AAVV - Festa popular, territori i educació

La festa, així entesa, es constitueix com una forma d’expressió simbòlica del poble o de la comunitat humana que la protagonitza. Com més identificat o com més articulació com a societat tinga un poble o una comunitat, més genuïnament pròpies i singulars, més irrepetibles i inimitables seran les seues festes i celebracions. El temps actual arriba farcit de festes, tant en quantitat com en varietat. Si pensem en el cas valencià, en trobaríem un bon grapat: moros i cristians, falles, fogueres, carnestoltes, Setmana Santa, festes patronals, etc. Un patrimoni viscut, associat a un territori, que té la seua dimensió social i, en conseqüència, educativa.

2. Setze visions que exploren la festa popular i la seua vessant educativa

De la unió dels esforços de la Xarxa d’Innovació Geografies Literàries i del Grup d’Estudis Etnopoètics naix una proposta que, des del component folklòric i simbòlic de la festa, mira cap al territori, amb una finalitat educativa. El Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) havia organitzat, amb caràcter bianual, cinc edicions del “Curs de Cultura Popular”: Benissa, 2004 (“Narrativa Oral: Rondalles i llegendes en l’imaginari col·lectiu contemporani”), Cala Millor, 2006 (“La poesia oral: gèneres, funcionalitat i pervivència”), Salou, 2008 (“El rei Jaume I en l’imaginari popular i en la literatura”), Altea, 2010 (“Mites i llegendes: realitat, història i fantasia”) i Palma, 2012 (“Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI”). Per la seua banda, el grup Geografies Literàries organitzà a la Facultat de Magisteri de València les seues primeres Jornades, Literatura, Territori i Educació a València, l’any 2013, un any després del I Congrés Geografies Literàries. De la unió i recerca de confluències i sinergies entre aquests dos grups nasqué una reunió científica, a les ciutats d’Ontinyent i Bocairent, els dies 23, 24 i 25 d’abril de 2015: el VI Curs de Cultura Popular – II Jornades Literatura, Territori i Educació. Del conjunt d’aportacions sorgides d’aquest encontre, a més d’altres arribades posteriorment, un comité científic conformat pels editors de l’obra ha fet la selecció de textos que ací presentem. Un volum col·lectiu arrelat al territori que es presenta escrit en quatre llengües. Dels setze capítols que conformen el llibre hi ha tretze en català, un en francés, un en anglés i un altre en castellà. En farem, tot seguit, una mirada general, seguint l’ordre i estructura del volum.

En la primera secció (“La dimensió literària” )inclou quatre capítols que destaquen els elements literaris, teatrals i espectaculars que la festa crea i expressa.

Joan Borja (“Festa i poética popular”) aborda la qüestió de la poètica popular, és a dir de l’art dels versos i de les cançons tradicionals i col·lectives com a ingredient consubstancial de les manifestacions festives, des del Misteri d’Elx i el Cant de la Sibil·la fins el cicle de Nadal i Pasqua i les festes de Moros i Cristians.

Tatiana Jordà (“Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics”) identifica i explora els elements teatrals presents a les festes valencianes (processons, cercaviles, peregrinacions, danses i formes diverses de teatre), un punt de partida per a generar propostes didàctiques.

Salvador Palomar (“Teatre popular a l’entorn de la festa de Sant Antoni”) analitza el component teatral al voltant de la festa de Sant Antoni a partir de múltiples exemples, al llarg dels territoris de parla catalana, fruit del seu coneixement personal: santantonades, balls de dimonis, poesia oral, rituals de capta, etc.

Llorenç Soldevila (“La Patum, la Muixiganga i els Castellers: centres de la Festa a Endrets.Cat”) mostra, a partir de manifestacions literàries diverses (extretes del web Endrets.com, que ell mateix dirigeix) les possibilitats d’estudi de la festa popular a partir de la Patum, la Muixeranga i els Castells, i aquests enllaçant-los amb els seus més que probables orígens en aquella. I tot de la mà de la literatura que aquestes manifestacions han generat en els darrers cent anys.

