AAVV - Festa popular, territori i educació

4Sobre el Cant de la Sibil·la a Mallorca, també declarat Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat, vegeu, per exemple, Vicens (2004).

5En paraules d’Antoni Comas (1972: 213), “Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels sants, gairebé sempre sota una advocació concreta. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva”. Prenem la referència dels més de 30.000 goigs documentats de Carbonell et al . (1979: 221). En Vela (2009) es pot consultar un important recull de recursos sobre goigs en Internet, acompanyats de comentaris i notes.

6Es coneix com el cant de la carxofa la interpretació d’uns motets que, en algunes localitats de l’Horta (Silla i Alaquàs), es fa com a cloenda de la processó (Frechina, 2011: 38; Reig, 2011: 372). Quant al cant de l’aurora , es canta a trenc d’alba, recorrent els carrers de la població, a fi de despertar els parroquians perquè assistisquen al rosari (Frechina, 2011: 38).

7Sobre el cançoner nadalenc català, vegeu l’estudi d’Oriol (1995) a propòsit del cas concret d’Andorra. En l’àmbit valencià Reig (2011) inclou un subapartat sobre “ Arguilandos i nadales” (p. 364-369) dins l’extens capítol “Els gèneres de la música tradicional i folklòrica valenciana” (p. 187-467).

8Carbonell, Espadaler, Llovet i Tayadella (1979: 225).

9Vegeu, sobre les cançons valencianes de Pasqua, les consideracions de Reig (2011: 349-352).

10En Borja (2013: 199) ja observàvem que “un dels cicles més productius de la poètica popular valenciana, el de les «cançons de Pasqua», és particularment propens a la picardia eròtica. No debades, la Pasqua (amb l'atàvic ritual de la mona, indestriable de les excursions i els jocs adolescents i juvenils) és una festivitat que se celebra a la primavera incipient: precisament el període amb major efervescència dels instints, els delits i els sentits. Els berenars de la mona de Pasqua han estat tradicionalment un pretext per a l’aparellament, el nuviatge i el festeig; i les cançons típiques d'aquest temps de gaubança sensorial i sensual ho reflecteixen en els temes, les lletres i la joia melòdica”. Amades (1950: 914) també explica: “A València, la mona de Pasqua no comprèn sols el pastís tradicional concretament, sinó l’àpat que hom va a fer als afores dels nuclis urbans […]. La berenada sol acabar amb ballarugues i comporta festeigs i prometatges”.

11Sobre els Moros i Cristians i les ambaixades vegeu, per exemple, Borrego i Hernández (1999). Aquests autors no s’estan d’afirmar: “Quant a les ambaixades, en principi crida l’atenció, a més del deslligam entre el valencià, parla comuna de la majoria dels festers, i el castellà en què majoritàriament estan redactades, la gran quantitat d’anacronismes de què estan plenes” (1999: 270). El conjunt del volum en què s’inscriu aquest treball, dirigit per Antonio Ariño, és una obra de referència sobre les freqüents i fèrtils vinculacions entre teatre popular i festa en el context valencià.

12En Borja (2014: 51-52), comentant aquests capítols del Llibre dels fets , ja subratllàvem que “la cessió de València es produeix com a conseqüència d’un simple pacte entre el rei cristià i el rei moro Çaen”. I hi raonàvem: “Si la conquesta de València —amb totes les disputes consegüents— és, com se sap, el referent a què remeten les arreladíssimes festes valencianes de moros i cristians , els parlaments entre els missatgers àrabs i el rei Jaume I aporten una base històrica per a les actuals ambaixades : uns actes que, juntament amb les desfilades, integren el nucli central de les referides festes populars de moros i cristians . A fi de comptes, les ambaixades semblen rememorar aquelles iniciatives diplomàtiques que tant de pes específic van tenir en la successió dels fets”.

13Sobre el cant d’estil i les albades vegeu, per exemple, Frechina (2011: 61-92) i Reig (2011: 243-287).

14 http://www.canpop.org.

Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics

Tatiana Jordà Fabra 1

1. Introducció

El mestre del Segle XXI s’enfronta a una realitat que canvia vertiginosament amb la incommensurable quantitat d’informació que ens proporcionen internet i les xarxes socials. Ha d’encarar un entorn general de crisi, on el valor de la cultura decreix i l’educació té reptes com la globalització, la multiculturalitat, el canvi constant com a element generador d’inestabilitat o la desafecció dels ciutadans per les institucions. Llavors, què ha de ser l’escola en aquests moments? Només un lloc que integre l’aprenentatge de llengües, noves tecnologies i que proporcione l’alfabetització informàtica tan demandada pels pares i defensada pels plans d’estudis? No oblidem que l’escola hauria de ser també un espai on aprendre a conéixer i créixer en el nostre entorn cultural. És un món gran i sense fronteres, per això, precisament, necessitem arrels que impedisquen que ens perdem. A més a més, crear ciutadans del món oberts i respectuosos amb les tradicions dels altres passa pel coneixement, la valoració i el respecte per la cultura popular pròpia. I quina millor forma de connectar als nostres alumnes amb l’univers que els envolta que l’ample i ric ventall que ens proporciona la cultura popular relacionada amb les festes del nostre calendari. Si l’escola ha de ser també un entorn lúdic i un lloc on gaudir, sembla clar que la festa és l’eina perfecta perquè els nens gaudisquen mentre aprenen.

Però el mestre no pot limitar-se a ser un transmissor de coneixements que explique el simbolisme de les Falles o dels Correfocs sinó que ha de ser un mediador entre les manifestacions culturals i els nens, un agent que aconseguisca animar els infants i despertar el seu interés pel món festiu que els envolta. Com aconseguir-ho? Pensem que les manifestacions literàries i, més concretament, les manifestacions teatrals que formen part d’aquest teixit festiu propi valencià són perfectes per als nostres propòsits. A més de constituir un ric patrimoni cultural sempre en perill de desaparició, creiem que el mateix caràcter de joc inherent al fet teatral el converteix en l’aliat perfecte per a enganxar els nens a aquestes tradicions. D’altra banda, podrem comprovar com el treball dels elements teatrals de la festa ens proporcionarà una quantitat enorme de possibilitats didàctiques per a desenvolupar habilitats i despertar sensibilitats només accessibles a través de les vivències que proporciona el drama. Altres models educatius com ara l’anglosaxó (el qual és tradicionalment de caràcter més pragmàtic) o els primers models d’ensenyament superior europeus mostren molt més interés tant pel teatre quant als continguts com pel que fa a l’ensenyament del fet teatral i a la utilització de tècniques teatrals dintre de l’aula. Els infants aprenen experimentant, sentint i, en bona part, jugant.

Per què hem de conformar-nos amb una escola que isca una vegada a l’any a veure una obra de teatre i que faça una representació nadalenca? És un contacte escàs i estrany amb el teatre, que no fomenta l’estima i el respecte per una manifestació social ancestral. Tot i que els nens comencen a desenvolupar-se imitant i actuant, paradoxalment, quan arriben a l’escola on la tasca fonamental és aprendre, nosaltres anem allunyant-los a poc a poc d’eixa acció. Els seiem en la cadira i, a mesura que van creixent, l’única cosa que han de fer és escoltar.

Volem una societat d’emprenedors però no ensenyem a fer ni a sentir ni a pensar ni a reflexionar. Tot això podem recuperar-ho incloent el teatre a les activitats escolars diàries, fent que el teatre vaja a l’escola i no l’escola al teatre. Volem ensenyar a estimar la tradició —donar valor a la cultura pròpia i aliena—, volem un ensenyament més pràctic i volem gaudir ensenyant i aprenent. Per això, les expressions teatrals que formen part de les diverses manifestacions festives són valuoses pel mestre que vulga endinsar-se en aquest viatge. Passem, doncs, a identificar els elements teatrals essencials que trobem al gruix de les nostres festes, els tipus de propostes didàctiques que poden desenvolupar-se —sempre apuntant als xiquets com a agents protagonistes—, així com els objectius generals i específics que assolirem amb aquestes.