AAVV - Tendències de la historiografia catalana

La segona generació noucentista. La continuació del positivisme

A partir de la segona dècada del segle XX, els joves deixebles de Rubió i Lluch —els que configuren l’anomenada segona generació noucentista— impulsaren un projecte cultural i nacional més científic i més professional. Una contribució d’especial importància en aquest sentit fou Barcelona sense universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837) (1938), de Ferran Soldevila, una síntesi interpretativa que supera amb escreix l’àmbit temàtic del títol. A més d’analitzar la Universitat de Cervera, s’examinen també les acadèmies i totes les institucions culturals que existiren a la capital catalana durant el segle XVIII i principi del XIX. Una altra aportació destacada, deutora en part de la concepció històrica de Soldevila i del renovador influx de Vicens i Vives, fou la producció d’A. Galí. L’ostracisme de què fou objecte, però, provocà que la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936 (1978-81, 23 vols.), acabada el 1945, no veiés la llum fins trenta-tres anys després.

El moviment renovador historicoeducatiu restà escapçat amb la victòria franquista del 1939. La persecució política i cultural suposà una desnacionalització a Catalunya, a València i a les Balears. L’autisme cultural respecte a les noves tendències historiogràfiques europees fomentà la pervivència de l’anterior línia positivista i erudita, que, en molts casos, arribà fins els anys vuitanta, malgrat el seu valuós esforç en l’exhumació documental. Dins la penúria i el marasme cultural del franquisme sobresurten els estudis d’A. Duran i Sanpere i F. Gómez i Gabernet: «Las escuelas de Gramática en Cervera» (1944), J. M. Madurell i Marimon: «Las escuelas de la Seo de Barcelona (notas para su historia)» (1948), les tres monografies de J. Carrera i Pujal: La enseñanza profesional en Barcelona en los siglos XVIII y XIX , La Universidad, el Instituto, los colegios y las escuelas de Barcelona en los siglos XVIII y XIX i La Escuela de Nobles Artes de Barcelona en los siglos XVIII y XIX (1755-1901) (totes tres del 1957), i la «Introducción» de J. Rubió i Balaguer a l’obra iniciada per A. de la Torre: Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. Preliminares (1289-1451) (1971). També a València i a les Balears, el franquisme contribuí a perllongar el positivisme anterior. Al País Valencià, l’interès es continuà monopolitzant cap a la Universitat i els grans centres d’ensenyament. Així ho demostren els treballs d’E. Alastuey (1964) i P. Sanz (1970) sobre la universitat de Gandia, d’A. Palanca sobre la Universitat de València al segle XV (1968) o de R. Novella sobre el Colegio de Arte mayor de la Seda (1966). A les Illes, la persistent ombra del lul·lisme continuà marcant les inclinacions. Els més destacats treballs d’aquest període —el de J. Tusquets (1954) i el de C. Genovart (1968)— continuaren examinant la pedagogia de Llull.

La renovació de la història de l’educació

A partir del final dels anys seixanta i principi dels setanta, la investigació historicoeducativa rebé un important impuls des de les universitats. El 1970 s’implantaren les ciències de l’educació en els estudis superiors i començaren a establir-se disciplines docents, grups d’investigació, reunions científiques i publicacions específiques. Als departaments i a les facultats de Catalunya, València i les Balears la metodologia marxista començà a erosionar els plantejaments positivistes que havien dominat fins aleshores. La disciplina s’obrí als procediments de la història general i, des de la seva anàlisi sectorial, col·laborà amb l’objectiu d’erigir una història total. Així mateix, el tractament de les dades des de perspectives sociològiques i quantitatives suposà l’exploració de noves temàtiques i de nous enfocaments.

A Catalunya, J. Monés i Pujol-Busquets, format dins el nucli de pedagogs de Rosa Sensat, amb la seva obra El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) (1977) s’erigí en el referent de la renovació en l’àmbit de la història de l’educació. Al seu voltant s’articulà un dinàmic grup d’historiadors i historiadores que, el 1973, constituïren el Seminari d’Història de l’Educació. Els seus estudis, referits sobretot al període contemporani, se centraren en l’anàlisi de l’educació obrera i dels corrents pedagògics més progressistes. Són exemples destacats dels treballs d’aquest grup els de M. Rosell: La Generalitat de Catalunya. La política cultural (1977), C. Cañellas i R. Toran: Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1982), E. Fontquerni i M. Ribalta: L’ensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil (1982), i P. Solà: Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939) (1976) i Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) (1978). A la Universitat de Barcelona s’experimentà al final dels setanta una valuosa dinamització de la història de la pedagogia gràcies a autors com B. Delgado i J. González-Agàpito, mentre que, a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, la història de l’educació aplicà una línia de recerca sociològica d’encuny durkheimià a partir del mestratge de J. L. García Garrido i Josep Pallach.

A València, el 1971, la presentació de la tesi doctoral de León Esteban sobre la reforma universitària a la segona etapa de la Illustració valenciana obrí un nou camí d’investigació que fou continuat per un grup de recerca format per J. M. Fernández Soria, J. M. Lázaro Lorente, C. Ruiz Rodrigo, J. Á. Blasco Carrascosa i F. Canes Garrido, entre d’altres. El segle de les llums i els segles XIX i XX han estat els períodes preferits, dedicant-se especial interès a les reformes de la universitat, el pensament pedagògic del krausisme, l’educació dels obrers i les institucions d’ensenyament. De l’aplicació de les anàlisis marxistes a la història de l’educació foren exemples els treballs de M. Baldó sobre la Universitat de València durant la crisi de l’Antic Règim, els d’À. Martínez Bonafé sobre l’ensenyament secundari a la València del segle XIX i els de J. M. Piqueras sobre l’escola i el món del treball. També hi ha hagut una línia d’investigació amb connexions amb la història de la ciència, desenvolupada per J. M. López Piñero, V. Navarro Brotons, J. L. Peset i M. Peset.

A les Balears, en el decurs dels anys setanta, diverses tesis de llicenciatura presentades a la Universitat de Barcelona per autors mallorquins iniciaren una profunda renovació de la història de l’educació de l’illa. Antoni J. Colom estudià l’Institut Balear al segle XIX; G. Nicolau, la Institución Libre de Enseñanza a Mallorca; G. Janer, l’educació a Mallorca durant la Segona República; B. Mulet, els plans pedagògics de la Sociedad Económica de Amigos del País de Mallorca, i B. Sureda, la reforma educativa en el trànsit de la Il·lustració al liberalisme. Els treballs d’aquest grup i la creació del Departament de Pedagogia de la Universitat de les Illes Balears possibilitaren obres de conjunt com L’educació a Mallorca (1977), una aproximació a la història de l’educació contemporània mallorquina (del 1778 al 1936).

El Seminari d’Història de l’Ensenyament impulsà, el 1977, les Primeres Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, celebrades a Barcelona. Des d’aleshores i fins al 1989 se n’han fet noves sessions, que han esdevingut un espai continu de debat i un expositor de la recerca desenvolupada a Catalunya, València i les Balears. El 1983, recollint l’esperit del Seminari, es fundà la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, la qual continuà la tasca d’organitzar les Jornades. Bona part dels materials que s’hi han presentat ha estat publicada i, tot i ser aportacions de desigual valor, el seu conjunt continua essent un referent de primer ordre dins l’àmbit de la història de l’educació.