AAVV - Festa popular, territori i educació

SIRERA, R. (1977): “El teatre de Falles: algunes reflexions per al futur”, Llibret Falla Plaça Na Jordana , València, Comissió Falla Na Jordana.

1Professora Associada del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València. Xarxa d’Innovació Geografies Literàries 3.0.

2 Cf . Vicent Borrego i Gil Manuel Hernández ( op. cit .: 328). Vid . Vicent Borrego (1993: 204-206).

3 Apud . Borrego (1993: 330).

4Enumerem ací, entre d’altres, algunes de les propostes de L’Escola Dr. Alberich i Casas (2010: 8), que formen part del seu treball amb el teatre, el qual ha estat mereixedor del “X Premi a la recerca i la Innovació Educatives Angeleta Ferrer i Sensat” concedit per l’Ajuntament de Reus.

Teatre popular a l’entorn de la festa de Sant Antoni

Salvador Palomar i Abadia 1

Hi ha una íntima relació entre teatre i festa. De fet, segons en quin context cultural ens situem, teatre i festa, festa i teatre, són ritus idèntics. Les diferències entre el «teatre» com a representació d’una obra d’autor en un escenari a la italiana i la festa van minvant o desapareixen quan parlem de teatre de carrer, de teatre popular, o entenem que la festa comporta, en definitiva, una escenificació que necessita del seu espai, dels seus actuants i dels seus espectadors, encara que aquests no esdevinguin categories separades. La festa és necessàriament un fet col·lectiu, un període excepcional respecte a la quotidianitat, un temps i un espai en què la comunitat es representa a ella mateixa i es mostra davant els altres. La festa és representació ritual de les creences, de la pròpia història esdevinguda llegenda, dels mites, autòctons o compartits, locals o universals. Com explico, junt amb Jordi Bertran:

En la teatralitat festiva es produeix una relació intensa entre actors i espectadors que condueix al concepte de l’espectador-agent, aquell que, malgrat no ser un personatge teatral, sí que n’és un agent actiu que s’integra en el procés festiu a través d’una predisposició especial, una indumentària sovint festiva, o una indescriptible barreja amb els actuants que el porta a integrar-s’hi fins i tot arribant en determinats moments a envair l’escena. La representació esdevé un fet irrepetible en el qual també pren part el públic i que succeeix en un espai i un temps concrets. Podem introduir, doncs, seguint les línies d’investigació de la literatura oral, el concepte de l’etnoteatralitat. (Bertran, Palomar, 2006)

De fet, aquestes reflexions es podrien considerar respecte de moltes festes: des del Carnaval, on la presència d’un personatge interpretat o simbolitzat encarnava un temps de llicències i contrastos respecte d’altres moments de l’any, fins a les grans solemnitats urbanes —amb el Corpus com a exemple— en què la vila esdevenia —o esdevé— espai escènic, amb una arquitectura efímera —guarniments, catifes, arcs, teles i lluminàries— on es mostren un seguit de manifestacions festives —imatgeria, balls, danses i moixigangues, banderes i tabernacles, roques o carros triomfals— que en el passat corresponien a una representació idealitzada de la societat i de l’ordre establert, dels poders religiós, polític i econòmic: Església, vila i confraries d’ofici o gremis. I que encara avui representen una nova estructuració de la comunitat, amb entitats, comparses o col·lectius que substitueixen les antigues agrupacions preindustrials.

No vull insistir aquí, en aquestes notes, en aquesta teatralitat necessària de la festa en general, per a centrar-me en el cas concret de la festa de sant Antoni Abat, el 17 de gener. En la meva reflexió sobre l’evolució d’aquesta festa hivernal, ja fa temps que he anat constatant com la festivitat del sant patró dels animals és un paradigma de com una profunda transformació en les formes de vida i les pràctiques culturals de la comunitat possibilita alhora mantenir la percepció de tradició (Palomar, 2007), aportant vigència, àdhuc expansió, a una festa que semblaria abocada a l’extinció:

Més que entrar, però, a descriure costums i simbolismes ancestrals –que hi són i que han estat repetidament estudiats–, el que ens interessa avui és preguntar-nos què en resta, de tot això, en una cultura més materialista que espiritual, en una societat majoritàriament laica –o, si més no, formalment no confessional– en la qual la pagesia té moltíssima menys importància que en el passat i en què, d’animals de treball, pràcticament no se’n fan servir. Una societat que viu en una meteorologia alterada per l’anomenat canvi climàtic i en la qual, a l’inici de l’era de la clonació, ben poc sentit semblen tenir els rituals de fertilitat per propiciar el pas de l’hivern a la primavera. Una societat en què riquesa no equival, de ben segur, a propietat de la terra i en què el carnaval no és, si és alguna cosa, el període de disbauxa anterior a l’abstinència carnal obligada per uns preceptes religiosos.

Sembla, doncs, que, a començaments del segle xxi, una festa com la de sant Antoni no hauria d’existir. Tanmateix, més que desaparèixer, les celebracions formalment vinculades a sant Antoni continuen vigents, i en augment. Ens hem de preguntar el perquè. (Palomar, 2003)

Un conjunt de canvis i adaptacions que podríem considerar com a estratègies de supervivència festiva i que se sustenten en bona part en les representacions teatrals al carrer. En algunes poblacions la festa ha esdevingut una celebració en què la comunitat es representa a ella mateixa en un passat preindustrial, més o menys idealitzat, on l’agricultura i l’ús dels animals per al transport de persones i mercaderies era fonamental. Aquest és el cas del model de celebració de moltes de les desfilades dels Tres Tombs, prou majoritari a les comarques del Principat, que, més enllà del costum de beneir ara els animals domèstics de companyia, recuperen carros i carruatges, molts cops només farcits d’ atrezzo , indumentàries històriques o tradicionals.

De la decadència en l’ús o la desaparició dels animals com a força motriu per al treball agrícola, el transport o tasques industrials, en va néixer una nova festa que avui ocupa, en el calendari, un període que segons les comarques abasta mig any, de gener a juny, o més.

En alguns indrets aquesta transició cap al nou model de festa fou generacional. Els fills dels traginers, els dels pagesos, persones que havien viscut l’ús dels animals per al treball quotidià i que posseïen encara els coneixements tècnics per experiència directa, van continuar amb la celebració més enllà de la necessitat efectiva dels animals de treball en la seva activitat quotidiana. Els Tres Tombs més antics d’aquesta nova fornada semblen sorgir d’aquest relleu generacional que posa la festa en mans d’aquells que ja no empren a diari les cavalleries o el matxo per a treballar. Però d’aquell ahir proper fins al present la festa ha passat a una altra generació. Avui, la representació del passat és cada més idealitzada i més homogènia, accentuant el seu caire de representació o de festa de recreació històrica.

En aquest sentit, pot servir d’exemple aquesta reflexió, de fa uns anys, sobre els Tres Tombs de Valls, una ciutat pionera en la recuperació de la festivitat:

El éxito del público de la fiesta, que se realiza en honor de Sant Antoni, contrasta con las dificultades que sufren sus organizadores para conseguir que los jóvenes se interesen por ella y preparar el relevo generacional. «Siempre somos los mismos los que salimos y, aunque seguro que no se perderá la tradición a corto plazo, nos preocupa que no haya gente detrás interesada en mantener la celebración», indicó Rogeli Montalà, presidente de la Societat de Sant Antoni de Valls, promotora del evento. También están en vías de extinción los oficios que, ancestralmente, contribuyen amantener los aspectos más tradicionales de la fiesta, como elde los «guarnicioners». (Floría, 2003)