AAVV - Festa popular, territori i educació

Però hi ha també alguns components festius que són obertament teatrals i que podríem classificar segons la seua temàtica: el teatre devot, el profà i l’historicista (Ariño i Gómez, 2012).

El primer segueix el calendari i representa —dins l’església, al carrer o a qualsevol centre cultural— escenes del Cicle Soteriològic Cristià (teatre nadalenc, teatre popular del Carnestoltes, la festa del Corpus, la Setmana Santa o el Misteri d’Elx) i del Cicle Santoral (La festa de Sant Antoni Abat, Els miracles de Sant Vicent o els Angelets d’Ontinyent). Aquestes pràctiques normalment són de caràcter amateur i poden estar representades per persones o per titelles si el públic és infantil. Habitualment, hi ha un text establert que cal respectar, sobretot en el cas dels trops o miracles , on la doctrina no permet una eixida del guió.

Quant al teatre profà, destaquen els sainets representats per les comissions falleres o l’anomenat Teatre faller. Fortament caracteritzat per ser “una manera de fer teatre, tòpica, superficial, poc rigorosa…, plana pel que fa als continguts i de les propostes escèniques” (Sirera, 1977) 3. Els textos poden pertànyer a autors coneguts i consagrats —com Eduardo Escalante (1834-1895)—, però també poder ser reescriptures o adaptacions col·lectives o d’escriptors aficionats.

En tercer lloc, el teatre historicista sol desenvolupar-se durant les festes majors, però està molt a prop també del teatre profà per la seua mateixa idiosincràsia: les ambaixades de les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent o Alcoi representen a la perfecció aquestes pràctiques. Cada vegada més espectaculars i tan pareguts als jocs de guerra i conquesta que tant agraden als nens, són un recurs de luxe per a l’aula.

Els tres tipus de representacions van acompanyats d’efectes visuals i sonors com el foc i la pólvora, sol haver-hi música, vestuari, elements d’ atrezzo , tramoia i decorats. Són components de vital importància i poden anar evolucionant amb el pas del temps. No obstant això, uns pocs han perviscut quasi intactes a través dels segles, com l’espectacular Magrana i l’Araceli del Misteri d’Elx .

3. La didàctica del teatre de caràcter festiu

Una vegada identificats els components dramàtics de les festes, cal reflexionar sobre la metodologia que podem emprar per tal d’aprofitar-los des de l’àmbit de la didàctica i convertir-los en eines de treball a les aules de les diverses etapes educatives. Els projectes o activitats hauran d’estar organitzats per cicles i requeriran el coneixement profund de la festa que es vulga treballar per part del professor, així com el plantejament d’uns objectius globals i específics realistes. Alguns dels propòsits clau són:

1. Descobrir el text teatral: els diàlegs, els monòlegs, els aparts, les acotacions, els personatges i l’estructura.

2. Entendre el teatre com a espectacle: la posada en escena, el treball de l’actor, la tramoia, els decorats, el vestuari, la música, el maquillatge, l’escenografia (el teló, l’ atrezzo ), la il·luminació.

3. Millorar l’expressió oral, millorar la dicció i aprendre a entonar correctament.

4. Augmentar la capacitat de l’expressió corporal, fent del cos i la veu un instrument d’expressió i comunicació.

5. Millorar l’expressió escrita, atenent a la diversitat textual.

6. Millorar la comprensió lectora.

7. Augmentar la capacitat de memorització textual.

8. Treballar en equip, compartir feina i responsabilitats.

9. Millorar les habilitats socials.

10. Conéixer la cultura i les tradicions populars.

Passem a continuació a donar alguns exemples d’activitats adequades per a l’assoliment dels objectius definits. Veurem que hi ha diferències entre les activitats proposades per a tots els alumnes, per als dels cicles inicial (CI) i mitjà (CM), i algunes més apropiades per al cicle superior (CS), atenent a la seua dificultat 4:

1. Jocs de rol. [CI/CM]

2. Activitats d’expressió corporal (mímica, gest i postura). [Tots]

3. Dramatitzacions espontànies o preparades, lligades a la seua vida quotidiana o no. [Tots]

4. Lectures dramatitzades amb públic. [CI/CM/CS]

5. Interpretacions de diferents personatges. [Tots]

6. Jocs lingüístics: embarbussaments, el telegrama, imitacions… [Tots]

7. Transformar un conflicte de la seua vida personal en un text apte per ser dramatitzat. [CS]

8. Transformar un text narratiu en un text teatral. [CS]

9. Dramatitzar gags. [CI/CM/CS]

10. Elaborar el dramatis personae d’una obra i fer càstings. [CS]

11. Narracions espontàniament dramatitzades. [CS]

12. Visionar obres de teatre (fer d’espectadors). [Tots]

13. Visionar-se representant i autoavaluar-se. [CS]

14. Activitats de memorització (dites, poemes, refranys, textos…) [Tots]

15. Recitació de textos poètics i narratius. [Tots]

16. Transformació i dramatització de textos. [CS]

17. Escriptura col·lectiva d’un text i la seua representació en públic. [CM]

18. Transformació d’una cercavila o processó popular en altra per a contar un fet històric, inventat o fer exaltació de valors positius.

19. Representació d’un muntatge popular per a públic fora de l’àmbit escolar.

20. Confecció de decorats, elements diversos, vestuari… [Tots]

21. Confecció d’un teatre de titelles i representació d’una obra popular o inventada. [Tots]

22. Inventar o aprendre coreografies. [Tots]

23. Cantar cançons i interpretar-les amb instruments. [Tots]

4. Conclusions

I ja a tall de cloenda, només unes paraules per a destacar que reunions científiques i jornades experiencials com aquestes demostren que, malgrat que el drama en català ha patit de pobresa textual en alguns moments històrics, hi ha una gran riquesa espectacular en l’àmbit de la festa. Així, la diversitat d’activitats que el teatre ens proporciona augmenta exponencialment si utilitzem les manifestacions escèniques de la festa popular. Finalment, també ens sembla que estudiar i llegir teatre té més sentit i resulta més enriquidor si des dels primers anys d’escolarització s’introdueix la pràctica teatral com un joc o una festa. Els nens sempre estan disposats a jugar, la qüestió és si nosaltres estem preparats per a convertir-nos en mestres de cerimònies i deixar que s’alcen de la cadira i siguen els protagonistes del seu aprenentatge. Si és així, aconseguirem una escola nova, pràctica, eficient i capaç de modelar ments creatives i ciutadans solvents per a actuar en l’escenari incert que és el món.

Referències bibliogràfiques

ADELANTADO, V. i SIRERA, J. L. (1999): “Festes i teatre. Antecedents històrics”, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana , València, Consell Valencià de Cultura, 19-40.

ARIÑO, A. i GÓMEZ, S. (2012): La festa mare: les festes en una era postcristiana , València, Museu Valencià d’Etnologia-Diputació de Valéncia, 319 p.

BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): “Teatre a les Falles”, en Ariño Villarroya, A. (dir.), El Teatre en la festa valenciana , València, Consell Valencià de Cultura, 327-356.

BORREGO, V. (1993): “La estética de las fallas”, en: Ariño Villarroya, A. (dir.), Los escultores del fuego , València, Diputació de València, 199-241.

ESCOLA DR. ALBERICH I CASAS (2010): El teatre. Eina d’expressió i de cohesió social . “X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat” concedit per l’Ajuntament de Reus, Ajuntament de Reus, 2010. Disponible a http://www.reus.cat/sites/reus/files/2011%2005%2026%20PREMI_AFS_2010_web.pdf[5-3- 2015]