Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

[6]L’absència d’Ares, només testimoniat en els antropònims a-re-i-me-ne/a-re-me-ne i are-jo, i en l’epítet a-re-ja, es veuria reforçada pel fet que en la Ilíada aquest déu mostra un estatus ambigu, poc integrat dins el panteó dels olímpics. Les tauletes micèniques sí que documenten, en canvi, els noms de dos déus de la guerra, Peàon i Eniali, que en l’èpica són encara recordats com a tals, vegeu Hom. Il. V 401 i 899, Od. IV 232 per a Peàon; Il. II 651, VII 166, etc, per a Eniali. Que els rapsodes ja no tenien una idea clara a propòsit d’aquests teònims ho prova el fet que en Il. XVII 211 Eniali es registra com a epítet aplicat precisament a Ares.

[7]F. R. Adrados, «Les institutions religieuses mycéniennes», Acta Mycenaea I, Salamanca 1972, 170-202: 173: [...] la religió i l’organització de l’estat estaven íntimament connectades; pp. 178-179: als reialmes micènics no hi havia una distribució de funcions en la vida civil, militar i religiosa, com ha estat proposat algunes vegades. Hi havia, òbviament, alguns càrrecs especialitzats ja fos des del punt de vista de la seua localització, ja des del punt de vista de la funció (diverses menes de sacerdots o de funcionaris). Una sola persona pot acumular no només diferents càrrecs, sinó que aquests poden representar molt diferents funcions. Idèntica opinió en Hooker 1996: 306: Els servidors dels cultes, denominats així amb propietat, no estan de cap manera separats del món real; estan capacitats per adquirir els drets i els deures en relació amb la possessió de terres que uns altres individus poden adquirir. Així ho testimonien diverses tauletes, com ara PY Eb 466 (Pilos): ma-ra3-wa te-o-jo do-e-ra e-ke-qe o-na-to ke-ke-me-na ko-to-na pa-ro da-mo (= Malaiwa, esclava del déu, té en arrendament un terreny en guaret al camp del comú).

[8]Vegeu T. B. L. Webster, From Mycenae to Homer, Nova York 1964 (= Londres 1958): 124-125. Un estat de la qüestió es pot llegir en G. Mylonas, Eleusis and the Eleusinian Mysteries,Princeton 1961: 29-54, on se certifica la possibilitat dels antecedents micènics, tot i que també conclou la impossibilitat de fer remuntar els misteris a l’època micènica a partir tan sols de les restes arqueològiques existents. És determinant, en canvi, el testimoni de la tauleta PY Un 2.1, on apareix l’arrel del verb en la forma mu-jo-me-no, terme que designaria el recipiendari d’una iniciació.

[9]A. Schachter, «Greek Deities: Local and Panhellenic Identities», en P. Flensted-Jensen (ed.), Further Studies in the Ancient Greek Polis, Stuttgart 2000, 9-17.

[10]J. Lesley Fitton, «The Mythological Legacy and the Reception of Minoan Crete», Minoans, Londres 2002, 191-211: 191.

[11]Adrados 1972: 171 i esp. 185: Tot sembla indicar que a la Grècia primitiva hi havia una gran proliferació de déus locals, els mites i cultes dels quals s’entrellaçaven de diverses maneres: el panteó relativament senzill i unificat que ens presenta Homer és el producte final d’una llarga elaboració històrica.

[12]Adrados 1972: 187: Sense cap dubte hem de referir aquest cas a l’antic principi de la indeterminació sexual dels déus, és a dir, de la seua aparició sota la forma bé femenina, bé masculina.

[13]N. Papachatzis, «L’origine de la déesse Athéna: un réexamen de l’évidence», Kernos 1,1988, 79-92.

[14]Testimoni preciós al respecte és el de la tauleta KN Gh 3, publicada per L. Godart i Y. Tzedakis, «Les nouveaux textes en linéaire B de la Canée», RIFC 119, 1991, 129-149, en què Zeus i Dionís reben una ofrena de mel. Vegeu també C. Antonelli, «Dioniso: una divinità micenea», en E. de Miro, L. Godart i A. Sacconi (ed.), Atti e Memorie del II Congresso Internazionale di Micenologia I, Roma 1996, 169-176.