La segona secció (“L’expressió carnavalesca”) recull tres textos que fixen la mirada en tres qüestions diverses al voltant de la festa de Carnaval. Dos treballs centrats a l’illa de Mallorca i un altre a una altra illa, ben allunyada d’aquesta, la Guadalupe.

Jaume Guiscafrè (“La simbombada: una performance carnavalesca del llevant mallorquí”) fa una anàlisi descriptiva d’una simbombada del llevant de Mallorca, una modalitat de performance pròpia de l’època de Carnaval en què pren part un nombre variable de persones i que té lloc, preferentment, en un espai domèstic i privat. Ben allunyat del Carnaval uniformat, hi té cabuda un repertori variat de cançons (gloses, glosades, codolades i balades) dins un exercici crític d’escrutini social festiu, informal i col·laboratiu.

Ángel Narro (“Le carnaval de Guadeloupe dans la littérature antillaise. Une approche didactique”), a partir de textos literaris, aborda la festa de carnaval com a tret identitari cultural crioll de Guadalupe i apunta les possibilitats didàctiques d’aquests textos en el marc d’un ensenyament de la llengua francesa que tinga en compte la multiculturalitat.

Caterina Valriu (“L’antiga festa de Carnaval o Darrers Dies a Mallorca, una aproximació”) fa un repàs a les activitat burlesques pròpies del carnaval mallorquí de finals del segle XIX i les tres primeres dècades del s. XX. Analitza els jocs que es feien en els Darrers Dies a Mallorca, com una manifestació de l’esperit d’alliberament i permissivitat, dins els paràmetres de l’esperit carnavalesc: el joc de la inversió, la sàtira i la crítica vers la realitat quotidiana, la tolerància i llicència en temes sexuals i el menjar i beure sense restriccions.

La tercera secció (“El component ciutadà i identitari”) centra l’atenció en aquelles celebracions festives que tenen un valor de celebració nacional, com és el cas del 9 d’octubre valencià o la Festa de l’Estendard mallorquina, però també les corregudes de bous, tractades com “festa nacional”. Dirigida o no, la ciutadania és, al remat, qui fa la festa, com mostra la Festa de l’Àliga tarragonina.

Antonio Martín (“La alteridad y el descubrimiento de lo propio. Propuesta de una lectura dialógica de los Diarios de George Ticknor”) analitza la mirada de l’estranger sobre les festes, com a part del component identitari o nacional dels pobles. La lectura dels Diarios de viaje por España de l’escriptor americà George Ticknor (1818) li permet reflexionar sobre l’anomenada “festa nacional”, com a estereotip atribuït al caràcter espanyol. Sobre aquest component “nacional” s’hi aporten propostes didàctiques a partir de textos i autors coetanis.

David Parra i Josep Ramon Segarra (“Festes i tradicions historicoculturals en l’escola: potencialitats i reptes per a una educació ciutadana”) analitzen el tractament escolar de l’educació ciutadana a les aules valencianes d’Educació Primària de la festivitat del 9 d’Octubre. Destaquen l’eliminació dels components polítics, amb la banalització dels actes i la introducció d’activitats de caràcter exclusivament lúdic i festiu que defugen les implicacions ciutadanes. Els autors reclamen la construcció d’una ciutadania democràtica i crítica a partir de la relació entre el component cívic i festes o tradicions de caràcter historicocultural.

Emili Samper (“La Baixada de l’Àliga de Tarragona: l’èxit d’un acte festiu espontani”) explica la gènesi i evolució de la La Baixada de l’Àliga, una cercavila nocturna que se celebra a Tarragona la nit del 21 de setembre, en la qual diversos elements del seguici són portats per persones que no ho fan habitualment. Per una nit, els tarragonins poden fer ballar els elements del seguici al ritme del pasdoble “Amparito Roca”. Un acte que l’any 2015 celebrà el seu 30è aniversari, que començà sent extraoficial i que ara ha esdevingut un acte institucionalitzat.