AAVV - Festa popular, territori i educació

Hi ha prou a fer una ullada a la base de dades d’un projecte com el Canpop 14per a comprovar, sense forçar l’exemplificació, que una quantitat notable de les nostres cançons (265 de les 748 que s’hi van catalogar en una primera fase), responen en realitat a contextos que admeten la qualificació de festius . I igualment il·lustratiu resulta, en aquest mateix sentit, fer un repàs sumari als grans cançoners d’Amades (1950), Seguí (1973, 1980, 1990) o Ginard (1966-1975). Les cançons festives són, sens dubte, un contingent important que cal interpretar en coherència amb algunes de les funcions que Petr Bogatyrëv (1982) establia en la seua ja clàssica aproximació pragmàtica a les cançons tradicionals: com a signe de pertinença a un col·lectiu, com a signe d’identificació, d’indici de l’estat civil (cal recordar que festeig i festejar són paraules que deriven de festa ) o, simplement, estètica. I és que la festa (i, amb la festa , la poètica de la festa , de l’himne de festes d’Alcoi fins a la versió més estrafeta, etílica i rogallosa de “La manta al coll i el cabasset”) és un poderós vector de cohesió social, un imponderable element de referència identitària, un espai inefable d’oportunitats per a la consolidació de relacions i afectes personals. En definitiva: un molt estimable pretext per a la sempiterna recerca de la bellesa i la felicitat humanes, incertes i efímeres —tossudament inaprehensibles.

Ens reconeixem i ens identifiquem —ens socialitzem i ens emocionem— en la lletra improvisada d’una glosa, una albada o una corranda; en l’emocionant prodigi del Cant de la Sibil·la o del Misteri d’Elx; en els versos d’una ambaixada; quan entonem en família “Ja s’acosta Nadal” o quan ens esborronem “En veure despuntar el major lluminar”; en el Tirisiti d’Alcoi que canta allò d’”El sereno s’ha perdut en la font de la Salut”; en els somriures picardiosos dels adolescents considerant que “El dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxirulo no se li empinava”; en el clam del capità moro que ordena “Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’entrada!”; o cada volta que exorcitzem dimonis i concitem l’alegria unint la nostra veu als qui s’arranquen amb “El tio Pep se’n va a Muro”, “No en volem cap que no estiga borratxo”, “Ja ve Cento de ca la nòvia”, “Arròs en ceba, ceba en arròs”, “Alça l’aleta, polleta”, “Serra de Mariola”, “Posa vi, vosa vi, posa vi”, “Ma mare m’envia a l’horta”, “El dilluns volem fer festa”, “Xe que a gust, xe que a gust, xe que a gust”… En la poètica popular de les festes i de la festa —volem dir— ens afirmem com a membres d’una col·lectivitat humana amb veu pròpia, singular i intransferible, en la complexa simfonia de la humanitat. Ens sentim part d’una comunitat cultural amb capacitat per a crear i recrear espontàniament un imaginari compartit.

Això, si més no, és el que vam pensar la nit del 23 al 24 d’abril de 2015 quan, acabada l’actuació del grup Trocamba Matanusca a Cala Mera d’Ontinyent en el VI Curs de Cultura Popular sobre “Festa Popular i Educació”, un alumne desinhibit i ufanós —amb veu inconfusiblement cassallera— es va arrancar a cantar a cor què vols cor què desitges: “Bataller, si vas a l’hort, porta figues, porta figues”. Mentre tota la colla de joves universitaris reia l’enginy i la descaradura d’aquell estudiant extravertit que recreava amb sornegueria la vella cançó popular i l’actualitzava amb el cognom del carismàtic Dr. Alexandre Bataller, director i responsable màxim d’aquell esdeveniment acadèmic, pensàvem que allò, en efecte, era una autèntica festa: tot un poema —amb joc de contrafactum inclòs.

Referències bibliogràfiques

AMADES, J. (1950): Costumari català. El curs de l’any , vol. II, Les carnestoltes. La Quaresma. Setmana Santa. El cicle Pasqual , Barcelona, Salvat – Edicions 62, 1012 p.

— (1951): Folklore de Catalunya: cançoner , Barcelona, Selecta, 1396 p.

BOGATYRËV, P. (1982): “La «funcionalità» della canzone popolare”, en: Elide CASALI, Letteratura e cultura popolare , Bolonya, Zanichelli, 148-156 p.

BORJA, J. (2013): “Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià”, en: Anna Francés i Jaume Guiscafrè (ed.), Erotisme i tabús en l’etnopoètica , Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 189-202 p.

— (2014): Papers d’etnopoètica , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 296 p.

BORREGO, V. i HERNÁNDEZ, G. M. (1999): “Els moros i cristians”, en: Antonio ARIÑO (dir.), El teatre en la festa valenciana , València, Consell Valencià de Cultura, 259-274 p.

CARBONELL, A., ESPADALER, A. M., LLOVET, J., i TAYADELLA, A. (1979): Literatura catalana dels inicis als nostres dies , Barcelona, Edhasa, 538 p.

CASTAÑO, J. (1997): L’organització de la Festa d’Elx a través del temps , València, Consell Valencià de Cultura, 138 p.

— (2001a): “Guia de la representació” i “Guia de la Festivitat”, en: La Festa d’Elx , Alacant, Patronat Nacional del Misteri d’Elx - CAM, p. 33-56 p.

— (2001b): Aproximacions a la Festa d’Elx , Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 423 p.

COMAS, A. (1972): “Els goigs”, en: Martí de Riquer i Antoni Comas, Història de la literatura catalana , vol. 4, Barcelona, Ariel, 213-248 p.

FRECHINA, J. V. (2011): La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns , València, Acadèmia Valenciana de la llengua, 596 p.

GINARD, R. (1966-1975): Cançoner popular de Mallorca , Mallorca, Moll, 4 vol., (367, 419, 471, 597 p.).

ORIOL, C.(1995): El cançoner nadalenc català al Principat de Catalunya (1853-1951) , Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 168 p.

— (2002): Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana , Valls, Cossetània, 174 p.

REIG, J. (2011): La música tradicional valenciana. Una aproximació etnomusicològica , València, Institut Valencià de la Música, 570 p.

SEGUÍ, S.(1973): Cancionero musical de la provincia de Alicante , Alacant, Diputació d’Alacant, 557 p.

SEGUÍ, S., OLLER, M. T., LÓPEZ, J. L., PARDO, F., i GARRIDO, S. (1980): Cancionero musical de la provincia de Valencia , València, Institut Alfons el Magnànim, 997 p.

SEGUÍ, S., PITARCH, R., LÓPEZ, J. L., i OLLER, M. T. (1990): Cancionero musical de la provincia de Castellón , València, Caja Segorbe Caja de Valencia - Fundación Caja Segorbe, 631 p.

VELA, N. (2009): «Els goigs a través de recursos electrònics», Bid. Textos universitaris de biblioteconomia i documentació , 23, desembre de 2009. Disponible en http://bid.ub.edu/23/vela1.htm

VICENS, F. (2004): El cant de la Sibil·la a Mallorca , Palma de Mallorca, Documenta Balear, 140 p.

1Aquest article s’emmarca en una línia d’investigació sobre literatura popular catalana que ha rebut finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat a través del projecte de R+D: FFI2015-64128-P.

2Professor Titular d’Universitat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Grup d’Estudis Etnopoètics. Xarxa d’Innovació Geografies Literàries 3.0

3Per a una primera aproximació a la Festa d’Elx vegeu, per exemple, els treballs de Castaño (1997, 2001a i 2001b).