AAVV - Tendències de la historiografia catalana

A l’inici del segle XXI es tracta d’abordar aquesta disciplina en el seu sentit més ampli, i cal examinar des del fet estrictament material fins al purament cultural. Una història de l’alimentació en què la columna vertebral sigui la història de la societat, tal com apunten les principals obres de referència internacionals, com el llibre encapçalat per Flandrin i Montanari, Histoire de I’alimentation (1996), on la historiografia catalana es troba representada pel capítol de Riera Melis sobre l’alimentació a l’època del feudalisme. En aquesta dimensió més àmplia, social i cultural, avança la història de l’alimentació a Catalunya.

Meritxell Minguet i Valenzuela

Disciplina especialitzada a historiar els fets artístics. Tot i que ja es poden trobar a partir del segle IV aC biografies d’artistes, tractats tècnics, guies de viatge i altres escrits relacionats amb l’art, es considera G. Vasari, autor de les Vite de più eccellenti pittori, scultori et architettori (1550), el fundador d’aquesta disciplina. J. Wilkelmann, amb la publicació de Geschichte der Kunst des Altertums (1764), inicià la veritable història de l’art moderna.

L’etapa descriptiva: de monuments i artistes

Als Països Catalans, l’escola muntanyesa o de les Avellanes féu un pas decisiu per a la recerca historicoartística catalana: el recull de col·lections diplomàtiques, la reorganització i sistematització d’arxius i la investigació documental de D. Finestres, J. Caresmar, J. Pasqual o J. Martí marcaren un punt important per al desenvolupament posterior, un esforç d’erudició que féu possible, a mitjan segle XIX, els primers intents d’observació històrica, fins a la construcció, al final de la centúria, d’una síntesi vàlida de la història nacional. Al llarg del vuit-cents es desenvolupà progressivament als Països Catalans l’interès per l’art del passat. Aquesta afecció es connectà a una línia anterior de recerca erudita, marcadament eclesiàstica, on destacà l’agustí castellà Enrique Flórez amb l’obra España Sagrada (1747). Poc després, un valencià, Antonio Ponç, rebé l’encàrrec d’escriure Viaje de España (1788). Jaume Villanueva, en el Viage literario a las iglesias de España (1803-52), recollí un nombre importantíssim de descripcions de monuments, alguns dels quals han desaparegut. El gènere dels viatges descriptius també fou conreat per estrangers, entre els quals destaca Alexandre de Laborde, autor del Viatge pintoresc i historic. El Principat (traducció i pròleg d’Oriol Valls, 1974), una obra que tingué certa continuïtat en els dos volums de Pau Piferrer dedicats a Catalunya i Mallorca, titulats Recuerdos i bellezas de España (1839 i 1842), on col·laborà F. Pi i Margall. Aquest incorporà en els seus estudis una nova forma de fer història de l’art afegint paràmetres filosòfics summament fèrtils a la crítica artística. Pi i Margall emfasitzà la necessitat de realitzar descripcions morfològiques molt precises dels edificis per a establir diferències tipològiques que facilitessin la seva classificació estilística. Pi i Arimon, amb la seva obra Barcelona, antigua y moderna (1854), s’inserí, al seu torn, en un model situat entre la monografia històrica i la guia descriptiva historicoliterària, mentre que de l’àmbit balear destaca l’obra de B. Ferra i J. Virenque Album artístico de Mallorca (1873).

Els primers historiadors de l’art que es dedicaren a cercar dades per a confeccionar biografies d’artistes foren el valencià M. A. Orellana en Biografía Pictórica Valentina , una obra manuscrita on recollí la vida dels pintors, arquitectes, escultors i gravadors valencians del segle XVIII (publicada per X. de Sales, 1967), i el mallorquí A. Furió, que publicà el Diccionario histórico de los ilustres profesores de Bellas Artes en Mallorca (1839) i Panorama ópticohistórico-artístico de las Islas Baleares (1840). Aquest gènere fou continuat per J. Puiggarí en Noticias de algunos artistas catalanes inéditos de la Edad Media y del Renacimiento (1880); el baró d’Alcahalí, J. Ruiz de Lihory, amb el Diccionario biográfico de artistas valencianos (1877), i A. Elias i de Molins amb l’obra Diccionario bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1895). Ja al segle XX, J. F. Ràfols i Fontanals, gràcies al seu càrrec d’assessor tècnic de la Junta de Museus de Barcelona, pogué realitzar un meticulós treball de recopilació de centenars de fitxes bibliogràfiques que culminà amb la publicació dels tres volums del Diccionario bibliográfico de artistas de Cataluña (1951-54).

