEHA, Barcelona, 1984.

DALMASES, N. i A. JOSÉ I PITARCH: Història de l’art català , Barcelona, Edicions 62, 1985.

DURLIAT, M.: L’art català , Barcelona, Juventud, 1967.

FOLCH I TORRES, J.: Resum de la història general de l’art , Barcelona, David, 1929.

GRACIA, C.: Arte valenciano , Madrid, Cátedra, 1998.

IGUAL, A.: Historiografía del arte valenciano , València, Institut Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1956.

LLOBREGAT, E. i J. F. YVARS: Història de l’art al País Valencià , València, 1986.

PLADEVALL, A.: Introducció a l’estudi de l’art romànic català , Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994.

RIBBANS, G. W.: Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle XVIII , Barcelona, Barcino, 1995.

Javier Antón Pelayo

La història de l’educació, en sentit modern, s’inicià amb els treballs d’Alexandre Galí (1886-1969). Abans d’aquest autor es poden resseguir interessants contribucions a aquesta disciplina, però fou a partir dels seus estudis que l’erudició positivista començà a sotmetre’s als nous criteris metodològics, conceptuals i temàtics de la història social.

La historiografia educativa del segle XIX i les primeres dècades del XX

Fou duta a terme per polígrafs i, en línies generals, prioritzà l’exposició de dades molt precises i singulars, s’acontentà amb el discurs descriptiu i episòdic, avantposà la intenció moralitzant a la científica, privilegià el període de l’Edat Mitjana (per ser una època d’esplendor política i cultural) i, temàticament, concentrà les seves aportacions en l’estudi de les teories pedagògiques (que acostumaven a presentar-se de forma descontextualitzada), les grans figures de la pedagogia i les institucions d’ensenyament. En aquest marc tan dispers, les temptatives de sistematització foren pràcticament nul·les i quan es provaren no foren més que inventaris lineals de discontinuïtats. Tot i això, hi ha aportacions molt destacades com les d’A. Rubió i Lluch, J. Miret i Sans, F. Carreras i Candi, J. B. Torroella i Bastons i S. Capdevila i Felip, a Catalunya; V. Gimeno i Michavila, P. Boronat i Barrachina, V. Vives i Liern, C. Riba i García i J. Sanchis i Sivera, a València, i M. dels Sants Oliver, G. Llabrés i Quintana, E. Fajarnés i Tur, J. Pomar i Fuster i R. Ballester, a les Illes Balears.

A Mallorca, i malgrat la dispersió, es poden identificar dues predileccions temàtiques: l’estudi de l’antiga universitat lul·liana i les fundacions d’ordes religiosos dedicats a tasques educatives. Els dos treballs més significatius sobre la història de l’educació a l’illa fins els anys seixanta del segle XX foren Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904), de Pomar, i Bosquejo histórico sobre la instrucción pública en Mallorca (1904), de Ballester. Evidentment ambdós autors tracten de les fundacions lul·lianes i la Universitat de Mallorca, però també de l’Institut Balear, l’Escola de Mestres, l’Escola de la Misericòrdia i les escoles de Nàutica i de Belles Arts.

A València, les obres clàssiques també han tractat de forma preferent l’erecció i l’evolució de la universitat. A tall d’exemple es poden esmentar les obres de Vives: Las casas de los estudios en Valencia. Informe acerca del sitio en que éstas se hallaban emplazadas (1902), i Riba: «El antiguo patrimonio de la Universidad de Valencia (1492-1845). Origen. Vicisitudes. Estado de sus rentas al terminar la autonomía» (1922-23), i, sobre altres temes, les de Gimeno: Las aulas de gramática de Castellón (1928), Boronat: «La Academia Valenciana» (1898) i Sanchis: «La enseñanza en Valencia en la época foral» (1936).

A Catalunya, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i a l’empara del noucentisme, el sentiment nacionalista desenvolupà un projecte historiogràfic fonamentat en la recerca de la pròpia cultura. Lògicament, un dels elements explorats fou el de la història de l’educació, sobretot de la universitat i de les altes escoles. Dins d’aquest propòsit es poden incloure els estudis de Rubió i Lluch: Documents per la història de la cultura catalana mitgeval (1907 i 1921, 2 vols.), Miret i Sans: «Escolars catalans al Estudi de Bolònia en la XIII acentúria» (1915), Capdevila: Les antigues institucions escolars de Tarragona (1927), i Torroella: El Estudi General o Universitat Literària de Girona (1906).