AAVV - Tendències de la historiografia catalana

La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i l’anomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres d’alta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés d’apropiació que es donà durant l’Edat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.

Al País Valencià, la desamortització civil fou tema dels estudis de C. Montiel, A. Pons i G. Sánchez Recio, i la de Godoy es plasmà en els treballs de J. Azagra i M. C. Romeo. Poca atenció s’ha dedicat als efectes de les lleis de desvinculació, llevat del cas mallorquí, estudiat per M. A. Morey. Diversos autors han destacat que l’aplicació d’aquest conjunt de mesures activà la formació d’un mercat de la terra, en desaparèixer les limitacions que vinculacions, amortitzacions i drets col·lectius creaven a la lliure circulació de la propietat territorial. L’individualisme agrari s’acabà imposant i generalitzant, i el reforçament de la plena propietat es convertí en l’objectiu central de la política agrària liberal. Això no impedí, però, el manteniment d’altres formes de propietat, com la persistència de béns comunals en àrees de muntanya (P. Sala i Cristina Montiel), o la vigència dels contractes emfitèutics o de rabassa morta.

A Catalunya, els intents d’abolició de l’emfiteusi establint la redempció forçosa xocaren amb l’oposició d’una àmplia majoria de la gran propietat, i la seva aplicació no es produí fins després de la Guerra Civil Espanyola (P. Salvador Coderch). Una cosa semblant succeí amb el contracte de rabassa morta, que continuà tenint un ús generalitzat fins a les últimes dècades del segle XIX, i fou motiu de conflictivitat durant una gran part del període.

L’emfiteusi tingué una evolució diferent al País Valencià, on, segons els estudis realitzats, tendí a desaparèixer durant el període revolucionari sense necessitat de redempció.

En resum, des de diverses perspectives (de caràcter local, comarcal o regional) s’ha reconstruït el procés de reforma agrària liberal amb força precisió, encara que sovint no s’ha posat suficient atenció en el pes que tingueren les estructures de poder local en l’aplicació de les mesures legislatives decretades pels òrgans centrals de l’administració. Aquests canvis juridicoinstitucionals crearen condicions més favorables al desenvolupament del capitalisme (P. Ruiz Torres i J. Millán) i, d’acord amb els paradigmes que han inspirat una bona part dels estudis d’història agrària contemporània, s’haurien activat processos de concentració de la propietat, expropiació pagesa i proletarització i haurien emergit formes més dinàmiques de gestió de la propietat territorial que haurien d’impulsar el canvi tècnic i el creixement del sector agrari. Però la recerca realitzada no ha demostrat clarament que aquesta fos la via predominant del desenvolupament capitalista als Països Catalans.

Els nombrosos treballs que han estudiat l’estructura de la propietat, des de diverses perspectives (local, comarcal o provincial), han observat que la distribució molt desigual de la propietat de la terra fou un fenomen molt generalitzat, encara que amb diferències prou marcades a les diverses zones. Els estudis de Ll. Ferrer Alòs, J. Colomer, E. Saguer, R. Congost, Y. Barbaza i E. Estalella, per a Catalunya, o els de S. Calatayud, M. C. Romeo, J. Millán i J. Romero, per al País Valencià, han mostrat l’existència de forts desequilibris en la distribució de la propietat. La reforma agrària liberal, en la mesura que impulsà la mobilització d’una massa important de terres que s’havien mantingut fins aquells moments al marge del mercat, creà noves oportunitats per a aquells grups socials que disposaven de recursos (comerciants, industrials, professionals, pagesos acomodats, polítics i funcionaris), i, en aquest sentit, es reforçaren estructures de la propietat molt desiguals, que deixaven sense terra —o amb quantitats insuficients— una part notable de la pagesia. Alhora, però, aquests estudis han mostrat que en gran part aquestes desigualtats ja havien cristal·litzat abans de la revolució liberal i no és fàcil identificar clares tendències a la concentració de la propietat territorial derivades de processos d’expropiació de la propietat pagesa. La nova propietat burgesa procediria molt sovint de la compra de propietats eclesiàstiques o nobiliàries, de terres comunals, o de la reconversió en plena propietat del domini útil, més que de l’apropiació de terres pageses. La propietat pagesa aconseguí mantenir uns drets sobre la terra durant la segona meitat del segle XIX, i hi ha indicis per a afirmar que es reforçà a partir de la nova centúria (J. Millán i S. Calatayud, J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer). Parlar de manteniment d’una propietat pagesa no significa, però, afirmar la consolidació d’una pagesia propietària amb terra suficient per a garantir uns nivells de prosperitat, ja que sovint havia d’afegir altres fonts d’ingressos, menant altres terres, incorporant alguns membres de la família als mercats de treball o participant de la pluriactivitat.

Tampoc no s’han constatat processos generals de proletarització, ni de consolidació de mercats de treball, que eren considerats elements caracteritzadors del capitalisme agrari. Els estudis que s’han fet sobre organització del treball agrícola, sobre salaris i mercats de treball (J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer i R. Garrabou i E. Tello) han palesat que el treball assalariat, malgrat la seva presència, tingué un pes modest.

Pel que fa al tipus d’explotació o d’empresa en què s’organitzà l’activitat agrària, el fet més destacat pels estudiosos és que la gran explotació amb treball assalariat i degudament capitalitzada que es considerava l’expressió més pròpia del capitalisme agrari fou poc difosa, mentre que l’explotació familiar continuà essent durant tot el període la forma dominant. Per una banda, un nombre important de famílies pageses que havien aconseguit mantenir la propietat d’una superfície mínima l’explotaven amb el treball familiar. A més, tradicionalment l’emfiteusi havia permès disposar d’un tros de terra, encara que fos en petites parcel·les (Congost). Aquesta forma d’accés a la terra —molt comuna durant l’Edat Moderna, des de mitjan segle XIX—tendí a disminuir i acabà paralitzant-se. Una altra forma contractual fou la rabassa morta, que tingué una enorme difusió des del segle XVIII, però la crisi de la fil·loxera i la forta conflictivitat que generà provocaren la seva pràctica desaparició al final del segle XIX (E. Giralt, F. Valls i J. Colomer).

Malgrat l’àmplia presència de pagesos amb drets de propietat sobre la terra mitjançant emfiteusi i rabassa, continuaren existint amplis sectors de la pagesia exclosos de la propietat de la terra o bé amb superfícies insuficients per a garantir un mínim nivell d’ingressos. Aquestes capes de pagesos pobres, com ja havien fet tradicionalment, utilitzaren l’arrendament monetari i la parceria per a disposar de les terres que necessitava el grup familiar. Simultàniament, un reduït grup de propietaris tenia una part notable de la propietat territorial, i de forma generalitzada optaren per aquestes formes contractuals més que no pas per l’explotació directa amb treball assalariat o les cessions a grans arrendataris. L’anàlisi de diverses fonts patrimonials ha mostrat (P. Pascual, J. Millán, A. Pons i Pons, J. R. Modesto, R. Garrabou, J. Planas i E. Saguer) que tant a Catalunya com al País Valencià predominaren arrendaments monetaris de petites dimensions en zones de regadiu, mentre que a Mallorca foren també freqüents les grans possessions. En canvi, a les zones de secà, amb formes més extensives d’ús del sòl, la masoveria i la parceria foren els sistemes de tinença predominants. La major part d’aquests autors discuteixen la valoració negativa que tradicionalment s’havia fet d’aquestes formes de gestió indirecta de la gran propietat, assenyalant la racionalitat que aquesta opció tenia per a la gran propietat i el fet que no sempre constituïren un obstacle per al creixement agrícola.