AAVV - Tendències de la historiografia catalana

Montserrat Jiménez Sureda

Un dels primers referents d’aquesta historiografia, tan antiga com el cristianisme mateix, foren les actes dels màrtirs. Al segle I, el pontífex i sant Climent I disposà que set notaris consignessin curosament tots els fets notables que es produïssin durant les passions dels fidels perseguits.

Hagiografies i cròniques d’ordes religiosos

Als Països Catalans, les primeres notícies conservades sobre aquests testimonis de la fe foren transmissions posteriors, datades entre els segles VI i VII. D’aquí sorgiren les hagiografies, en principi escrites en llatí i, a partir dels segles XIV i XV, també en català. L’exposició de vides exemplars en què es barrejaven la biografia, els panegírics i les exhortations morals acabà essent un gènere literari —fins i tot historiogràfic— amb prou entitat, i amb una llarga trajectòria que arriba fins avui. Els exemples són nombrosos: Història de santa Magdalena i vida de santa Ana, La vida de santa Maria Magdalena en cobbles, Vida de sancta Catherina de Sena i Vida de sant Vicenç Ferrer, Vida de sancta Catherina de Sena dels valencians J. Roís de Corella, J. Gasull, M. Peris i N. Visoles, respectivament; De laudabili vita (1595), de Ramon de Penyafort, escrita pel prior dominicà del convent de Perpinyà, Miquel Llot de Ribera; la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña , de Domènec Ximenes; la vida de sant Dalmau Moner redactada per fra Nicolau Eimeric, l’inquisidor general dels regnes de la Corona d’Aragó; les Vides de sants de Catalunya , del geògraf jesuïta siscentista Pere Gil, i els Flos sanctorum , dels quals es feren moltes còpies i foren llegidíssims al llarg de les èpoques medieval i moderna.

Les cròniques medievals derivaren també d’una font romana, els calendaris, que esdevingueren oficials al segle IV. Durant l’època carolíngia es començaren a generalitzar aquests documents en els centres monàstics, que augmentaren amb l’expansió dels ordes mendicants. Sovint, al final incorporaven un llistat de pontífexs, un abaciologi o un episcopologi, germen d’ulteriors prosopografies. Les mostres d’aquest tipus d’obres són nombrosíssimes i evolucionaren cap a històries genèriques o particulars de les comunitats: s’atribueix al monjo Garcies un tractat sobre el monestir de Sant Miquel de Cuixà escrit al segle XI; els Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Josep en el Principado de Cataluña , de Joan Blanc i Muir tracten del període del 1586 al 1707; al segle XVI, Jaume Anton de Barcelona consignà les diverses fundacions agustinianes del Principat, que foren estampades pel seu germà i autor del Compendio histórico de los ermitaños de NPS San Agustín (1699), de Josep Massot; durant l’època del Barroc, el dominicà Francesc Camprubí confegí els tres volums de la Lumen domus , els annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, que abracen des del 1219 fins al 1634; l’examinador sinodal del bisbat de Barcelona, Jaume Coll, publicà la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), que l’olotí Francesc Marca continuà en la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, segunda parte, desde 1400 a 1759 (1764), i Francesc Aragonès explicà el periple de la comunitat, en els traumàtics anys compresos entre el 1808 i el 1828, en Los franciscanos de Cataluña . En l’actualitat, Valentí Serra de Manresa i Basili de Rubí continuen estudiant l’orde dels caputxins.

