AAVV - Tendències de la historiografia catalana

ANTONI SIMON I TARRÉS

Catedràtic d’Història Modernade la Universitat Autònoma de BarcelonaMembre de l’Institut d’Estudis Catalans

Ramon Garrabou Segarra

Especialització historiogràfica que estudia els sistemes agraris i les societats rurals integrades en sistemes econòmics i sociopolítics més complexos. A la pregunta retòrica de si existeix una història agrària com un camp específic del coneixement històric, amb una metodologia pròpia i amb paradigmes particulars, cal respondre afirmativament. Malgrat que una gran part de les eines metodològiques i conceptuals que utilitza són comunes a la història econòmica, a la història social, a la història política, a la demografia històrica o a la història de la tècnica, el seu camp d’estudi la defineix com una especialització a part.

L’anàlisi d’aquesta temàtica no s’inicià amb la institucionalització de la nova especialitat, ja que el conjunt de qüestions relatives al món rural té una llarga tradició historiogràfica. Els medievalistes o els historiadors del dret han centrat sovint les seves recerques en temes fonamentals de les societats agràries. La conflictivitat pagesa ha interessat a molts historiadors generalistes, i també la producció, les tècniques agràries i els preus agraris foren objecte d’anàlisi històrica abans de la consolidació d’una història agrària com una disciplina autònoma. Per altra banda, alguns d’aquests temes han continuat constituint una part destacada en anàlisis històriques amb enfocaments més amplis, on els assumptes agraris sols constitueixen una part. Això comporta que, si bé la delimitació temàtica pot resultar relativament fàcil d’establir, l’adscripció individual d’un determinat historiador sol ser més problemàtica.

Amb un cert retard amb relació a la resta de països europeus, a causa de la postració de la universitat franquista, durant la dècada de 1960-70 s’anà configurant una especialització en història agrària. Els seus orígens anaren estretament relacionats amb la implantació i consolidació de la història econòmica en el món acadèmic. Simultàniament a la configuració d’una història demogràfica, d’una història industrial o del creixement econòmic, s’inicià un camp de recerca específic en temes agraris. Durant els anys seixanta i, sobretot, les dècades posteriors, en el context d’un creixent procés de fragmentació del coneixement historiogràfic, la història agrària conegué un gran desenvolupament; i amb l’aparició de publicacions específiques i l’organització de reunions científiques es consolidà com una de les branques més dinàmiques. Atesa la impossibilitat d’oferir una relació exhaustiva de la voluminosa producció, d’una banda s’ha prescindit de les aportacions anteriors a la consolidació d’una branca especialitzada, i, de l’altra, es presenten només les aportacions fonamentals al voltant de tres grans temes: la formació i implantació de la societat feudal, la temàtica relativa a la transició cap a una societat capitalista i les formes de desenvolupament del capitalisme agrari. Temes, tots tres, en els quals els agraristes han realitzat aportacions fonamentals.

La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a l’inici de la dècada del 1960 quan s’introduí en el pla d’estudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment s’inclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis d’Història Agrària , que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques , que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions d’història agrària dels Països Catalans, s’afegiren Randa i Afers . El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui d’Història Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de l’associació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria) , s’ha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en l’àmbit espanyol.

La formació de la societat feudal

Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant l’Edat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, s’ha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que s’establiren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que s’ha imposat els últims anys és la de considerar que a l’època altmedieval el món rural català es caracteritzà per l’existència d’una àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien d’un estatus d’homes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon d’Abadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat d’una forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat l’existència d’un gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat d’un procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de l’Imperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb l’assoliment d’aquests poders, la classe feudal estigué en condicions d’imposar noves càrregues a la pagesia, d’apropiar-se les seves terres i d’establir subordinacions i dependències, de manera que s’introduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i s’establí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit d’autors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre d’altres) n’han verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre l’existència d’una etapa d’una pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o l’emfiteusi, han estat analitzats des d’una nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica d’aquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. L’emfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en l’entramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà l’explotació pagesa estudiada per M. Aventín.

Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de l’esclat generalitzat del conflicte al final de l’Edat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren l’abolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en l’esfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de l’alimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de l’arqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals s’assentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre l’ordenació del territori i l’organització de l’espai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a l’època musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant l’Edat Mitjana, i posteriorment l’ha aplicat en altres espais.