AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació s’ha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes d’ocupació territorial i d’organització de l’activitat agrària. Els treballs d’A. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a l’hora de reconstruir el procés de consolidació d’una societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en l’etapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb l’evolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).

La transició al capitalisme

Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 s’ha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat l’atenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a l’inici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no l’eliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en l’organització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant l’Edat Moderna s’anaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació d’uns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.

La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys s’ha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però l’enfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres d’hipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, d’arxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a l’època baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes d’ús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos d’especialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de l’emfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, l’individualisme agrari s’anà consolidant pertot arreu durant l’Edat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, l’alta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. L’erosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació d’una capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències d’accés a la terra, se n’afegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que s’haguessin desenvolupat altres vies d’acumulació.

Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a l’illa, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació d’un latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint s’ha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat l’escissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que l’expressió d’una societat bipolar, fou la manifestació d’unes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de l’individualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat d’interessos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i l’estudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.

Reforma agrària liberal i capitalisme agrari

L’eix principal de la història agrària contemporània ha estat l’anàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb l’abolició de l’Antic Règim i la implantació de l’estat liberal ha estat un tema central, però també s’han fet aportacions interessants sobre les noves formes d’organització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.

A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit d’autors han centrat la recerca en l’anàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període d’establiment de l’estat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que l’abolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors d’aquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. L’alta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).