AAVV - Tendències de la historiografia catalana

L’increment i la diversificació de les investigacions sobre la història de l’Església continuaren durant la dècada del 1960 la tendència ascendent iniciada amb la recuperació de la postguerra. Igualment, els assumptes historicoeclesiàstics catalans afloraren amb més freqüència en simposis que depassaven els límits regionals o locals. En les trobades de la Sociedad de Estudios Monásticos, constituïda el 1962, per exemple (vg. Col·loquis d’història del monaquisme català) , deixaren sentir les seves veus els montserratins Garcia Maria Colombàs, Anscari Mundó, Lluís Recasens, Marc Taxonera o Cebrià Baraut, estudiós del Montserrat del segle XVI i director de la revista Urgellia; els pobletins Guiu Gibert, Lluís Ferrando, Agustí Altisent i Eufemià Fort i Cogul; l’arxiver d’Osca Duran i Gudiol; Vives i Miret; a les Illes Balears, Bartomeu Guasp, el cartoixà Geli i la comtessa Odette d’Allerit, de la Maioricensis Schola Lullistica, i el professor de la Universitat de Barcelona, J. F. Cabestany i Fort, una de les presències més innovadores, amb un estudi sobre l’estat de l’economia dels monestirs catalans segons els fogatges del segle XIV. Tot i la primacia quantitativa de la historiografia factual i de les asèptiques transcripcions documentals, el biaix econòmic, habitual a Europa, afectà la història de l’Església. En un perímetre europeu més ample, l’isolament i la curtedat comparativa de recursos de la ciència hispànica relegà el vessant econòmic a una posició secundària. Això no obstant, l’equiparació amb les historiografies més punteres no trigà gaire a produir-se. Hi col·laboraren reconeguts especialistes d’història de l’Església com J. M. Cuenca Toribio i J. Longares, docents de la Universitat de Barcelona. Un seguit d’àmbits temàtics i metodològics foren iniciats per la paciència de M. Batllori, Casimir Martí, Evangelista Vilanova i J. M. Pons i Guri. F. Tort i Mitjans mostrà la Il·lustració a través de Francesc d’Armanyà i Josep Climent; R. Corts i Blay, Joan Bada, J. Llido, A. Rodríguez i J. Barrio feren el mateix amb Fèlix Amat de Palou, Pablo de Sichar, Josep Climent, Joaquín de Santiyán i Fèlix Torres i Amat, respectivament.

Joves fornades d’investigadors inauguraren senderis i empraren noves tècniques d’estudi. Joaquim M. Puigvert caracteritzà les obreries; E. Tello es decantà per les rendes dels preveres; A. Yetano, per l’ensenyament religiós durant la Restauració; J. Figuerola, per la societat osonenca i el bisbe Strauch durant la crisi de l’Antic Règim; J. Crexell, per la manifestació de capellans del 1966, i M. Jiménez i Sureda, pels efectes de l’accessió dels Borbó a l’Església catalana. També cal afegir-hi les recerques en les quals l’Església no és el centre de la investigació, però hi té un destacat protagonisme secundari. Cal remarcar també la capacitat de convocatòria aconseguida pel I Congrés d’Història de l’Església Catalana, celebrat a Solsona al setembre del 1993, coincidint amb el quart centenari de l’erecció de la seva diòcesi.

La corografia i la història local tenen un deute amb eclesiàstics il·lustrats. Les terres gironines foren recreades per Jaume Marquès i Casanovas. També hi ha els repertoris de Josep Sanchis i Sivera: Nomenclátor geográfico-histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923); les col leccions «Francesc Eiximenis» i «Sant Feliu» sobre les esglésies i els santuaris del bisbat de Girona estructurades per J. M. Marquès i Planagumà. A més, la Unió de Religiosos de Catalunya publicà el Catalònia religiosa. Atles històric: dels orígens als nostres dies (1991), una enciclopèdia dels instituts religiosos des de l’Alta Edat Mitjana.