[15]C. J. Ruijgh, «La ‘déesse mère’ dans les textes mycéniens», en E. de Miro, L. Godart i A. Sacconi (eds.), Atti e Memorie del II Congresso Internazionale di Micenologia I, Roma 1996, 453457, vegeu A. Supp. 890 ss. mare terra. També es pot assimilar aquest terme al seu parió membre del compost Demèter. Igualment, Ruijgh proposa veure-hi l’origen del nom de la nimfa Maia, mare d’Hermes.

[16]La tauleta en qüestió és PY Tn 316. Sobre el topònim pa-ki-ja-na, vegeu F. Aura Jorro, Diccionario Micénico II, Madrid 1993: 72-74, on dóna com a gairebé segura l’equivalència és a dir, degolladors. El topònim, ubicat al recinte palatí o al seu entorn, hauria estat manllevat a un adjectiu d’ofici o, més probablement, al nom d’un clan. Podem reconèixer pa-ki-ja-na com a centre cultual del reialme.

[17]Ens referim a la tauleta TH Fq 121, de Tebes, amb l’ofrena de primícies adreçada a Ma Ka, O-po-re, Ko-wa, és a dir, a la Mare Terra, al senyor de la tardor, a la Filla. L’epítet Oporeus continua aplicant-se a Zeus a l’època clàssica, com ho testimonien les Inscriptiones Graecae VII 2733 (Acrèfia). El sentit de l’epítet convé a la condició de senyor i d’espòs de Zeus –com pertoca a la primera funció, que ell representa millor que cap altra divinitat–, que és qui fecunda els camps perquè es culli a l’estiu el fruit. V. L. Aravantinos, L. Godart i A. Sacconi, Thèbes. Fouilles de la Cadmée I: Les tablettes en linéaire B de la odos Pelopidou, Pisa/Roma 2001, i C. J. Ruijgh, «À propos des nouvelles tablettes de Thèbes I. Les trois divinités ma-ka, o-po-re-i et ko-wa et les trois subordonnées temporelles dans la série Fq», Mn 57, 2004, 1-44: 16-23, tradueixen Oporeus com a déu dels fruits.

[18]Així ens ho testimonien, en primer lloc, Eurípides, Fenícies 683-689: i les deesses que tenen dos noms, / Persèfone i Demèter, / la cara deïtat, / reina de tot, la terra, universal nodrissa, / la tenen com a pròpia: / acompanya les dees / que porten torxes, acudeix / en socors d’aquest territori! / Tot és fàcil als déus (trad. C. Riba, Eurípides. Tragèdies II, Barcelona 1985); en segon lloc, la inscripció IG VII 2452. Ara bé, cal recordar que uns altres trets de la Mare Terra apareixen personificats per unes altres deesses: Àrtemis es mostra com la mestressa dels animals salvatges, motiu iconogràfic molt habitual; Atena, com la divinitat associada a la llar i a l’ordre domèstic –a l’Odissea, per exemple–; Hera és la deessa pàredre del déu suprem.

[19]Adrados 1972: 176: conèixer el lloc de culte equival a conèixer el déu, així com la sacerdotessa o el sacerdot; i si el temple és indicat mitjançant una designació derivada del nom del déu, no cal citar-ne el topònim, que era ben conegut. Vegeu també M. Lejeune, «Prêtres et prêtresses dans les documents mycéniens», Latomus 45, 1960, 129-139.

[20]Ileana Chirassi, Elementi di culture precereali nei miti e riti greci, Roma 1968: 13.

[21]Per a les ofrenes vegeu, per exemple, les tauletes PY Fr 1206, 1235.2 i 1236.1. Per als ramats d’ovelles i porcs, vegeu PY Cc 655 –s’hi compten cent ovelles i cent-noranta porcs. Com a senyora d’una població i de sengles factories, vegeu, respectivament PY Eq 213.5, i PY Jn 310.1 i 14, PY Jn 431.16.