Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

Jordi de Manuel i Jesús Purroy

Jordi de Manuel (Barcelona, 1962) és professor i escriptor. És doctor en biologia i imparteix classes a l’educació secundària i al Màster de Didàctica de les Ciències Naturals (UPF). En el terreny de la ficció ha publicat diverses novel·les i relats per a infants, joves i adults en reculls propis i antologies amb altres autors. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris, entre els quals el Premi El Lector de l’Odissea, el Premi Pere Calders, el Premi Manuel de Pedrolo, el Premi Ictineu i el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. És coautor de 100 situacions extraordinàries a l’aula.

Piula sobre ciència, literatura, educació i moltes altres coses a @jordidmanuel.

Més informació a http://www.jordidemanuel.cat.

Jesús Purroy (Barcelona, 1970). És emprenedor social en biomedicina. Abans va ser investigador i director científic del Parc Científic de Barcelona. Des del 2014 treballa per facilitar que la recerca resolgui necessitats mèdiques de la societat. És doctor en biologia per la UB i PDD IESE. Ha publicat diversos llibres de divulgació científica, sovint posant el focus en les pseudociències. És autor de La era del genoma (Salvat, 2001), Tot el que cal saber per saber-ho tot (Bromera, 2008, Premi Europeu de Divulgació Científica “Estudi General”) i Homeopatia sense embuts (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014). Col·labora habitualment a la revista Mètode . Piula sobre aquests temes i altres a @jesuspurroy.

La frontera entre ciència i pseudociència és fàcil de traspassar i costa de distingir. La proliferació d’idees pseudocientífiques i la seva difusió mitjançant les xarxes socials és un fet innegable que té repercussions en la vida quotidiana de tothom. En trobem exemples en l’àmbit de la salut, en teories conspiradores, en endevinacions i prediccions del futur i en molts altres temes del dia a dia. Les persones som vulnerables a aquestes idees i creences, que poden determinar decisions importants en molts moments de la vida. Per delimitar aquesta frontera és útil conèixer el significat d’alguns conceptes dels quals parla aquest llibre, com ara placebo, assaig clínic, estudi en “doble cec”, chemtrail , reiki, quiromància o memòria de l’aigua, entre altres. Les 100 preguntes (i 100 res-postes) que trobaràs en aquestes pàgines t’ajudaran a identificar les pseudociències i et proporcionaran claus per orientar-te en un món on gairebé tot és possible.

Primera edició: febrer del 2021

© del text: Jordi de Manuel i Jesús Purroy

Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-1356-101-1

A totes aquelles persones que amb la seva feina quotidiana contribueixen honestament a anar construint aquest edifici meravellós i inacabable que és la ciència.

Creure en fenòmens sobrenaturals és un fet genuí propi de la naturalesa humana. Des dels nostres orígens els éssers humans hem inventat mites i creences que, d’alguna manera, ens han ajudat a vèncer pors i, fins i tot, a donar sentit a l’existència.

En les darreres dècades, les tecnologies de la informació i la comunicació han facilitat la proliferació d’idees pseudocientífiques i la seva disseminació mitjançant les xarxes socials. En podem trobar exemples referents al món de la salut, en presumptes teories conspiradores o en forma d’endevinacions i prediccions del futur. Moltes persones són vulnerables a aquestes idees i creences, que poden determinar decisions importants en algun moment de la vida. La ignorància, les modes i, malauradament en molts casos, la desesperació les pot fer encara més vulnerables.

Aquest llibre conté 100 preguntes (i 100 respostes) que ajuden a identificar les pseudociències i ens proporciona claus per orientar-nos en un món on gairebé tot és possible. En ple segle XXI, la frontera entre ciència i pseudociència sovint és fàcil de traspassar i costa distingir on és. Per això, per determinar el límit d’aquesta frontera, resultarà útil conèixer el significat d’alguns conceptes.

Les 100 preguntes que conformen aquest llibre estan dividides en seccions temàtiques. Aquestes divisions no són estrictes, i algunes idees i exemples apareixen a més d’un capítol, ja sigui com a tema central o com a referència secundària. En tot cas, cada capítol es pot llegir independentment dels altres.

Algunes preguntes tracten sobre el coneixement: com l’adquirim, com el formalitzem i com el compartim. Altres parlen de temes relacionats amb la salut com ara placebo, assaig clínic i estudi en doble cec . Parlem d’endevinacions: quiromància, astrologia i altres formes de predir el futur, i presentem algunes teories de conspiració. Hi ha moltes preguntes que parlen de les energies, i cap al final hi ha una sèrie sobre dietes, agricultura i la relació dels humans amb la natura. En les cinc preguntes que tanquen el llibre, reflexionem sobre la relació entre la pseudociència, la ciència, la societat i el paper clau que poden tenir els mitjans de comunicació i l’educació.

El nostre propòsit, més que convèncer ningú de la falsedat de la pseudociència, és proporcionar idees, informació i criteris per desenvolupar el sentit crític que permeti distingir el que és ciència del que no ho és.

Amb qualsevol dispositiu proveït de connexió a Internet es pot compartir informació, idees i opinions amb moltes altres persones. Des d’uns quants coneguts a centenars, milers o, fins i tot, milions de persones, segons l’àmbit d’influència. Aquest fet, possible des de fa poques dècades, ha canviat el món.

La missatgeria electrònica, els xats, les xarxes socials o els blogs han agilitzat molts processos de comunicació i d’adquisició de coneixement. Els cercadors i els continguts “en obert” proporcionen un accés a informació que anys enrere era impensable. Qui més qui menys, però, ha viscut alguna experiència desagradable amb l’ús d’aquestes tecnologies (sobretot en descobrir aspectes que no ens agraden d’altres persones, o pel malestar causat pels malentesos que es generen). Qui és capaç de discriminar els continguts fiables dels poc fiables i dels fraudulents, a la xarxa? Què ens fa falta per poder separar el gra de la palla, allò que és important i rellevant del que és accessori i irrellevant?

Els grans mitjans de comunicació —les cadenes de televisió i ràdio— sovint contribueixen a la confusió. Per guanyar audiència, o per altres motius difícils d’entendre, acostumen a donar veu a persones que no són expertes sobre allò que opinen. Sovint són homes o dones que s’autoqualifiquen amb titulacions inexistents, paraules llargues de vegades inventades ad hoc : talassoterapeuta, psiconeuroimmunòleg… Mereixen el mateix temps de veu o de pantalla aquestes persones que les que són expertes reconegudes? Considerem camps tècnics com la medicina, la bioquímica, la física o l’astronomia. No tothom pot opinar amb un criteri adequat sobre qüestions relacionades amb aquestes àrees de coneixement; els que tenen formació mereixen més credibilitat i confiança. Així, l’opinió d’una persona, per més bé que parli, però sense estudis de dret, sobre la sentència d’un tribunal no té el mateix valor que l’opinió d’un catedràtic de dret. Igual que no té el mateix valor l’anàlisi d’un programa per fer funcionar un robot fet per un enginyer que l’opinió d’una persona aficionada als robots. Concedim una credibilitat diferent a l’opinió de l’expert que a la de qui no ho és.