AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Nombrosos estudis han examinat el tema del creixement agrari, preguntant-se si durant aquest període s’observaren transformacions comparables a les que s’havien produït als països europeus industrialitzats. L’escala d’anàlisi i els enfocaments han estat molt variats. El punt de partida, com a la resta de la història agrària espanyola, fou el paradigma de l’endarreriment, és a dir, l’opinió dominant que el sector agrari no aconseguí grans èxits en la transformació de les seves estructures productives en el curs del segle XIX i fins a la Guerra Civil Espanyola, tot mantenint-se en una posició de clara inferioritat respecte d’altres agricultures europees. La recerca de les últimes dècades ha dut a terme una profunda revisió d’aquesta interpretació. Mitjançant l’anàlisi de les macromagnituds agràries a escala catalana (ús del sòl, producció, productivitat, preus agraris i rendes, canvi tècnic), Josep Pujol presentà una visió molt més optimista de l’evolució del sector agrari català entre mitjan segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, i demostrà que no tot fou estancament i endarreriment. Els rendiments cerealícoles s’incrementaren moderadament durant el primer terç del segle XX i el guaret tendí a disminuir en les zones millor dotades hídricament —si es mantingué en altres comarques fou per la baixa pluviositat, que impedí sistemes més intensius—. Destacà l’espectacular creixement dels conreus arbustius i arboris, l’expansió de l’àrea regada amb una creixent especialització, i l’articulació d’un nou sector ramader responent a la creixent demanda de carn i lactis. E. Saguer per al Baix Empordà, G. Tribo per al Baix Llobregat, J. Colomer per al Penedès i Ll. Ferrer Alòs per al Bages han observat fenòmens similars de capacitat de resposta a la creixent integració de la producció agrària al mercat interior i als mercats internationals. Processos semblants s’han comprovat al País Valencià. R. Garrabou, S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo i E. Mateu han destacat el dinamisme de l’agricultura de regadiu i l’expansió del conreu arbori i arbustiu (Piqueras) als secans, cosa que desmenteix el supòsit d’una agricultura passiva i refractària al canvi agrícola.

Per a molts d’aquests autors, l’anàlisi de la variable canvi tècnic ha estat una peça fonamental del replantejament. S’han revisat les formulacions més simplificadores i mecanicistes, que consideraven l’existència il·limitada d’innovacions i la seva eficiència en qualsevol sistema; s’ha procedit a una anàlisi de les pràctiques agrícoles utilitzades (guaret o sistemes de fertilització), tot comprovant-ne la funcionalitat; i s’ha posat en evidència la capacitat d’incorporació d’innovacions a partir del moment en què resultaven rendibles, fos per l’abaratiment i millora dels nous inputs o per l’existència d’unes estructures tecnicoproductives i socials més o menys favorables a incorporar-les. S’han fet aportacions interessants per a la reconstrucció del canvi tècnic, en particular a la viticultura (E. Giralt i J. Colomer), l’horticultura, la selecció de llavors i races de bestiar (J. Pujol) i, particularment, la difusió de fertilitzants industrials i la mecanització (J. Pujol, E. Mateu i S. Calatayud), que han estat la manifestació més sobresortint del model de canvi tècnic durant aquest període dels països més avançats. La conclusió a què arriben la major part d’autors ha estat que no es pot parlar d’endarreriment de l’agricultura dels Països Catalans, ja que les tècniques emprades foren funcionals i mostraren una capacitat d’incorporar innovacions quan la seva eficiència era comprovada.

Aquesta revisió de la interpretació sobre el creixement agrari ha estat molt marcada per la repercussió de l’enfocament de la història mediambiental en la història agrària en els darrers anys. El fet de posar en un primer pla les variables físiques en què es desenvolupen els sistemes agraris ha posat en evidència que els factors mediambientals estableixen unes limitacions i unes exigències que no es poden deixar de banda, sobretot en el tema del guaret, la fertilització o el maneig dels recursos hídrics (R. Garrabou, J. M. Naredo i E. Tello). Al mateix temps, ha obligat a repensar el canvi tècnic, sovint vist exclusivament des de la perspectiva d’incrementar la productivitat, i deixant de banda els efectes negatius que podia tenir sobre el medi ambient. També la comparació amb altres agricultures, en particular de l’àmbit mediterrani, ha estat un element de replantejament de la història agrària dels Països Catalans, ja que ha permès comprovar que les formes de desenvolupament del capitalisme agrari no diferien tant de les que s’havien donat en altres països d’aquesta regió.

Finalment, una de les altres línies de recerca ha estat el tema de la conflictivitat i de l’associacionisme agrari. El vessant pagès de les guerres carlines ha estat plantejat per alguns autors (J. Torras i J. Millán), però ha estat el conflicte rabassaire el que ha generat una sèrie de treballs a partir de l’article pioner d’E. Giralt, en particular els estudis d’A. Balcells, J. Colomer i J. Pomés. També l’associacionisme agrari ha generat un important corrent d’investigació, tant a Catalunya com al País Valencià, que ha fet possible una sòlida reconstrucció del moviment associatiu. Els treballs de S. Garrido, Jordi Planas, J. Pomés, J. M. Ramon i A. Mayayo han mostrat la capacitat de resposta del món rural després de la depressió de la fi del segle, organitzant associacions i sindicats, en uns casos sota el control de la gran propietat, i en altres, en mans de la pagesia.

Lectures

DDAA: Terra, treball i propietat , Barcelona, Ed. Crítica, 1986.

GARROBOU, R. i E. SERRA: «Els estudis d’història agrària a Catalunya» I Col·loqui d’Història Agrària , València, Institució Alfons el Magnànim, 1978, pp. 41-78.

GIRALT, E.: «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 a 1961. Orientaciones bibliográficas», Índice Histórico Español , vol. V, 1959, pp. IX-LXXIX.

Javier Antón Pelayo

L’alfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse d’una variable dependent, és a dir, d’un excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara l’educació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de l’alfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de l’analfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, s’ignoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols s’intueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que s’han dut a terme.

La fórmula quantitativa de la història de l’alfabetització té dues modalitats d’estudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. D’una banda, l’alfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on s’interroga la població total d’un estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de l’altra, l’alfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de l’enquesta històrica.

A l’Estat espanyol, el primer cens útil per a mesurar l’alfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs —i els subsegüents— censos existeixen tota una sèrie d’estudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX —com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz—, i d’altres més actuals i més circumscrits —com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno—. Les conclusions que es desprenen d’aquests treballs són que el nivell d’alfabetització de Catalunya s’ha mantingut sempre per sobre de la mitjana de l’Estat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins d’una progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de l’espanyola. El 1887, per exemple, l’alfabetització dels Països Catalans romania a l’entorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.