AAVV - Festa popular, territori i educació

Efectivament, la festa ha continuat fins al present com un espectacle que reuneix un nombrós públic.

Un model que, amb el pas dels anys, també ha evolucionat. La festa, actualment, se sustenta en el món associatiu i, en no poques localitats, un imparable increment de la presència de cavalleries vinculades a clubs o escoles d’equitació ha substituït o minimitzat aquell intent de representació històrica que van tenir els reinventats Tres Tombs de finals del segle xx. La desfilada esdevé el moment adequat per al lluïment d’una indumentària diversa —sigui a l’anglesa, a la serrana o a l’andalusa— i per a mostrar les habilitats dels genets. I algunes celebracions acaben, com no pot ser d’altra forma, amb una exhibició de doma.

Entre “la folklorització del folklore” —optant no tant per la representació del passat com per l’ús d’uns referents fàcils i que l’espectador pot identificar— i el nou sentit de l’acte com a exhibició de les cavalleries emprades en activitats lúdiques o esportives, la festa dels Tres Tombs va evolucionant i diversificant-se segons els indrets.

Hi ha, en tot cas, celebracions singulars com l’Encamisada de Falset. L’origen d’aquesta celebració s’atribueix popularment a la commemoració d’una victòria dels falsetans sobre tropes enemigues que havien assetjat la població un 17 de gener. Els falsetans es vestiren amb camisa blanca per a diferenciar-se de l’enemic i encobrir-se, ja que era un dia boirós. Això els permeté de guanyar el combat. Al segle XIX, però, l’Encamisada era un acte més dins la celebració de la festa de sant Antoni. Avui, l’Encamisada és tota la festa. És important, doncs, el canvi de referent. S’ha passat de la invocació a sant Antoni a la commemoració d’una suposada victòria —fonamentada més en l’enginy que en la força— de la població: d’un referent religiós a un referent laic.

Convé, per tant, tenir en compte tots aquests processos de transformació de la festa per no creure que la mimètica, o l’intent de repetició mimètica del passat constitueix l’única forma de preservar allò que anomenem tradició .

En altres indrets —en són exemple les Terres de l’Ebre i moltes comarques del País Valencià—, els animals desapareixen pràcticament com arreu, però la festa continua a partir del reforçament de tot un conjunt d’elements presents històricament a la celebració: les fogueres, les captes i la subhasta, les representacions de teatre popular o la sortida de diablets i màscares, que formen part d’aquestes representacions.

Sembla clar que una bona estratègia per a la continuïtat de la festa radica, doncs, en “el reforçament de tots aquells aspectes de la celebració que, independentment de la seva significació original, són útils en el moment actual perquè afavoreixen la creació d’espais de relació, d’esclat lúdic o d’intervenció participativa en la col·lectivitat a determinats sectors de la població”. I aquí convé insistir en el caire de referent d’identitat que tenen les festes. La festa necessita d’una comunitat que la celebri, però alhora construeix la comunitat. Hom considera que forma part de la comunitat en la mesura que participa de la seva festa. En aquest sentit, els antics rituals de la festa de sant Antoni adquireixen un nou sentit com a referent identitari de grups urbans que tenen, o troben, les seves “arrels” en una població d’origen. N’és un bon exemple, però en absolut l’únic, la santantonà de moltes poblacions dels Ports, escenificació de lluita entre el cel i l’infern, entre sant Antoni i els dimonis.

Bona part de les representacions teatrals de la festa es basen en la vida del sant, enriquida amb més o menys components llegendaris. Antoni abandona les riqueses del món per a esdevenir anacoreta i les escenes ens mostren els miracles — com la curació de la filla d’un rei— però també les temptacions i enganys dels dimonis, en una trama sovint adobada amb components com la figura burlesca de l’acompanyant del sant o el fet que un home interpreti el paper femení de diablessa que el vol seduir. Representació, doncs, de la lluita del bé contra el mal, del cel que triomfa sobre l’infern, però també de la superació de les temptacions del món.

