AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Tanmateix, el dinamisme il·lustrat no se cenyí solament als encàrrecs del poder. Proliferaren les tertúlies culturals com la que reuní Roc d’Olzinelles, Pròsper de Bofarull, el canonge vigatà Jaume Ripoll, José de la Canal i Jaume Villanueva. Florí una brillant plèiade d’historiadors de l’Església: a la Universitat de Cervera, joves promeses —com ara el gironí Francesc Xavier Dorca i Parra— s’aglutinaren entorn del professor Josep Finestres, o del cistercenc Jaume Finestres, autor de la Historia del real monasterio de Poblet en cinc volums (1753-65). Al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes, Josep Martí, Jaume Pasqual i Jaume Caresmar competiren en professionalitat amb els sectors més aptes de la historiografia continental, amb obres com els 12 volums de la Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta , compilada per Pasqual, o una Cathalonia sacra , agençada per Caresmar, el qual, en morir, deixà una herència d’una setantena de títols. La tasca ingent d’aquesta generació, però, fou facilitada per la feina de regesta d’arxivers com Miquel Isalguer que, al segle XV, ordenà amb paciència els calendars de Sant Joan de les Abadesses; Miquel Solsona, que endreçà Montserrat al final del segle XVI; Manel Marià Ribera, que catalogà els pergamins comtals de l’Arxiu Reial al principi del segle XVIII; Francesc Tarafa, que articulà la guia l’Arxiu Diocesà de Barcelona, i Sulpici Pontic, que inventarià l’arxiu catedralici de Girona al segle XVIII.

Als regnes de l’antiga Corona d’Aragó, la Real Academia de la Historia —nascuda el 1738 amb l’aval de Felip V— tingué poca transcendència, i la Reial Acadèmia de Bones Lletres omplí el buit. Aquesta, establerta el 1729 amb les desferres de l’Acadèmia dels Desconfiats, aplegà una respectable gernació d’investigadors sensibles als temes eclesiàstics: A. A. Minuart, A. d’Ametller, J. Tomàs de Boxadors, M. Marià, F. Gil de Frederic, A. de Bastero, A. de Cortés, A. d’Eura, D. Ignasi de Bòria, B. Ribas, A. Lluís Verde, B. Vinyals de la Torre, S. Puig, J. de Safont, F. Armanyà, D. Comerma, F. d’Escofet, N. Mayet, Pere N. Móra, A. Pons, A. d’Armengol i P. Serra. Precisament aquest últim, conscient de les seves arrels nacionals, s’afanyà a aplicar els filtres pertinents al seu Índice de los santos y de los varones y mujeres insignes en santidad en el Principado de Cataluña (1746); també elaborà 12 volums d’una Història eclesiàstica de Catalunya , i treballà —infructuosament— en un diccionari d’història del Principat.

En una altra òrbita política, el futur arquebisbe de Palmira, Fèlix Amat de Palou, reeixí a concloure una magna Historia Eclesiástica, Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803), premonitori de la popularitat que tingué aquest vessant de la disciplina al segle XIX.

Les històries sobre l’Església

Les històries sobre l’Església de l’occident cristià es multiplicaren des que, al segle IX, Haymund d’Halberstad explicà els quatre primers segles de difusió del cristianisme. Tanmateix, les dramàtiques peripècies polítiques noucentistes amb rerefons religiós donaren protagonisme a les històries de l’Església, un gènere tractat per personatges d’idearis ben diferents. Des de l’historiador del dret i les corts aragoneses, Vicente de la Fuente amb Historia eclesiástica de España (1873-75), fins al franciscà Ramon Buldú —que fou director de la Revista Franciscana— , amb la seva Historia de la Iglesia de España desde la predicación de los apóstoles hasta el año 1856 (1856-58). També s’han de comptar les abundants traduccions d’homònimes estrangeres.