La perspectiva divergent de M. Menéndez y Pelayo creà una obra cabdal dels estudis eclesiàstics: Historia de los heterodoxos españoles . Entre els dissidents que figuren a l’obra destaquen els albigesos, Arnau de Vilanova, els begards i Anselm Turmeda. Inconformistes que inspiraren els Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV ), que Josep Maria Pou publicà entre el 1919 i el 1926 en l ’Archivo Íbero-Americano , que ell mateix fundà.

D’altra banda, el 1910, J. Miret i Sans historià les cases dels ordes del Temple i de l’Hospital a Catalunya. El seu rastre fou seguit per un bon nombre de polígrafs. A. Rubio i M. Rodríguez retrataren «Els beguins de València en el segle XIV. La seua casahospital i els seus llibres» a Quaderns de Filologia. Miscel·lània Sanchis Guarner (1984); F. Pons, els Místicos, beatas y alumbrados. Ribera y la espiritualidad valenciana del s. XVII (1991); J. Perarnau, director i redactor de l’Arxiu de Textos Catalans Antics , sintetitzà el joaquimisme català; les idees d’aquells que tingueren la doble condició de bellatores i d’ oratores ocuparen les plomes de Sans i Travé (Barberà), L. Pagarolas (Tortosa), J. M. Gasset (Barbens), R. Serra (Puig-reig), M. Pujol (Castelló d’Empúries) i C. Biarnés (Ascó). El 1991 Sans i Travé dirigí una proposta consagrada als ordes militars dels Països Catalans. Les escissions tardanes foren estudiades per J. González en Un segle de protestantisme a Catalunya (1970).

La fi del segle XX ha estat plena d’iniciatives. D’una banda, la Revista Catalana de Teologia ha acollit transcripcions i estudis codicològics de R. Ordeig, i la Fundació Noguera està publicant l’edició del corpus escrit de l’Església catalana medieval, a través de les sèries Textos i documents i Diplomataris . De l’altra, la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana han editat el primer volum de la col·lecció «Clàssics del cristianisme» (1988), que inclou el martiri de sant Fructuós (comentat per Miquel Estradé); els Tractats i sermons de Tomàs Müntzer (introduïts per Ll. Duch); La llibertat del cristià i altres escrits de Martí Luter (glossats per J. Busquets), i la Institució de la religió cristiana de Joan Calví (situada per C. Capó).

S’han celebrat diversos congressos internacionals d’història eclesiàstica comparada, o aplecs estatals, com el I Congrés d’Història de l’Església a Espanya i el Món Hispànic de l’octubre del 1999, que foren una perllongació de les setmanes d’història de l’Església, celebrades a El Escorial entre el 1976 i el 1982, per J. M. Cuenca Toribio. El centre associat a la Universitat Nacional a Distància de Cervera fou l’artífex d’una trobada publicada el 1990: Església i societat a la Catalunya del segle XVIII . El 1997, la Universitat de Girona dedicà unes jornades d’estudi a l’Episcopat i la Il·lustració a la Catalunya del set-cents, que s’editaren amb el títol de Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle XVIII (2000).

L’Església catalana ha reivindicat la formació d’un institut d’història eclesiàstica de Catalunya i d’una subcomissió que, a través de la de l’Estat espanyol, creada el 1955, es fusioni a la Internacional d’Història Eclesiàstica Comparada, del Comitè de Ciències Històriques de la UNESCO. Darrerament, s’està materialitzant una de les reivindicacions del Congrés d’Història de l’Església Catalana: una iniciativa d’història cultural en tres volums que repari una mancança historiogràfica: el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya , primer pas vers la història general de l’Església catalana.

A banda de les aproximacions a temes concrets de la història de l’Església catalana, hi ha obres genèriques com la Iglésia de Christo des d’Adam fins a nosaltres , publicada per J. Pontí el 1932, i la Historia de la Iglesia en España gestada per la Biblioteca d’Autors Cristians i editada l’any 1975. P. Xamena i F. Riera resumiren la Història de l’església a Mallorca (1986), i, el mateix any, V. Cárcel Ortí escriví la Historia de la Iglesia en Valencia , reduïda a la Breve historia de la Iglesia en Valencia (1990). A Catalunya, però, només A. Pladevall ha condensat, en una Història de l’església a Catalunya (1989), unes al locucions lliurades en el full diocesà de Tarragona, Solsona i Vic.