AAVV - Festa popular, territori i educació

Figura 5. Les festes de Pasqua habiliten tot un cicle de cançons populars

3. La celebració de la memòria. Moros i cristians

La paraula festa també al·ludeix les commemoracions d’esdeveniments singulars. Parlem així amb la mateixa propietat d’ una festa familiar amb motiu d’un aniversari o un casament, com d’ una festa nacional en memòria d’un fet històric rellevant. En aquest últim sentit, se’ns fan presents de seguida, a l’hora de les exemplificacions, la festa de l’Estendard a Mallorca el 31 de desembre, la festa del 9 d’Octubre al País Valencià o la Diada de l’Onze de Setembre a Catalunya, que commemoren, respectivament, l’entrada de les tropes catalanes de Jaume I a Mallorca el 31 de desembre de 1229, l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238, i la darrera defensa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, davant del duc de Berwick durant la Guerra de Successió.

Però, sens dubte, entre les festes que celebren popularment la memòria i la història comuna destaquen, per espectaculars, esteses, lúdiques, participatives i internacionalment conegudes —i reconegudes— les festes de Moros i Cristians, que rememoren festivament les lluites i batalles entre musulmans i cristians a la Corona d’Aragó del segle XIII, durant els orígens i la consolidació del Regne de València. I sí: també en els Moros i Cristians la poètica popular ocupa un lloc preeminent. Tant que, fins i tot, centra un dels actes més característics de la litúrgia festera: les ambaixades .

Després de les entrades mora i cristiana (i, si es vol, del desembarc en poblacions com el Campello i, sobretot, la Vila Joiosa), l’ ambaixada és segurament l’acte més emblemàtic en la majoria de les festes de Moros i Cristians. Es tracta d’una representació teatral pública a propòsit de les disputes dialèctiques i diplomàtiques que precedeixen la batalla entre bàndols. 11L’ ambaixador moro i l’ ambaixador cristià són càrrecs festers d’un notable protagonisme en la majoria de les poblacions que celebren Moros i Cristians. El primer representa en l’ambaixada mora un paper que reivindica per a l’exèrcit mahometà la legitimitat del territori; el segon, després, en l’ambaixada cristiana, argüirà els drets que assisteixen l’exèrcit cristià per a reconquerir el territori en qüestió. La poètica popular és, per tant, en les ambaixades, el centre de totes les atencions: el pretext necessari per a la gran escenificació coral de la batalla històrica entre sarraïns i cristians per part dels festers i del públic en general.

Sembla evident que el referent que conscientment o inconscientment subjau als actes de les ambaixades és la negociació històricament documentada que el mateix rei Jaume I va dur a terme amb el rei Çaen de València durant els dies previs a aquell històric 9 d’octubre de 1238. Efectivament: la Balansiya musulmana, a diferència de la Madina Mayurqa, no va caure a mans cristianes amb els arguments de la sang, la destrucció, la mort i les armes, sinó gràcies a una molt més poderosa força: la de les paraules. No l’èpica, sinó el pacte; no les espases, sinó les negociacions diplomàtiques van fer possible, en termes rigorosament històrics, la rendició i el lliurament de la ciutat de València a les tropes de Jaume I per part de l’emir Zayyan Ibn Mardanix. En aquest sentit, els capítols 268-283 del Libre dels feyts són un testimoni de luxe que cap valencià mínimament interessat en el substrat històric de les festes de Moros i Cristians —o, simplement, en la pròpia història— hauria de deixar de llegir. Ací es refereix que Raiç Abulphamalet, nebot de Çaén, va exercir davant de Jaume I com a ambaixador i emissari de la paraula del rei sarraí. I que, de resultes de la negociació, es va aconseguir un acord, segons el qual els àrabs cedirien la ciutat abans de cinc dies, a canvi de poder-ne eixir protegits fins a Cullera, i de conservar-ne les propietats que hi pogueren portar. 12El fet que en molts municipis s’interprete encara l’ambaixada en llengua castellana (sovint a partir de textos de finals del XIX o del XX) no és sinó un clar i flagrant anacronisme, que traeix l’esperit de la història medieval que la festa de Moros i Cristians suposadament evoca i commemora: la creació, a l’occident de la Mediterrània, d’un nou regne cristià amb carta de naturalesa pròpia, el Regne de València. Etnopoèticament, el fet que en les últimes dècades ambaixades de municipis com el Campello, Altea, Petrer, Cocentaina, Aielo de Malferit, Muro, l’Olleria o Ròtova hagen pogut arrelar en la llengua pròpia del país sembla assenyalar el camí d’una desitjable conciliació entre la festa i la memòria històrica que evoca.

Figura 6. Les ambaixades d’Alcoi i d’Altea

4. Per divertiment de la gent, etc.

Amb tot i això, enllà d’efemèrides i commemoracions històriques, si la paraula festa adquireix —tal com insinuàvem al principi— un sentit idiomàtic en l’àmbit cultural català, balear i valencià, és sobretot en l’accepció més lúdica, antropològica i emotiva: com a “cerimònia, espectacle, ball, que se celebra en honor o memòria d’un esdeveniment, per divertiment de la gent, etc.”. En efecte, al ponent de la Mediterrània la paraula festa significa i connota divertiment, honor, memòria; espectable, ball, cerimònia; catarsi col·lectiva, parèntesi i excepció en la rutina quotidiana. Si al costat de l’espectacularitat de la festa de Moros i Cristians considerem els sentiments i l’emotivitat col·lectiva que el fenomen de la festa convoca, i l’arrenglerem amb el que signifiquen per als respectius ciutadans protagonistes les Fogueres d’Alacant, les Falles de Sant Josep, els Enfarinats d’Ibi, el Carnestoltes de Pego, les Festes de la Mare de Déu de la Salut a Algemesí, la Magdalena de Castelló, el Sexenni de Morella, les mil i una festes de Sant Antoni, les Festes de Santa Tecla a Tarragona, la festa de la Verema del Penedés, el jaleo o ball de cavalls per Sant Joan a Menorca, la Nit de l’Albà a Elx, les Festes de Sant Sebastià de Palma, les de Sant Narcís a Girona, la Patum de Berga o l’Arbret de Sant Joan a Altea, tenim que la festa —la noció de festa — és, més que no una cerimònia, un espectacle, una celebració o una mera forma de diversió, en realitat un fet identitari absolutament essencial en la particular manera que valencians, catalans i balears tenen d’entendre la vida, d’estructurar les relacions socials i de regular l’equilibri i el desordre, el seny i la rauxa; la prudència i el desfogament, el trellat i l’eufòria necessaris en el periple vital, individual i comunitari.

Les gloses mallorquines, les corrandes, les havaneres, el cant d’estil i les albades, 13les caramelles, les jotes de quintos, les guitarrades, les cançons de ronda, les cançons de ball i tot el ric repertori del que abans es denominaven cançons de vi i taverna —revestides ara per als nous espais festius i socials— resulten indissociables d’una inconfusible forma mediterrània de sentir i concebre el fenomen de la festa.

Figura 7. Festes d’Ibi, Altea, Tarragona, Bocairent, Algemesí, Ontinyent, Alcoi, la Vila Joiosa, València, Alacant i Castelló