És interessant constatar la vigència actual d’aquestes representacions. Efectivament, en l’àmbit del teatre popular català —el cas dels balls parlats de la Catalunya Nova en seria un bon exemple—, de l’ampli repertori temàtic de les representacions de carrer existents en el passat, sembla que n’hi ha tres tipus que han conservat o retrobat el seu paper simbòlic en el present. D’una banda, la representació del conflicte ancestral, dels diables encapçalats per Llucifer i la Diablessa, vençuts per sant Miquel i els seus àngels: el Ball de Diables, rerefons històric, de moltes manifestacions actuals de foc a les festes majors del país. Conflicte que reflecteixen també les escenificacions de moros i cristians, en les seves diverses tipologies. De l’altra, les representacions teatrals de caire burlesc —un component també es prou present en la figura dels diables festius– i, encara, les representacions de caire hagiogràfic, de caire local, que més enllà de l’expressió d’unes creences religioses tenen un valor significatiu com a referent d’identitat. Certament, el conjunt de manifestacions de teatre popular propis de la festa de sant Antoni —amb diàlegs i desenvolupament argumental o en cercaviles on els personatges interactuen amb el públic— participen de molts dels trets que expliquen la vigència d’altres mostres de teatre popular: el bé i el mal, la provocació o la broma. Les màscares rituals presents a les festes hivernals —diableres, diablets, botargues— esdevenen dimonis de la festa cristiana però mantenen al carrer el seu paper en l’ocupació de l’espai festiu —que pot arribar a l’interior de les cases pels balcons— com a conductors de la festa, en les captes, en l’organització d’activitats com el gall bandejat, en la provocació sexual… La figura de la màscara, que no és simplement una disfressa, sinó que serveix per a deixar de ser un mateix i esdevenir un personatge amb una funció, amb un paper en la celebració, és cabdal.

I tot això en un context de participació: la capta o plega en què es recullen les aportacions —menjar, dolços, pastissos i licors casolans…— que després són subhastades a benefici del sant , és a dir, de la festa. És clar que avui ja no rifarem un gorrinet, baconet o porquet que anés solt pels carrers i fos alimentat per tota la comunitat. Com a molt, podem fer una rifa d’embotits i productes derivats del porc, d’acord a les normatives vigents —lleis sobre animals i sanitàries—, i ni podem esperar que els moliners de la vila aportin sacs de farina a benefici de sant Antoni, encara que com a Biar es pugui continuar fent la rifa. Però la dinàmica de participació que es deriva de la plega i subhasta és cabdal i exigeix un ritus: un Rei Pàixaro, a Biar, que ens recorda les antigues festes de folls, o uns diablets que, com a la Torre del Compte, porten encara uns sabres metàl·lics amb què aplegaven antigament els trossos de cansalada que els hi oferia el veïnat.

I el foc, element important en les festes hivernals. Fogueres al voltant de les quals es balla la jota, es fa un ball rodat, de plaça… Fogueres pels carrers, al davant de les cases, al voltant de les quals tomben els animals com a ritus de protecció o que s’han de saltar. Fogueres que exigeixen preparació, que impliquen sectors concrets de la població, com en el cas de les barraques del Ports, de forma cònica, com ho és també la foguera monumental de Canals.

A la festa de sant Antoni la paraula és un component molt important: les lloes, els versets, els ditxos ; poesia popular, en definitiva, que reflecteix fets i esdeveniments d’actualitat, fa crítica de personatges, expressa reivindicacions o fa burla…; poesia oral, preparada per al moment o potser improvisada, recitada o cantada segons el costum, un component importantíssim de la festa. La paraula fusiona passat i present, amb cobles i versos que es repeteixen d’any en any, o que es fan nous, es composen per a cada festa o s’inventen al moment. La paraula, recitada o cantada, que pot fer de l’espectador, actor. Dels versos que els pagesos recitaven davant la imatge del sant, en el moment de fer-li una ofrena, després de beneir l’animal, als que, a la plaça, davant de tothom i adreçats a un públic específicament local, pot aviar el corresponent rapsode de la població. De les cançons de picat a ritme de ximbomba, en els pobles mallorquins, als combats dialèctics entre fadrins —comparses de quintos i gitanos — a la festa de la Granadella (les Garrigues) o les rondes al so de formacions de corda.