AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Per la seva banda, l’estudi de l’alfabetització precensal s’ha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a l’indicador de la signatura a l’hora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat d’apel·lar a la mostra —diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societat—davant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en l’àmbit estatal sobre l’alfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de l’enquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de l’alfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre d’altres.

Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de l’Estat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques —i, per tant, les signades— que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.

L’investigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb l’objectiu d’esbrinar el nivell d’alfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma d’article una aproximació als nivells d’alfabetització de la ciutat d’Alacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi l’alfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.

Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre l’alfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de l’enquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció d’un cens artificial de població per a l’any 1787. En aquesta data, el 58% dels habitants de la ciutat de Girona majors de vint anys era capaç de signar, la qual cosa posa de manifest una distorsió metodològica o una important davallada dels nivells d’alfabetització —intuïda ja per B. Bennassar— durant la primera mitat del vuit-cents com a conseqüència dels trasbalsos bèl·lics i de la crisi de l’ensenyament religiós després de les desamortitzacions liberals.

Les possibilitats quantitatives d’aquests estudis s’esvaeixen a mesura que es retrocedeix més enllà del segle XVIII; per això, l’anomenada via qualitativa basada en els estudis paleogràfics ha estat l’alternativa que, també de manera inevitable, ha estat utilitzada pels medievalistes i pels historiadors del Renaixement. La fórmula paleogràfica, però, abandona l’estadi tradicional de ciència auxiliar i es llança a l’estudi social de la cultura escrita, plantejant-se qüestions inèdites fins al moment, com qui escriu i per què escriu. A partir del focus d’irradiació italià —amb autors pioners com A. Petrucci, G. Cavallo o A. Bartoli—, a València s’ha erigit un nucli d’investigació que ha girat a l’entorn de J. Trenchs i F. M. Gimeno i ha produït tota una estela d’investigadors, com M. Luz Mandingorra, José V. Boscà, Virginia M. Cuñat-Ciscar i María del Rosario Ferrer, entre d’altres.

Entre aquestes dues opcions metodològiques, cal destacar el fet que l’alfabetització dels Països Catalans, des del principi del segle XVIII fins als anys setanta del segle XX, s’ha realitzat majoritàriament en francès o en castellà. Al marge d’un suggeridor article de Josep González, la magnitud quantitativa i la incidència qualitativa del fenomen està encara per estudiar.

Lectures

ANTÓN, J.: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807) , Bellaterra, Monografies Manuscrits-UAB, 1998.

CASTILLO, A. i C. SÁEZ: «Paleografía versus alfabetización. Reflexiones sobre historia social de la cultura escrita», Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita , 1, 1994, pp. 133-168.

HOUSTON, R. A.: «Literacy and society in the West, 1500-1850», Social History , vol. 8, núm. 3, 1983, pp. 269-293.

PETRUCCI, A. i F. M. GIMENO: Escribir y leer en Occidente , Valencia, Universitat de València, 1995.

VIÑAO, A.: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica» (dues parts), Historia de la Educación , 3, 1984, pp. 151-189, i 4, 1985, pp. 209-226.

Maria Àngels Pérez Samper

Fou a mitjan segle XX quan es plantejà la història de l’alimentació com a corrent historiogràfic modern. A escala internacional tingué especial importància la iniciativa de l’escola francesa dels Annales . L’any 1936, Lucien Febvre proposà una gran enquesta sobre la cuina tradicional francesa. Posteriorment, Marc Bloch amplià els plantejaments inicials. La nova història de l’alimentació es posà en marxa, però la Segona Guerra Mundial tallà el procés i les recerques romangueren en suspens.

A Catalunya foren els medievalistes els primers que cridaren l’atenció sobre el fet alimentari i durant la dècada de 1940-50 aparegueren treballs molt interessants dedicats al tema. En fou pionera la iniciativa de Ll. Faraudo i de Saint-Germain, que edità dos receptaris de cuina catalana: el Libre de totes maneres de confits (BRABLB , XIX, 1946) i el Libre de Sent Soví (BRABLB , XIV, 1951-52). Miquel Batllori presentà l’edició del Regiment de Sanitat a Jaume II , d’Arnau de Vilanova, que conté abundant informació sobre les propietats dels aliments (a Arnau de Vilanova. Obres completes , II: Escrits mèdics , 1947) i Ferran Soldevila dedicà una especial atenció a les despeses alimentàries de la cort en la seva gran obra Pere el Gran. Primera part: l’Infant (1950-56). Però aquests exemples no aconseguiren despertar l’interès general.

Calgué esperar fins el 1961 perquè ressorgís el tema a escala internacional per iniciativa, novament, de l’escola dels Annales . F. Braudel féu una crida als historiadors per tal que es plantegessin l’estudi dels fenòmens vitals dels homes del passat com un domini més de la recerca i de la interpretació històrica. Aquest replantejament implicà mètodes, fonts i temes nous. La resposta fou una sèrie d’articles publicats en Annales durant la dècada de 1960-70, que, juntament amb altres treballs, foren recollits per J. Hemardinquer i editats conjuntament l’any 1970. El mateix Braudel concedí una gran atenció a la història de l’alimentació en la seva obra Civilisation matérielle et capitalisme . Els anys següents, l’interès per la història de l’alimentació es mantingué amb molta vitalitat entre els historiadors francesos com ara B. Bennassar, J. Goy, M. Aymard, L. Stouff i J. L. Flandrin. A Itàlia, la investigació també fou molt important; a la darreria de la dècada de 1970-80, dos medievalistes li dedicaren la seva tesi doctoral: M. Montanari i A. M. Nada Patrone.