E. Zaragoza i Pascual ha investigat els ermitans, que tingueren un pes específic en la religiositat dels antics regnes de la Corona d’Aragó. Ha estat poc estudiat, en proporció a la seva transcendència real, el món de les congregacions femenines. Durant l’Antic Règim, molts convents habitats per dones foren veritables oasis de coneixença. Eulàlia Anzizu —una clarissa del monestir de Pedralbes— promogué, el 1897, els Fulls històrics del monestir de Pedralbes , féu restaurar el sepulcre de la seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, i escriví sobre sant Josep Oriol (1909), el llegendari franciscà (1912) i el cardenal Casañas. Durant els segles XV al XVIII, Europa s’omplí de cronicons que degeneraren en explicacions fabuloses, legitimats per l’ús dels historiadors, la pietat popular i els interessos econòmics, socials i polítics. La Corona d’Aragó no es deslliurà d’aquest corrent, del qual fou exemple el cronista major, José Pellicer de Ossau, autor dels 12 volums d’uns Anales eclesiásticos y seglares de España , i el seu sòsia Joan Gaspar Roig i Jalpí, inventor del suposat Cronicó de Liberat (1669). No faltaren crítics assenyats contemporanis que denunciaren aquestes manipulacions, però calgué esperar un cert temps perquè aquesta reacció es generalitzés. Ni els novators estaven disposats a esvair faules al preu d’arrencar símbols o tradicions susceptibles de causar crisis d’identitat col·lectiva. La història de l’Església se’n ressentí especialment. De fet, el famós canonge de Sevilla, Nicolás Antonio, escriví la seva censura d’històries prodigioses en llatí per esquivar l’enfrontament amb els ordes religiosos directament al·ludits.

El dinamisme il·lustrat

Durant el Renaixement, la manera d’encarar la història de l’Església féu un tomb. L’extensió del cultiu de les lletres, la fascinació per l’antiguitat clàssica, la innovació de la impremta, el progrés de les ciències, els avenços de la crítica i la divisió religiosa del segle XVI foren raons que propiciaren aquest nou enfocament. Malgrat tot, l’apologètica es redoblà, tant en els esforços que feren els membres de les noves confessions religioses per legitimar-se en la història, com en les construccions dels observants de les antigues directrius. En aquest sentit, els reculls històrics sobre l’Església es convertiren en armes publicitàries. D’altra banda, els erudits tampoc no tingueren gens fàcil la recerca de la precisió documental i historiogràfica. El mateix Felip V prohibí el qüestionament d’esdeveniments com l’arribada de sant Jaume o l’aparició de la verge del Pilar. Així doncs, poques iniciatives —una de les quals l’Academia Valenciana de Gregori Maians forjada el 1742— pogueren treballar amb rigor i independència de criteris. La monarquia, en canvi, fou la catalitzadora d’empreses com el Compendio histórico [...] de todas las iglesias metropolitanas y catedrales de España d’Andrés Lozano Parreño (1756).

Expulsats els jesuïtes d’Espanya, a banda de les aportacions historiogràfiques individuals, des del 1795 alguns dels seus components s’entestaren a confeccionar una Historia eclesiástica de España amb la intenció de reparar les omissions de les obres de C. Fleury (Histoire ecclésiastique, 1691), A.-E. Berault-Bercastel (Histoire de l’Église, 1778-90) i J. A. Orsi (Storia ecclesiastica, 1746-61).

Des de Roma, el cardenal Lambertini encoratjà a discutir críticament la vida dels sants. Sorgiren corrents que creien que calia autentificar documentalment qualsevol asseveració. Finalment, els mètodes i les tècniques guanyaren gràcies a les aportacions, entre d’altres, d’homes vinculats a ordes religiosos.

La veracitat de les dades, la depuració de les fonts, les proves i l’exigència analítica es generalitzaren entre els antiquaris de prestigi. Oratorians, jesuïtes i dominicans excel·liren en l’elaboració d’annals. Els congregacionistes de Sant Maür de França havien emprès una obra de gran ressò entre les minories sàvies del continent europeu: la Gallia christiana , transformada en la Gallia christiana novissima al segle XIX. Seguint aquest exemple, la monarquia espanyola engegà l’empresa de l’ España Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España. Origen, divisiones y términos de todas sus sillas en todos los dominios de España y Portugal. Con varias disertaciones críticas para ilustrar la historia eclesiástica de España . L’obra fou encarregada a l’agustinià Enrique Flórez. Amb l’ajut dels investigadors més selectes de la historiografia espanyola, el 1762 el mateix Flórez escorcollà arxius i biblioteques de la Corona d’Aragó. El dominicà Jaume Villanueva aprofundí més que Flórez en els arxius de la Corona d’Aragó i elaborà els 22 volums del seu Viaje literario a las iglesias de España , una memòria històrica en forma d’epístola que l’eclesiàstic remeté al seu germà i acadèmic de la història, Joaquim Llorenç Villanueva.