AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Però, sens dubte, la línia recurrent al llarg de la historiografia de l’art dels Països Catalans ha estat l’estudi monogràfic, centrat en un monument o un període determinat —el medievalisme fou l’interès màxim de les primeres generacions d’investigadors del segle XX, tant dels catalans com dels estrangers—. J. A. Brutails escriví les Notes sobre l’art religiós del Rosselló , un recull d’articles transformats en un petit manual, traduït i publicat en català el 1901. El mètode d’estudi dels monuments i el plantejament global de l’arqueologia monumental serviren de model per a l’elaboració de l’arqueologia catalana. El llibret de síntesi de J. Gudiol Nocions d’arqueologia sagrada (1902) esdevingué el primer manual modern d’arqueologia, i una de les seves virtuts principals fou haver portat a terme el primer intent de sistematització de l’art medieval català. S. Sanpere i Miquel realitzà el primer gran resum a l’entorn de la pintura medieval, en un discutit estudi sobre Els quatrecentistes catalans (1906), que posteriorment amplià amb un treball sobre Els trescentistes (1921-28). Puig i Cadafalch fou un dels principals iniciadors de la historiografia moderna de l’art medieval. Reflectí el sentir d’una època que utilitzà la recerca del passat com a forma de contribuir a la recuperació nacional. La creació de la teoria del primer art romànic en fou l’aportació més important. Publicà, en col·laboració amb A. Falguera i J. Goday, L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), que representà l’esbós d’un catàleg monumental orientat cap a la definició d’un art nacional inserit en un context universal, en establir una relació entre el medi geogràfic i l’expressió arquitectònica d’un lloc determinat. Les seves teories tingueren una projecció internacional, tant per la participació en diversos congressos com per la publicació, l’any 1928, del llibre Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux X eet XI esiècles, i s’acceptaren definitivament després de la publicació de La geografia i els orígens del Primer Art Romànic (1930); de fet, el més transcendent fou el desvetllament de l’interès internacional pel romànic català tot integrant-lo al conjunt europeu, un tema ja iniciat per alguns estrangers, com E. Bertaux i G. Gaillard. Puig publicà una gran quantitat de monografies d’edificis medievals importants, com les aportacions a l’estudi de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i les esglésies de Terrassa. La seva línia positivista, matisada pel nacionalisme, fou resseguida més tard per Joaquim Folch i Torres, que dotà els estudis d’art d’un corpus d’imatges per establir-ne la filiació artística, classificació i sistematizació d’escoles, autors i periodicitat de la història de l’art. Alhora, es consolidaren un seguit de personatges eclesiàstics interessats per l’evolució de l’art religiós com Ll. Carreras, M. Trens i el pare Suñol de Montserrat. En l’àmbit de la recerca local, cal recordar els estudis de J. Soler i Palet: La parròquia de Sant Julià d’Altura (1893) i Les esglésies de Terrassa (1930), i de B. Bassegoda i Amigó: Santa Maria del Mar (1925). Els treballs d’E. Morera i Llauradó, circumscrits a Tarragona, sobresurten pel seu grau d’objectivitat i rigorositat metodològica; fou col·laborador del gran projecte de Carreras i Candi Geografia General de Catalunya (1909), on s’inclouen estudis d’art. De la comarca de Girona destaca J. Botet i Sisó, que realitzà un estudi bàsic i de referència fonamental per a la numismàtica amb el llibre Las monedas catalanas (1908-11).

Entre els erudits valencians del principi del segle XX cal esmentar J. Sanchis i Sivera. La seva tasca més important fou la desenvolupada a l’Arxiu Capitular de la Catedral de València, on estudià els protocols notarials a fi de documentar molts aspectes de la vida medieval; el resultat de la investigació fou La Catedral de Valencia (1909), i alguns treballs sobre els artistes que hi treballaven, com «Pintores medievales en Valencia» (1930) i «Arquitectos y escultores de la catedral valenciana» (1933), publicats en l’ Archivo de Arte Valenciano , una revista fundada per Ll. Tramoyeres i Blasco, autor que dedicà certa atenció a l’art dels segles XVII i XVIII. Elies Tormo i Monzó, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Madrid i considerat un dels historiadors principals de la pintura valenciana, publicà: Varios estudios de arte y letras (1902), La escultura antigua y moderna (1903), Las tablas de las iglesias de Játiva (1912) i alguns treballs sobre Gerardo Starnina (1910) i Yáñez de la Almedina (1915 i 1924). Com a figura de la historiografia de l’art hispànic, s’ha valorat la seva aportació en el camp metodològic, basat en la visualització directa i intuïtiva de l’obra d’art, en un moment en què els escrits sobre art volien diferenciar-se de la divagació d’arrel romàntica.

C. Sarthou i Carreres féu una guia, València artística i monumental (1927), i un estudi, Castell de Xàtiva (1946), a banda de diversos treballs sobre la pintura medieval valenciana. La producció historiogràfica del català Folch i Torres incorporà la tradició del segle XIX per a l’elaboració de manuals que tenen interès per apropar la cultura al gran públic.

Començà el projecte d’una Història de l’art , amb un volum dedicat a Egipte (1921), que fou interromput després de l’aparició del volum consagrat a Mesopotàmia , el 1922; però despunta el seu Resum de la Història General de l’art (1957), amb un primer volum que integra des de la prehistòria fins a l’art musulmà, i un segon que recull des del preromànic fins a l’art neoclàssic.

J. Pijoan fou bàsicament un gran sintetitzador d’abast internacional. El 1914 ja havia enllestit una Historia del arte , molt reeditada, i el 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya , encomanat per Cambó, però fou més conegut per la seva col·laboració en diversos volums de la col·lecció «Summa Artis» . L’obra de C. Martinell L’art a la seu nova de Lleyda (1924) esdevingué clau dins la historiografia artística; amb posterioritat escriví tres volums de la sèrie Monumenta Cataloniae , dedicats a l’arquitectura i l’escultura barroques a Catalunya (1959-63). Finalment, entre els autors més enigmàtics d’aquests anys cal esmentar Eugeni d’Ors. Aquest interessant crític, considerat l’escriptor català millor informat sobre els nous corrents de l’art universal, fou especialment conegut a partir de la publicació de Lo Barroco (1930), entès com una constant de la cultura.

Les recerques de la segona meitat del segle xx

En les generacions següents ja es despertà l’interès per totes les èpoques artístiques, i es posà especial atenció als períodes més inexplorats. L’aproximació a l’antiguitat tardana només fou possible gràcies a les prospeccions arqueològiques. Per a Catalunya, les síntesis sobre aquest període han anat a càrrec de J. Ferrando, J. Serra i Ràfols i E. Junyent. P. de Palol escriví alguns assaigs historicoarqueològics de l’època paleocristiana i visigòtica, i diversos treballs sobre escultura i mosaics. J. Maluquer de Motes fou un excel·lent representant de l’escola catalana d’arqueologia, deixeble de P. Bosch i Gimpera; gran excavador, s’interessà per temes artístics quan redactà Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya (1986). X. Barral i Altet, autor de L’art preromànic a Catalunya (1981), és un dels especialistes en l’art dels segles VIII al X, i E. Junyent té diversos treballs sobre l’arquitectura religiosa catalana del segle X.