D’altra banda, el teòric natzarè J. de Manjarrés fou el primer que sintetitzà una Història general de l’art per a l’ús dels seus alumnes a Llotja; la seva producció forma un vast corpus doctrinari a l’entorn de l’estètica, les teories i la història de l’art. En una de les seves obres més difoses, Teoria e Historia de las Bellas Artes (1859), desenvolupà uns capítols dedicats a la teoria, amb un glossari de termes tècnics. En la Teoría estética de las artes del dibujo (1874), plantejà una història general en què l’art ja era l’únic objectiu a tractar. Anteriorment, el 1867, havia publicat Nociones de Arqueología cristiana , el primer manual d’arqueologia editat a Catalunya. L’obra fou utilitzada per Francisco de P. Valladar per a escriure Historia del arte (1894), on comparà els monuments de Catalunya amb altres de fora de la Península.

Entre els primers iniciadors d’unes pautes plenament fructíferes dins la línia monogràfica que incideix en els monuments clau significatius de l’evolució artística catalana, cal assenyalar Elies Rogent, J. M. Pellicer i Ll. Domènech i Montaner. Rogent, que s’havia format en contacte amb la recerca arqueològica de França i Alemanya, publicà monografies sobre Sant Cugat del Vallès (1881) i Sant Llorenç del Munt (1890), per justificar els projectes de restauració. Pellicer fou un dels principals promotors de la restauració de Ripoll, i del 1873 data la seva primera publicació sobre la iconografia de la portalada. Domènech i Montaner atorgà a les manifestacions artístiques la qualitat de testimoni i representació del moment històric, amb especial incidència en les arts medievals. A partir de les seves excursions, aplegà nombroses dades sobre restes arquitectòniques i arqueològiques. El 1886 aparegué el primer dels vuit volums de la Historia general del arte . Redactat per ell mateix, versà sobre les civilitzacions antigues i les cultures egípcia, caldea i assíria. El segon volum, redactat per Puig i Cadafalch, no fou editat fins el 1901, i es dedicà a l’arquitectura des de l’època fenícia fins al Renaixement; el tercer volum inclogué un recull gràfic dels anteriors. El quart i el cinquè foren redactats per J. Fontanals del Castillo, consagrat a l’estudi de la pintura i l’escultura del segle XVIII, i per F. Cajal, dedicat a l’ornamentació. F. Hottenroth, F. Miquel i Badia i A. Garcia Llansó s’encarregaren d’estudiar la indumentària, el mobiliari i les arts decoratives, seguint les vies d’investigació europees del moment. El resultat fou un heterogeni compendi d’estudis que recollí els punts més interessants de la recerca artística.

L’etapa de les monografies científiques. L’interès per l’èpocamedieval

Les societats culturals de la Barcelona noucentista es dotaren de publicacions periòdiques destinades a difondre les recerques de caràcter pluridisciplinari, on també s’englobaren l’art i l’arqueologia, com La Ilustració Catalana, La Ilustración artística i l’ Album Salón . Els canvis institucionals de la primera dècada del segle XX portaren a la creació de la Junta de Museus, dels Estudis Universitaris Catalans i de l’Institut d’Estudis Catalans, i alhora sorgiren revistes d’alta cultura que iniciaren la recerca més erudita, dotades d’un aparell crític i un caràcter científic més conscient. S’integren en aquest punt el BRALB (1901), pionera en la recerca historicoarqueològica, amb un gran nombre d’articles referents a l’Edat Mitjana, dels quals destaquen les contribucions de Miret i Sans i Carreras i Candi; i l’ Anuari de l’IEC , que a més de dedicar un espai a les activitats acadèmiques sistematitzà importants estudis històrics, artístics i arqueològics amb col·laborations significatives de Gudiol i Puig i Cadafalch.