En aquesta època, els canals de circulació de la història s’eixamplaren en consolidar-se les publicacions periòdiques. Una de les signatures recurrents en el BRAH fou la de l’epigrafista Fidel Fita, artífex d’una monografia sobre Los reys d’Aragó y la Seu de Girona (1873) i factòtum de la revista Ciudad de Dios , on es recollien notícies sobre estudis monàstics, litúrgics i epigràfics. El pare Fita viatjà a Bèlgica i a França, fou membre dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coïmbra, i es féu càrrec de la part hispànica del Corpus Inscriptionum Latinarum d’E. Hübner. Les deductions d’aquest acadèmic de Bones Lletres beneficiaren, entre d’altres, l’òrgan d’exteriorització de la Renaixença catalana. Fita s’enquadrà en aquesta Renaixença, al costat de Víctor Balaguer, autor de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63), Antoni de Bofarull, que escriví una Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña (1876-78), i Antoni Aulèstia, la Història de Catalunya (1887-89).

En un Estat cada cop més uniformista i preocupat per la vertebració de les seves fonts i de la seva burocràcia, sorgiren successives fornades de recol·lectors de particularitats, folkloristes o etnòlegs. Molts d’ells foren clergues, que seguiren el llegat del recurs oral amb què Narcís Camós (Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, 1657) i Jaume Aixelà i Gassol (Vida ... de ... Benet de Palermo, 1757) enriquiren les seves obres. En aquest sentit, Nolasc del Molar, col·laborador habitual de les fundacions Bíblica Catalana i Bernat Metge i precursor en la publicació de consuetes, examinà les manifestacions de la cultura popular basades en la religió; Miquel d’Esplugues, encarregat de la Fundació Bíblica Catalana i home de confiança de F. Cambó, escriví el 1916 un estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya titulat Nostra Senyora de la Mercè.

D’altra banda, la recerca dels trets distintius de la idiosincràsia nacional fou creditora de V. Serra i Boldú, instigador de l’Arxiu de Tradicions Populars; de R. Serra i Pagès, R. Miquel i Planas, T. Carreras i Artau i J. M. Batista i Roca, motors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; de Joan Segura i el seu Aplec de documents curiosos i inèdits faents per a la història dels costums de Catalunya; de Rafael Ginard, recopilador dels quatre volums d’El cançoner popular de Mallorca; de Cosme Bauçà i Adrover, que n’arranjà quatre volums més; de Marià Aguiló; de Joan Amades, i d’Antoni Maria Alcover.

La disseminació missionera provocà una altra gran comesa antropològica connectada a la història de l’Església. Josep Maria Bernades haidentificat més de 2.300 eclesiàstics catalans traslladats a les Índies des del seu descobriment, fins a l’any 1830. Destaquen: Ramon Paner, un ermità de l’orde de Sant Jeroni, membre de la tripulació del segon viatge de Cristòfol Colom, que evità l’oblit dels mites i les cerimònies dels indígenes antillans a través de la seva Relació sobre les antiquitats dels indis; el geògraf J. Gumilla i Moragues i els humanistes setcentistes J. M. Peremàs i J. Boscana. Tot i que amb la feina d’homes com el jesuïta Enric Heras (1888-1955) germinà l’Institut de Recerques Històriques de Bombai, l’anàlisi històrica de la propulsió mundial del teixit eclesial català presenta moltes incògnites. Com també el paper de les congregacions femenines, que s’intensificà a partir del segle XIX, o l’assistència a Austràlia, on l’abat benedictí Rossend Salvadó fundà Nova Núrsia, i on mossèn Serra era el bisbe auxiliar de Perth durant la segona meitat del segle XIX.

Les aportacions dels investigadors estrangers

Als segles XIX i XX, aquesta doble qualitat —universal i local—de l’Església afavorí tant la inclusió de l’àmbit català en obres de caràcter genèric, com les diligències d’investigadors forans. Continuen essent molt útils els volums que el benedictí alemany Pius Bonifaci Gams publicà en Die Kirchengeschichte von Spanien (1862-79), amb el títol de Series episcoporum ecclesiae catholicae, quotquot innotuerunt a beato Petro apostolo (1873), perllongades per les Series episcoporum ecclesiae catholicae, quae series quae apparuit 1873 completur et continuatur ab anno 1870 ad 20 februarii 1885 (1885).